Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La ‘catàstrofe’ de viure més

S'utilitza l'augment de l'esperança de vida per argumentar que el sistema de salut és insostenible i que cal retallar-lo. Però en realitat l'envelliment només és un factor menor en l'increment dels costos sanitaris

L'últim balanç del pla de Salut de Catalunya situa l'esperança de vida dels catalans en 83,2 anys. Això significa que en cinc anys hem guanyat gairebé un mes de vida. La mitjana d'Espanya és de 82,98 anys. A aquest ritme, quant trigarem a aconseguir els 90, 100 anys d'esperança mitjana de vida? Si es mantenen les actuals condicions de vida i no hi ha reculades socials, potser no gaire. Aquest augment es deu a factors de benestar social i també a millores de salut inqüestionables. Per exemple, en els últims deu anys la mortalitat per ictus i malalties cardiovasculars s'ha reduït a Catalunya un 15%, la del càncer de mama un 10% i la de càncer colorectal, un 5%.

Una bona notícia? Sens dubte. I no obstant això, és molt probable que aquestes xifres s'utilitzin una vegada més per alimentar el discurs catastrofista que pregona la insostenibilitat de l'Estat del Benestar en general i del sistema públic de salut en particular. L'envelliment de la població és utilitzat una vegada i una altra per sostenir que el sistema sanitari públic és inviable i que necessita adaptar-se amb reformes que la majoria de les vegades impliquen retallades o copagaments.

Però, és l'envelliment de la població una “catàstrofe” tan catastròfica com es presenta en molts informes econòmics? És el que fa realment inviable l'Estat del Benestar i posa a la vora del col·lapse el sistema sanitari com es repeteix una vegada i una altra? Per descomptat que no. El de la inviabilitat és el marc conceptual que la doctrina neoliberal ha aconseguit imposar en el debat públic per canalitzar les propostes de solució en una determinada direcció i fer creure que no hi ha cap altra alternativa possible. En realitat, quan s'analitzen els treballs científics i es fan estimacions basades en evidències, com fa Joaquim Oliveira, en el seu treball Public spending on health and long term care: a new set of projections —que pot consultar-se en la web de l'OCDE— l'envelliment de la població és un dels factors, i té un “paper menor” en l'increment dels costos sanitaris i sociosanitaris. Aquest treball estima que als països de l'OCDE se situaran entre 3.3 i 7.7 punts del PIB d'aquí a l'any 2060. Curiosament, tampoc el model sanitari influeix que els costos siguin majors o menors, ja que hi ha exemples d'una bona relació cost-eficiència tant en els sistemes públics purs com en els mixtos.

El que determinés l'augment és el cost de les tecnologies i certes tendències com l'epidèmia d'obesitat o l'augment de demències com l'Alzheimer. Però aquests increments no només són assumibles pels països avançats, sinó manejables. S'ha generalitzat la idea falsa que en augmentar l'esperança de vida, hi haurà més malalts i més depenents. La realitat és que la major part dels anys de vida guanyats són anys amb bona salut i plena capacitat cognitiva. És a dir, la major part de la vida guanyada és productiva, sana i no depenent. Una altra cosa és que, per raons econòmiques i estructurals, no sapiguem aprofitar-la socialment. D'altra banda, està demostrat que en termes sanitaris, la major despesa es produeix en els últims anys de la vida d'una persona, sigui el que sigui l'edat a la qual mor.

De manera que, en aquest tema també podríem dir allò de: “No és la demografia, estúpid. És l'economia”. El problema de la sostenibilitat del sistema sanitari no depèn tant del fet que ens fem més vells, com que siguem capaços de crear una economia que ho sostingui. I com deia el mort Albert Jovel, impulsor del Fòrum de Pacients, amb salaris de 800 euros, cap sistema sanitari és sostenible. No és tant una qüestió de despesa com d'ingressos. La despesa es pot contenir amb mesures d'eficiència sense comprometre la qualitat. Però el que explica és que l'Estat tingui ingressos suficients, i això depèn del sistema impositiu i de la fortalesa econòmica.

Haver doblegat l'esperança de vida en menys d'un segle no és una catàstrofe: és la major conquesta de la humanitat. El que pot ser una catàstrofe, si no corregim el rumb, és que acceptem un model econòmic incapaç de produir ingressos amb els quals sostenir el sistema públic i aprofitar la productivitat que hem guanyat gràcies a la prolongació de la vida. En lloc de preguntar-nos què hem de retallar, hauríem de preguntar-nos com hem d'organitzar les coses perquè l'últim terç de la vida no sigui tan improductiu. Clar que llavors es posarà de manifest el que ara no es vol ni esmentar: que si el sistema que tenim no és capaç de garantir l'ocupació per als joves, menys encara per als qui, després dels 65, estarien en condicions i voldrien treballar. Que no són tots, però en poden ser molts. Cal donar la volta al debat.