La bellesa com a moneda de canvi

Noa està de celebració: 25 anys de carrera professional són per celebrar-los encara que per aquí vam conèixer la diva israeliana una mica més tard, quan encara no era una diva però ja apuntava maneres.

El seu primer concert va ser el juny del 1994 i pocs el recordaran, no perquè no hi hagués tralla, que n'hi va haver, sinó perquè es va celebrar en un petit i avui oblidat club de Gràcia, Standard, una novençana aventura de l'incansable Fede Sardà. Això sí, els que vam tenir la sort de ser allà encara no  l'hem oblidat. La meva crònica en aquest diari començava: “Noa és una d'aquestes sorpreses fascinants i revitalitzadores que, molt de tant en tant, apareixen al món de la música trencant motlles i deixant clar que la bellesa encara pot ser moneda de canvi en el turbulent món del show business”. I concloïa: “Noa està a un pas de convertir-se en número u, només una cosa pot trair-la: massa qualitat per a les llistes d'èxits”. Per sort les premonicions no són el fort d'aquest cronista i Noa va escalar ràpidament al número u i aquí s'ha quedat.

Més de dues dècades després, i ja sense el factor sorpresa del primer impacte, la fascinació segueix sent la mateixa. El petit Standard s'ha canviat pel gran Liceu i, per a l'ocasió, Noa es presenta envoltada d'amics. Realment la bellesa va ser moneda de canvi en aquesta celebració del seu quart de segle. Més de dues hores i mitja de música canviant i, en la majoria de casos, hipnòtica només trencada pels indicis de tafaneria televisiva d'una Anne Igartiburu que simplement es va limitar a trencar la tensió creixent d'un concert, excepte per aquesta injustificada presència, perfectament planificat.

Compartint escenari amb Noa hi va haver el seu etern company Gil Dor, magnífic tant en els acompanyaments com en la seva faceta solista, i un parell d'excel·lents músics que també van brillar alt. Cap a la meitat Noa va cedir el micròfon a un jove Lionel Farenet que va passar totalment desapercebut. Jorge Drexler, Miguel Poveda i Joan Manuel Serrat van ser al costat de la seva amiga i van marcar alguns dels moments àlgids de la vetllada (encara que va faltar aquest Cant dels ocells anunciat). I el també esperat Joaquín Sabina va excusar la seva presència per malaltia.

Velles cançons es van barrejar amb altres de recents mentre Noa cantava, ballava, saltava, tocava tot tipus de percussions i repartia aquest somriure incombustible que és una altra de les seves armes. Va parlar en català, castellà i anglès i fins i tot es va atrevir a versionar Mediterraneo. Al final, fins i tot el seu fill va pujar a l'escenari per acompanyar-la en una cançó nadalenca. 25 anys feliçment celebrats entre família i amics.