Selecciona Edició
Connecta’t
La crònica

La mirada de Cruyff

En el 20è aniversari de la seva destitució com a entrenador, convé reivindicar la seva obra revolucionària al Camp Nou

Johan Cruyff.
Johan Cruyff.

La vida de molts barcelonistes va canviar radicalment quan van aprendre a mirar el futbol amb els ulls de Cruyff. El joc sempre havia estat molt conjuntural fins que ell va arribar al Barça. Hi va haver un temps en què el club tenia la vista posada al cap i la punta de la bota de Samitier, després a la carrosseria i els peus de Kubala i, més tard, quan van reaparèixer els dubtes, a les cames i la panxa de Ronaldinho. També vam viure uns anys en què la institució s'encegava amb Herr Lattek o Sir Buckingham, naturalment HH, precursor de Mourinho, i Menotti, un trobador que amb la seva cigarreta va conquistar socis i sòcies del FC Barcelona. La institució es lliurava a la figura del moment fins que Johan Cruyff es va asseure a la banqueta i va crear el Dream Team. El Camp Nou va quedar impregnat des de llavors de la personalitat de l'exjugador i exentrenador del Barça.

El club ja no fitxa tècnics anglesos ni alemanys sinó que són la Premier i la Bundesliga les que contracten jugadors i entrenadors del Barça

El món és ple d'apòstols del cruyffisme i el Barça no ha parat de donar voltes sobre la idea de joc que va aconseguir el cim quan va conquistar Wembley amb un xut de precisió de Koeman el 1992. De ben segur que sense Cruyff, els blaugrana no haurien reparat en la bondat de Rijkaard, difícilment veurien que Van Gaal tenia el cap quadrat, pot ser que Guardiola fos poeta o actor i hauria estat més difícil acceptar Luis Enrique, per més que hagi renegat del Madrid. El mèrit més important de Cruyff va ser il·luminar l'estadi i numerar el futbol, definir les funcions de cadascú d'acord amb el lloc que ocupa al camp, i organitzar el joc a partir del rondo, l'espai just i necessari per donar precisió i velocitat a la pilota, la sort màxima del Barça.

Ningú va endevinar millor al diari l'impacte de l'obra de Cruyff que Santiago Segurola en un article de l'any 1993: “Hi ha alguna cosa en els seus equips que els entronca amb una visió pop de la vida: el gust per la diversió, la recerca de la brillantor i un costat ingenu, juvenil i despreocupat. Els bons partits del Barça se senten com les bones cançons de The Beatles o The Kinks: ràpides i directes al cor. I tot això perquè a Cruyff li agraden la pilota i els futbolistes, i no és pres de la murga que ens mata: sistema, sistema, sistema”. Malgrat que els seus deixebles han atès l'equilibri, la tensió defensiva i els detalls tàctics, cap s'ha oblidat de l'estil i del missatge lúdic de Johan.

La mirada de Cruyff també serveix d’exemple per afrontar la vida des de l’optimisme i, si es vol, la ingenuïtat

La fidelitat s'expressa en la creativitat, la bellesa i la fascinació que provoca habitualment el futbol del Barça. Ja no es tracta d'una qüestió resultadista, que també, sinó de confiança en un pla que després d'eradicar el victimisme, les urgències històriques i la indefinició, torna a anar cap al cim del món, que futbolísticament és al Japó, la terra que precisament no va poder conquistar el Dream Team. El Barça va deixar de ser un equip acomplexat per convertir-se en campió i el solfeig continua funcionant com l'abecedari, de manera que la seva sonoritat depèn dels instrumentalistes, ningú millor que Messi.

Cruyff és present en cada partit del Barça i la seva obra el sobreviurà sense necessitat de tenir cap càrrec al Camp Nou. Així l'hi recorden els que el visiten a Barcelona i al Montanyà, des de Guardiola fins a Txiki, passant per Busquets, en representació de la plantilla del Barça, convençuts que la seva determinació no només li permetrà derrotar un càncer de pulmó sinó que aprofitarà la malaltia per fer pedagogia de la vida, com quan va patir un infart el 1991. No hi ha hagut cap campanya antitabac més aplaudida que la que va protagonitzar llavors Johan Cruyff. Una gavardina i un Chupa Chups es van presentar com la millor alternativa a un paquet de Camel.

La lucidesa de Cruyff s'ha tornat a manifestar quan ha explicat el tractament que segueix: "La químio ha d'entrar, és amiga meva, perquè ha de matar el càncer. És una batalla que guanyaré". La lògica de Cruyff és efectiva a la vida i en el futbol perquè resulta tan òbvia i infantil com el joc de Messi, enamorat del seu fill Thiago: “Pare, una altra vegada al gol, te'n vas?”. La mirada de Cruyff també serveix d'exemple per afrontar la vida des de l'optimisme i, si es vol, la ingenuïtat.

No és que la salut de Cruyff hagi empitjorat ni millorat, sinó que aquesta temporada se celebren 20 anys de la seva destitució com a entrenador del Barça. M'ho explica Luis Miguel Hinojal, que prepara un especial per a Canal+: "El llegat de Johan". Avui convé reivindicar la seva obra revolucionària al Camp Nou. El club ja no fitxa tècnics anglesos ni alemanys sinó que són la Premier i la Bundesliga les que contracten jugadors i entrenadors del Barça. El FC Barcelona no només ha sobreviscut a qualsevol antídot sinó que exporta la seva manera de veure i sentir el joc a partir de figures com Guardiola, un cruyffista radical a casa de Beckenbauer.

Sovint no n'hi ha prou de conservar la vista per veure el futbol, de manera que els barcelonistes farien bé de passejar aquests dies pels voltants de la catedral de Barcelona i, amb el ram de la sort a la mà, demanar a Santa Llúcia, el sant de la qual se celebra precisament aquest diumenge, que mai els faltin els ulls de Cruyff.