Els anarquistes que van deixar de ser-ho
Un llibre analitza la delinqüència d’alguns dirigents a la Barcelona republicana i en guerra
“Els comunistes procuren oblidar que va existir Stalin i els anarquistes diuen que relacionar-los amb la delinqüència és feixisme”. La frase és de l’exfiscal José María Mena i la va pronunciar fa uns dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona, en la presentació del llibre Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944).
L’acaba de publicar L’Avenç i l’ha escrit l’historiador Federico Vázquez Osuna, un funcionari judicial que compagina la seva feina amb la investigació a la Universitat de Barcelona. L’autor admet sense embuts que sabia que no li resultaria còmode escriure una obra que no pretén ser ni molt menys la història de la CNT a la ciutat, sinó el relat dels fets protagonitzats per alguns dirigents que van sembrar el terror a la Barcelona republicana i en guerra emparant-se en uns ideals nobles.
És el cas d’Aurelio Fernández Sánchez, que va ser cap de secretari de la Junta de Seguretat de Catalunya a partir de l’octubre del 1936, més tard conseller de Sanitat i amb un llarg historial delictiu: des de l’assalt al Banc d’Espanya de Gijón el 1923 fins a la seva vinculació en l’atemptat contra Josep Andreu Abelló, el president del Tribunal de Cassació, el 2 d’agost del 1937. A banda de tot això, el llibre li atribueix la responsabilitat d’organitzar una banda que es va enriquir amb l’extorsió als “enemics de la revolució”. Una de les accions més miserables en què va participar va ser l’assassinat de 44 germans maristes. Els anarquistes havien segrestat els eclesiàstics i van posar preu a la seva llibertat amb dos pagaments. El primer va servir perquè Aurelio Fernández s’embutxaqués 100.000 francs francesos, relata el llibre, però el segon es va endarrerir. Els segrestadors van pensar que els havien enganyat, motiu pel qual van traslladar els germans al centre de detenció de Sant Elies, a la plaça Molina, on van ser assassinats la nit del 8 al 9 d’octubre del 1936. Els fets van ser utilitzats per desacreditar internacionalment la República i quan el Govern de la Generalitat va conèixer els fets va anar a corre-cuita a salvar els religiosos que quedaven.
Aquest episodi és un dels 35 capítols en què es divideix l’obra, de lectura molt amena en forma de relats. Al final hi ha dos aparts amb una guia de sigles per entendre els equilibris de poder de l’època i unes biografies dels personatges que hi desfilen.
“El llibre parla d’uns que deien que eren anarquistes i de les bestieses que van cometre, perquè, com ha escrit Josep Termes, poc dubtós de ser un reaccionari, als anys trenta va entrar en l’anarquisme el pitjor de la societat”, insisteix Mena. L’exfiscal ha prologat l’obra després de rellegir els llibres sobre anarquisme que va comprar l’any 1957 en el seu primer viatge a París i dels mateixos textos dels anarquistes, “gent carregada de nobles idearis que a principis de segle va haver de triar entre resignar-se a la misèria o l’acció”.
L’autor de l’obra confessa la dificultat per trobar documentació sobre els fets que descriu i n’explica els motius. L’advocat Eduardo Barriobero Herran, diputat a les Corts en diverses legislatures i també cap de l’Oficina Jurídica, altrament dit Tribunal de la Revolució del Palau de Justícia de Barcelona, va donar ordres que es traslladessin a aquelles dependències, per destruir-los, tots els arxius judicials, policials i penitenciaris dels anarquistes que ocupaven càrrecs al front o la rereguarda i que tenien antecedents per delictes comuns o de sang. Per aquest motiu l’autor ha utilitzat com a font documental el fons del diari La Vanguardia.
“No he cobrat ni un duro de ningú i només pretenc explicar un episodi molt fosc de la nostra història recent. La criminalitat no és només dels grups anarquistes, però hi ha anarquistes que van actuar com a criminals i van provocar una situació de terror a l’inici de la guerra”, insisteix Federico Vázquez Osuna.
L’origen de la situació cal situar-la, diu, en els coneguts assalts a les casernes de Sant Andreu i Drassanes, el 20 de juliol del 1936, però també en altres fets més ignorats, com l’alliberament de presos de la Model protagonitzat pels feixistes la tarda del 19 de juliol, un cop se sap que fracassa el cop d’Estat. Ningú no va pensar mai en la presó i l’excarceració dels reclusos va servir per posar al carrer delinqüents de tota mena, a més de presos polítics, que es van vendre als ideals violents i van contribuir a la desestabilització de l’ordre públic als carrers de Barcelona. “Tothom volia controlar el desordre però només es feia que incrementar-lo”, diu l’autor.
