Selecciona Edició
Connecta’t

“Quan mires al passat dius: ‘Com pot ser que no ens n’adonéssim?’”

Enric Calpena publica ‘Barcelona. Una biografia’, un relat desenfadat i rigorós sobre la ciutat

“Barcelona és tan extraordinària o, simplement, està vivint uns anys d’esplendor com mai abans?” És una de les preguntes clau que es fa el periodista i historiador Enric Calpena (Barcelona, 1960) per respondre’s amb el llibre Barcelona. Una biografia (Edicions 62/Destino), una història de la seva ciutat des dels orígens (ja anteriors a l’època romana) fins a l’actualitat des d’un punt de vista molt personal que combina els fets Històrics (amb majúscula) amb diversos episodis més emotius, més detallistes, més comuns. “La història és la construcció d’un relat a partir de la documentació existent”, explica l’autor, tot passejant pel centre de la ciutat. “I aquests documents, els fets, són sempre interpretables. Els fonaments de qualsevol nació es basen en fets interpretats. I un es pot equivocar, perquè la veritat absoluta no la sap ningú”.

El llibre, doncs, molt documentat (beu, diu Calpena, “d’unes 300 referències”), és un relat desenfadat i alhora rigorós, farcit d’ironies i de detalls que enriqueixen la narració. I amb un protagonista ineludible: la ciutat i els seus habitants. No som davant de la Història de Barcelona de Jaume Sobrequès, en clau molt més didàctica, ni, per descomptat, som davant d'una novel·la històrica de l'estil de la del mateix Calpena, Memòria de sang. Tampoc som davant de l'artística biografia Barcelona, de Robert Hughes, encara que el to o certs detalls sí que hi fan pensar. De fet, el lector autòcton descobrirà l’origen de petites dèries que els barcelonins arrosseguen des de sempre, des de la suposada desorientació constant que pateixen fins a la humitat que ofega la ciutat, passant pel caràcter republicà, al peu de la lletra, dels seus habitants.

La història és la barreja de moments que realment afecten una societat i de moments personals que tots vivim intensament

Calpena, professor de Comunicació a la Ramon Llull, és historiador i, per sobre de tot, divulgador de la història, com ha demostrat en diversos mitjans de comunicació (al programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio), o com a comissari de la setmana literària Barcelona Novel·la Històrica, que ja ha celebrat tres edicions. La seva missió no pot ser cap altra que comunicar la història. I sap perfectament els perills que persegueixen els seus col·legues de professió: “Una de les coses que passen sovint en la història és que quan mires al passat dius: com pot ser que no s’adonessin que estava passant això?!", explica l’autor. “Senzillament, perquè no sabien què passaria després. Per què van aguantar tant els barcelonins el 1714? Eren uns herois bojos o van resistir perquè estaven convençuts que acabarien venint els anglesos i els ajudarien? Tenien proves que això podia passar... Per què es va produir la batalla de l’Ebre? Què hi anaven a conquerir, els republicans, si estava tot perdut? No tenien totes les dades per saber què passaria i pensaven que esclataria la II Guerra Mundial i es girarien les tornes”.

Aquests exemples ens porten a aplicar una de les principals lliçons de l’ofici d’historiador a la situació actual. “D’aquí a uns anys, Catalunya pot haver esdevingut independent, o pot haver perdut l’autonomia, o es pot haver transformat en un Estat federat... amb Lituània! (jo què sé!) La qüestió és que ara no ho sabem, mentre que quan l’analitzin els historiadors, hauran de tenir en compte el que estem fent els catalans d’avui en dia en funció d’un futur que ara desconeixem”, explica.

El llibre narra Barcelona, d'alguna manera, a través de la importància de les seves muralles, unes muralles que els barcelonins dels darrers segles sempre han volgut enderrocar però que en l'època antiga van fer que Barcelona agafés el relleu de la Tarragona romana i adquirís la importància que sempre ha tingut. "La seva construcció i fortificació durant els segles III o V la van fer créixer perquè la gent que hi vivia se sentia segura i la que estava fora no gosava atacar-la".

Els historiadors hauran de tenir en compte el que estem fent els catalans d’avui en dia en funció d’un futur que ara desconeixem

És clar que amb el temps, les muralles van comprimir els ciutadans fins a límits exasperants. Eduardo Mendoza, a la seva cèlebre novel·la La ciutat dels prodigis, ve a dir que a finals del XIX els habitants estaven més atapeïts que els enciams. "És una metàfora fantàstica, la de Mendoza", diu Calpena, que recorda que en un estudi de Cerdà sobre les condicions de vida de la ciutat, el 1835, "diu que hi havia una densitat d'11 persones per habitació: llits calents, per suposat, gent que feia torns treballant a les fàbriques del voltant". Com enciams. "Eren unes condicions de vida insuportables, deplorables i brutals", afegeix. "No és estrany que durant tot el segle XIX la ciutat estigués cremant de banda a banda".

La Barcelona canalla

A Calpena li costa triar un moment històric preferit de la vida de la seva ciutat. “Em quedo amb el de la meva adolescència, l’època de la Transició, que va ser un esclat de vida”, diu, després de pensar-s’ho una estona. La Rambla i el Gòtic es van convertir en l’escenari d’il·lusions, d’aspiracions de llibertat...: “Aquella sensació que les coses estaven canviant, aquella Barcelona canalla dels Ocaña…”, no només explica, sinó que recorda Calpena, sense poder (ni, segurament, voler) separar els episodis històrics de les seves vivències: “Va ser un moment clau personal per a mi sense ser conscient que era un moment clau en la història. Una mica com el moment que estem vivint ara, en què hi ha una barreja de coses: globalització, crisi econòmica… Un pensa: ‘Deu estar passant una cosa important però no l’estic vivint…!’ Perquè ha d’anar a comprar, ha d’anar a veure La guerra de les galàxies, s’ha d’enamorar, ha de llegir un llibre… Aquesta barreja és la història, la de moments que realment afecten una societat i la de moments personals que tots vivim intensament”.

Les condicions de vida eren insuportables, deplorables i brutals. No és estrany que durant tot el segle XIX la ciutat estigués cremant de banda a banda

La Rambla, de fet, ha estat l’artèria principal de la ciutat en els darrers dos segles. “Tot això, abans, estava tancat”, narra Calpena, baixant des de la Font de Canaletes. “La muralla del rei Jaume i la de Pere III les tancaven. Fins que van enderrocar-les, entre la Porta Ferrissa i la Boqueria [a finals del segle XVIII], la sensació era la d’un pati interior molt gran". Fins llavors, podem dir que la Rambla era una riera bruta (el nom en àrab vol dir precisament riera): "No tenia cap interès, era un carrer fastigós que conduïa les aigües més residuals a una mena de llac, que li deien el Cagadell i que, malgrat tot, era molt apreciat perquè la terra era molt fèrtil (ens podem imaginar per què)". A partir de llavors, els barcelonins la van fer seva i la van anar convertint en el centre neuràlgic de la ciutat.

Fins ara. I tornem al present. "Ara veig una invasió bàrbara que costa d'assumir", reconeix l'escriptor. "Suposo que és el preu que cal pagar pel turisme. Ens estem acostumant inevitablement a una invasió turística que no sabem cap on anirà. Impedir-la és inútil i contraproduent. I crec que seria un error. El que no es pot fer és deixar que la ciutat es degradi. No s'ha de permetre fer el que sigui pel turisme".

El llibre no n’arriba a parlar, d’aquests episodis. En té prou de subratllar l’esperit inconformista i intel·ligent d’aquesta ciutat: “Barcelona ha reprès un tarannà combatiu que sempre l’havia distingit”, escriu, al final (momentani) de la biografia. “S’ha convertit en la ciutat del món on es fan les manifestacions més multitudinàries, sempre pacífiques però intensament reivindicatives. La Barcelona que va resistir la ràtzia d’Almansur; que va forjar la creació d’un Consell de Cent on eren representats els habitants de tota la ciutat; que va aguantar pestes i revoltes; que va derrotar els invasors des del cim de Montjuïc; que va resistir contra els atacants durant mesos i mesos i va causar l’admiració del món; que es va revoltar una vegada i una altra contra la injustícia; que va ser la Rosa de Foc; que va aixecar-se i que va proclamar la República amb unes flors a les mans; ara aquesta Barcelona torna a reviure”.

Curiositats històriques barcelonines

Tenim el sentit de l’orientació capgirat. “Des de la fundació de la ciutat, els habitants de Barcelona continuen amb el sentit de l’orientació capgirat. Per un barceloní, baixar és anar cap al mar, cap a l’est. Fins i tot els mapes de la ciutat, des dels més antics, tenen aquesta orientació, a la part de baix del mapa hi ha el mar i a la de dalt, el Tibidabo. Doncs bé, possiblement això es deu als romans i al fet que el territori s’hi presta”, escriu Calpena.

La passió per passejar. “Anar amb carro o a cavall, com era habitual en aquelles èpoques [edat antiga, edat mitjana...], es feia molt difícil dins de Barcelona, perquè els carrers eren estrets i atapeïts de gent. Potser d’aleshores ve la passió barcelonina per caminar. Ara, quan la ciutat ja no és abastable a peu, els barcelonins continuen, sempre que poden, anant d’un lloc a l’altre caminant”.

Humitat i mal d’ossos. “Una queixa habitual dels barcelonins és el mal d’ossos, atribuït normalment a la gran humitat que pateix la ciutat un dia sí i l’altre també. Potser, simplement, és una altra herència de la Bàrcino romana”.

Denominació d’origen.Bàrcino va arribar a ser coneguda arreu de l’imperi [romà] per les ostres exquisides que es criaven al seu mar”.

Les excavacions prohibides. “Els regidors de Cultura acostumen a estimar-se el seu càrrec i saben que una excavació d’aquesta mena deixaria la plaça [Sant Jaume], el cor de la ciutat, empantanegada durant mesos o fins i tot anys. Sota la plaça, doncs, se suposa que hi ha meravelles arqueològiques que, de moment, dormen el son dels justos. Les restes del fòrum, doncs, hauran d’esperar”.

Màfia genuïnament barcelonina. L’expansió colonial de Jaume I a Mallorca i a València al segle XIII va fer que Barcelona visqués “un autèntic boom immobiliari”. Moltes famílies riques que van ajudar el Rei en les seves campanyes es van instal·lar a tocar de mar i es van crear conflictes i conspiracions en defensar els propis interessos a la Ribera. “Màfia pura i dura”, escriu Calpena. “No és estrany que una de les bromes essencials entre els medievalistes i modernistes catalans sigui el fet que la màfia actual està arrelada a Sicília i a Calàbria perquè aquests territoris, durant molt de temps, van estar administrats per famílies catalanes que devien ensenyar als italians com s’havien de gestionar les discrepàncies en els negocis”.