Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Seguretat mal entesa

Quan les dades diuen que limitar llibertats, eliminar garanties judicials i vigilar tothom preventivament no funciona, la resposta no és repensar les polítiques sinó intensificar l’error

Hi ha una certa contradicció entre com ens agrada parlar de les dades i que poc que s'apliquen per fer més bones polítiques, més efectives, objectives, ajustades a problemes reals i avaluables. I és probable que la desconnexió entre el que sabem i el que fem no sigui en cap altre àmbit tan abismal com en el de la seguretat. De fet, investigar i avaluar polítiques de seguretat i tecnologia d'Espanya i la UE s'ha convertit des de fa temps en un exercici que no només desafia la lògica i el sentit comú, sinó que genera una profunda sensació d'impotència, desemparament i inseguretat.

Venim d'una disfunció crònica que consisteix en una doble tendència per la qual fem lleis i dissenyem polítiques per a problemes que no existeixen, i alhora aprofitem els moments d'alarma social per aplicar receptes prefabricades que no havien trobat la seva escletxa d'èxit durant els períodes de debat reposat. Aquí en tenim alguns exemples. Al nostre país tendim a col·locar càmeres de videovigilància precisament on els estudis diuen que són menys útils: els centres urbans amb gran afluència de públic, on hi ha poca impunitat a causa precisament de la presència de gent, així que l'ull electrònic té poca cosa a aportar. Però aquí les dades deixen d'importar-nos, i quan les estadístiques ens diuen que les càmeres no redueixen la delinqüència, els polítics fan un doble salt mortal i conclouen que és perquè n'hi ha poques! I en comprem més.

Fem lleis i dissenyem polítiques per a problemes que no existeixen, i alhora aprofitem els moments d’alarma social per aplicar receptes prefabricades que no havien trobat la seva escletxa d’èxit durant els períodes de debat reposat

A Europa i els Estats Units es van aplicar noves polítiques de seguretat i control de passatgers i equipatges després que per un incomprensible error d'intel·ligència un home que ja havia estat denunciat per estar en procés de radicalització va poder pujar a un avió i intentar (sense sort) activar un explosiu. Les dades ens diuen que el problema va ser, precisament, d'intel·ligència, però la solució van ser els escàners corporals, la limitació del volum de líquids i la conversió dels aeroports en espais de suspensió de drets de tota la ciutadania. És difícil comprendre com es poden abordar els problemes d'intel·ligència posant tothom sota sospita, però en polítiques de seguretat la lògica fa temps que va ser prejubilada.

Amb els recents atemptats de París, les dades insisteixen a confirmar que tenim un problema persistent d'intel·ligència, a causa d'un sistema incapaç de fer una selecció, categorització i seguiment efectiu dels subjectes sobre els quals hi ha sospites raonades de vinculació terrorista. Com que hem posat tota la ciutadania sota vigilància i sospita preventiva, els serveis policials estan literalment inundats de dades. Per fer certes recerques a Internet, per assistir a certs llocs de culte, per viatjar a certs països, per trucar a certs números de telèfon, persones perfectament innocents acaben en enormes bases de dades impossibles de gestionar, en les quals aquells que sí que duen a terme accions sospitoses queden sota tones de dades de la resta de nosaltres. Com ja han indicat molts experts i expertes, si fóssim capaços de reforçar l'ús de tècniques policials tradicionals i renunciéssim a crear societats panòptiques tindríem moltes més possibilitats de viure més segurs.

No obstant això, com que amb la videovigilància, quan les dades diuen que limitar llibertats, eliminar garanties judicials i vigilar tothom preventivament no funciona (és el que ja van fer tots els països després de l'11-S, i França específicament després de l'atac al Charlie Hebdo), la resposta no és repensar les polítiques i canviar d'estratègia, sinó (triple salt mortal sense xarxa) colar-nos dues tasses de retallades democràtiques.

Però encara hi ha més. Com que els somnis humits de control dels ministres de l'Interior feia anys que estaven aturats per un Parlament Europeu poc inclinat a sacrificar privadesa i llibertats a canvi d'una més que dubtosa promesa de seguretat, el comprensible dolor i desconcert posterior als atacs de París s'aprofita per anar a la prestatgeria de solucions prefabricades de dubtosa eficàcia i legalitat i desempolsar el sistema de registre de noms de passatgers i la prohibició de les comunicacions encriptades i anònimes. Malgrat que cap dels terroristes de París va haver de viatjar amb avió per cometre els atemptats. Malgrat que sembla que es van comunicar via SMS perfectament desencriptats i legalment espiables.

Quàdruple salt mortal, sense xarxa i amb taurons. Així ens va.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques.