_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Entre renovació i esclerosi

A les llistes del PP veiem desgast de lideratge, incapacitat per adaptar-se als temps i impotència de Génova 13 davant de certs cacicats locals

No creguin que, deixant-me arrossegar per la moda, m’he convertit en un fanàtic del rejoveniment dels nostres representants polítics, en un obsés del relleu generacional a qualsevol preu. No obstant això, resulta xocant que, en plena eclosió de partits nous, quan aspiren a la presidència del Govern espanyol –o de la Generalitat– líders que ronden la trentena, persisteixin en les paperetes per al proper dia 20 casos flagrants d’encarcarament, exemples heroics de resistència a cedir el lloc, continuïtats que semblen desafiar el pas del temps. A Catalunya, aquests fenòmens s’acumulen sobretot a la part alta de les llistes del Partit Popular.

El seu número u per Barcelona, Jorge Fernández Díaz, es va incorporar a la directiva barcelonina d’Alianza Popular el febrer del 1983, el van nomenar regidor de la capital catalana el mes següent i, des d’aquella tardor, va aconseguir la presidència provincial del partit. Aleshores, Albert Rivera començava a freqüentar la guarderia i Inés Arrimadas encara era un nadó. No cal reproduir aquí la resta del currículum polític del senyor Fernández Díaz ni detallar les seves set legislatures com a diputat al Congrés. En el seu cas, la condició de ministre, i d’únic ministre català de Rajoy, justifica potser que algú tan poc nou sigui cap de cartell.

Rivera, Arrimadas i d’altres són joves, guapos i semblen sempre acabats de dutxar. Però, cal posar-los les coses així de fàcils, contraposant-los tantes teranyines i tanta caspa?

Però no pot dir-se que els qui el segueixen a la papereta corregeixin la sensació de déjà vu: Jorge Moragas Sánchez –l’eminència de l’operació Camarga, aquell que confiava en Vicky Álvarez per “salvar Espanya” –; Alicia Sánchez-Camacho –que, sigui dit amb tots els respectes, està més amortitzada que el caramel de Kojak–; i Dolors Montserrat Montserrat. Aquesta última és la més jove del grup, sí, però amb l’antiguitat genètica que li atorga ser filla de Dolors Montserrat Culleré, dirigent del PP català ni més ni menys que des del 1988. Una pseudorenovació dinàstica semblant ofereix la cap de llista per Girona, Concepció Veray Cama. No només perquè, a la cúpula provincial des del 2000, ha estat alcaldable a la capital diverses vegades al llarg dels últims tres lustres i ja va ser diputada al Congrés el 2011. També perquè és filla de Jaume Veray Batlle, destacat dirigent d’AP-PP a la demarcació entre el 1982 i el 2000.

Però on l’esclerosi de lideratge, la incapacitat d’oferir una imatge mínimament adaptada als temps, la impotència de Génova 13 davant de certs cacicats locals resulten més flagrants és a la circumscripció de Lleida, encapçalada una vegada més per l’incombustible José Ignacio Llorens Torres. Fraguista de l’època dels tirants rojigualdos i d’“el carrer és meu!”, Llorens ja va ser cap de llista d’Alianza Popular per Lleida –i va obtenir l’acta de diputat– en els comicis generals del 1982, quan Pablo Iglesias devia fer segon de preescolar, i des de llavors ha revalidat el seu escó en totes les legislatures espanyoles excepte dues, la 1989-1993 i la 2004-2008; això malgrat una trajectòria intrapartidària que pot ser qualsevol cosa menys discreta.

En efecte: entusiasta del Manuel Fraga més jupiterià, José Ignacio Llorens es va convertir després en un fervent paladí de l’avui oblidat Antonio Hernández Mancha, i després es va adaptar sense problemes –l’objectiu ha estat sempre mantenir-se a la part alta de la cucanya– al lideratge de José María Aznar. En clau interna de Catalunya, va retre homenatge a Miguel Ángel Planas i acatament a Jorge Fernández als anys vuitanta, va resultar més tard un gelós vidalquadrista de conveniència..., i es va acomodar veloçment a la caiguda del catedràtic el 1996.

Això sí: la seva hostilitat al “gir catalanista” promogut per Josep Piqué va ser frontal; pel gir, però sobretot en resposta a la gosadia de l’exministre, que va voler jubilar-lo de l’escó i desallotjar-lo del mandarinat provincial. “Piqué va venir a Catalunya per liquidar el PP”, sentenciava el lleidatà el 2004. Aquell novembre va intentar sense èxit presentar-se com a candidat alternatiu al de Vilanova al XIè congrés del PPC; al desembre, durant el congrés provincial de Lleida, Llorens va insultar públicament Piqué, i va caldre aturar-lo per evitar l’agressió física. Aquesta gesta, no obstant això, no va entelar la confiança de Rajoy: una vegada que Piqué va haver llançat la tovallola, Madrid va reinvestir l’irascible Llorens candidat el 2008, el 2011 i ara el 2015.

Està bé, d’acord: Rivera, Arrimadas i d’altres són joves, guapos i semblen sempre acabats de dutxar. Però, cal posar-los les coses així de fàcils, contraposant-los tantes teranyines i tanta caspa?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_