Selecciona Edició
Connecta’t

La cimera de París aplana el camí perquè els EUA firmin l’acord

El text suprimeix la vinculació jurídica de la reducció d'emissions perquè Washington pugui subscriure el pacte contra l'escalfament global

Un acord contra el canvi climàtic sense els EUA, el segon emissor de CO2 del món, tornaria a ser ineficaç. John Kerry, secretari dels EUA, ha assenyalat aquest dimecres a París que es necessita un pacte "inclusiu, ambiciós i sostenible". Però el seu país té problemes amb la vinculació jurídica: no pot acceptar que els objectius de reducció d'emissions que ha d'escometre li vinguin imposats des d'un tractat internacional. De l'últim esborrany que s'ha difós aquest dimecres a la Cimera del Clima s'ha eliminat l'article que fixava aquesta vinculació legal.

Mesos abans de la cimera de París, on s'intenta tancar un acord global contra el canvi climàtic, se sabia que caldria fer acrobàcies en la redacció del text. Entre la gran quantitat de problemes que hi ha sobre la taula hi ha la impossibilitat, reconeguda pels EUA, de signar un acord en què legalment se l’obligui a una retallada concreta d'emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Això no vol dir que l’Administració de Barack Obama no estigui disposada a reduir-les. Com 185 països més, els EUA han presentat davant la ONU un pla concret. Es comprometen a retallar les emissions entre un 26% i un 28% per al 2025.

El problema per l’Administració d’Obama és que no pot assumir –entre altres coses, perquè no controla el Senat– que els objectius d'aquest pla de retallada figurin com a "legalment vinculants" en l'acord de París. De l'esborrany del pacte, sobre el qual es treballava aquest dimecres, s'havia eliminat l'article que feia referència a aquesta vinculació dels plans nacionals.

"Fa temps que se sabia que l'únic aspecte que no podia ser legalment vinculant eren les contribucions nacionals", explica Teresa Ribera, directora de l'Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals de París. Era un problema per als EUA, però també per a la Xina i l’Índia, afegeix Ribera.

Però la Unió Europea havia fixat com a línia vermella que els objectius de retallada –que cada país ha presentat voluntàriament– figuressin com a vinculants. Miguel Arias Cañete, comissari europeu de Clima i Energia, reconeix que aquesta batalla està pràcticament perduda. Però argumenta que, "a canvi", s'ha aconseguit que els EUA donin suport que figurin en el text objectius intermedis de retallada mundials per al 2050 –una cosa que no agrada a la Xina i els països petroliers– i que els esforços de cada país es revisin cada cinc anys per aconseguir que la temperatura mitjana del planeta el 2100 no augmenti més de dos graus respecte als nivells preindustrials. Amb els plans que han presentat ja 186 països (només en falten nou, dels 195 que estan negociant a París, per fer-ho), la temperatura el 2100 augmentarà uns tres graus. D'aquí, la importància de les revisions a l'alça dels esforços cada cinc anys, una cosa que sí que figura en l'esborrany d'aquest dimecres. En el text s'apunta també la possibilitat d’abaixar la meta a 1,5 graus.

Posicions més clares

De l’esborrany, se n'han tret molts claudàtors i les posicions són més clares. Però la discussió més important segueix latent: la diferenciació per la qual són els països desenvolupats els que han d'assumir la majoria de les obligacions contra el canvi climàtic. Si se segueix rigorosament la convenció marc de l’ONU sobre canvi climàtic, la Xina i l’Índia no estan dins dels estats obligats a assumir els esforços més grans en reducció d'emissions i en finançament. Aquesta convenció és del 1992 i a la llista de països desenvolupats no apareixen aquestes dues economies, que avui són entre els quatre països més contaminants del món.

Els EUA i Europa volen que la diferenciació es vagi diluint. Però la Xina intenta mantenir-la, per exemple, en els mecanismes de control i revisió de les retallades d'emissions. Europa, segons Arias, aspira al fet que en un termini de cinc a deu anys els controls siguin iguals per a tothom. "Per frenar el canvi climàtic no poden lluitar només els països desenvolupats, que ara representen només el 35% de les emissions", diu.

L'altre problema, també lligat a la diferenciació, és el del finançament que s'ha d'aportar perquè els països més pobres puguin adaptar-se. Els desenvolupats admeten que estan disposats a posar 100.000 milions de dòlars el 2020. Però a partir de llavors volen ampliar la base de donants i que aportin fons tots els països "en condicions de fer-ho". Però la ministra sud-africana de Medi Ambient, Edna Mowo Bolema, ha afirmat aquest dimecres que la diferenciació ha de continuar en finançament i en transferència de tecnologia. Va parlar en nom del grup G-77 més la Xina, que agrupa al voltant de 130 nacions.

 

Aliança nova

Després de presentar-se l'esborrany de l'acord, la Unió Europea, els Estats Units, Mèxic, Colòmbia i diverses desenes de països desenvolupats i en desenvolupament van anunciar una aliança a París per aconseguir un acord "ambiciós". Amb aquest acte, es pretenia trencar amb la imatge d'altres cimeres, en què semblava que tot es reduïa a un enfrontament entre països desenvolupats i pobres. A la cimera de Copenhaguen, el 2009, aquest enfrontament entre els dos grans blocs va ser una de les raons que va fer fracassar l'acord. "Això ja no és un enfrontament entre rics i pobres, sinó entre els que volen actuar i els que no", indica un diplomàtic europeu que està ficat en les negociacions. 

"Som tant països grans com petits, rics com pobres, i no acceptarem un acord que no compleixi la seva comesa", ha afirmat el comissari europeu de Clima i Energia, Miguel Arias Cañete, després d'anunciar l'acord.