Selecciona Edició
Connecta’t
llibres

L’art d’emboscar-se

Ton Barnils proposa a ‘El cor de les muntanyes’ emboscar-se dins la “bellesa, grandesa i crueltat” de la “muntanya crua i salvatge”

La Transpirinenca generà grans emocions i descripcions en l’autor.
La Transpirinenca generà grans emocions i descripcions en l’autor.

En un dels assajos inclosos a Escrit a la paret, Mary McCarthy recordava que tothom havia notat que a la novel·la contemporània havia anat desapareixent la importància de la intriga i que els caràcters dels personatges s’havien desdibuixat, però que eren ben pocs els que s’havien fixat en una altra absència significativa: a les grans construccions novel·lístiques del XIX, les descripcions líriques de les postes de sol, l’ímpetu de les tempestes, la força dels rius, la placidesa dels llacs, la ferocitat èpica de l’alta muntanya i la calma de les valls no era només un teló de fons on emmarcar l’acció, sinó un component essencial de l’art de la literatura. El que s’imposava era una manera d’escriure on la capacitat verbal de cada autor quedava demostrada per la potència de les seves habilitats descriptives i, més enllà de la presentació de la personalitat dels personatges i dels vaivens argumentals, hi havia la voluntat de construir un escenari on la naturalesa i els seus canvis proporcionessin l’atmosfera en un sentit gairebé literal. Era l’aire que respirava la novel·la, i McCarthy ho exemplificava amb la boira de Londres a l’obra de Dickens, amb les terres ermes d’Emily Brontë, amb les landes de Thomas Hardy, amb el Pacífic de Herman Melville.

A la literatura d’ara potser l’únic que hi apareix és la consciència de la pèrdua del contacte amb la naturalesa com a manifestació de la pèrdua del dret a la soledat, la queixa per la seva destrucció i la denúncia per l’aniquilació massiva del paisatge, com si fos víctima d’una estranya malaltia moral. Davant d’aquesta amenaça, sempre es pot acceptar la proposta que fa Ton Barnils (Barcelona, 1971) a El cor de les muntanyes i emboscar-se dins la “bellesa, grandesa i crueltat” de la “muntanya crua i salvatge”. No és una opció nova: mentre els modernistes meditaven les estratègies més pertinents per assolir la categoria d’Artista, Carles Bosch de la Trinxeria, a la vellesa, escrivia l’anecdotari de les seves vivències en plena naturalesa i transformava en petits episodis narratius el món rural que coneixia de primera mà: Records d’un excursionista és la primera pedra d’un imaginari pirinenc que s’ha anat desenrotllant des de Verdaguer i Massó i Torrents fins Pep Coll, aventura que ara Barnils continua i que “tracta d’entendre-la com un viatge iniciàtic on no només descobrim camins i muntanyes, sinó també el paisatge interior”.

El cor de les muntanyes és el dietari que Barnils escriu durant el recorregut que fa des de l’Atlàntic fins al Mediterrani travessant a peu els Pirineus, des la costa basca fins a Banyuls: és el que es coneix com la Transpirinenca, i de la mà de la prosa ràpida i enormement precisa de l’autor es pot comprovar quanta raó tenia Henri Brulle, l’alpinista que reivindicà la dificultat a l’hora d’emprendre una aventura, en definir el muntanyenc com un “poeta-atleta”: “Sap assaborir les escenes pintoresques i pastorals de la vall; li agrada retardar-se vorejant els llacs tranquils i blaus o seguint els viaranys del bosc; frueix llargament de les alçades i modera el pas per veure des de l’horitzó les nits o les tempestes; acampa sota una roca al clar de la lluna. Sap també afrontar les esquerdes i les parets amenaçadores, assaborint les sensacions intenses de perill. El que li parla al cor, però, és menys l’esport que la muntanya”.

Més enllà de la voluntat de narrar els vaivens de l’atzar i els daltabaixos emocionals propis de qualsevol periple, d’El cor de les muntanyes queden descripcions tan sòlides com aquesta de Dorve: “Pertot hi ha bigues, sostres caiguts, bardisses i ferros rovellats. En un mur s’endevinen inscripcions que ja no es poden llegir i una teranyina espessa cobreix de gris una portalada com si fos un llençol. Hem sentit la fressa verinosa d’un escurçó i tanta desolació m’ha encongit el cor. L’aire fred, pesant, ha fet grinyolar unes finestres corcades i hem escoltat el renill d’eugues i poltres que pasturen sense direcció pels carrers plens de matolls mentre un cavall de pèl negre ens mira estúpid i desafiant. El ventre botit i els ulls vermellosos li donen un aspecte fantasmagòric, de guardià del país dels morts i el més enllà”.

EL COR DE LES MUNTANYES

Ton Barnils

Tushita Edicions

104 pàgines. 17 euros