Selecciona Edició
Connecta’t

La desobediència ens farà feliços

Gabriela Serra corona des de la CUP una trajectòria de dècades de lluita social i anticapitalisme

La diputada de la CUP, Gabriela Serra.
La diputada de la CUP, Gabriela Serra.

Gabriela Serra (Mataró, 1951) és una diputada inusual a la CUP. No només per l'edat, també perquè tot el que diu és collita pròpia, a diferència dels líders del partit i el seu recurs retòric favorit, el discurs Larousse –com més cites històriques s'inclouen en un discurs, millor–. Excel·lent oradora, pel to, la gesticulació, la construcció argumental, Serra podria ser actriu de teatre. És fàcil imaginar-se-la fent el paper de la Carbonell, la minyona amb mala llet de Plats Bruts. Serra té el que els joves de la CUP no tenen: dècades d'experiència com a combatent antifranquista i militant anticapitalista “a l'esquerra dels partits comunistes tradicionals”.

La frase anterior és d'una exhaustiva entrevista que va concedir a Crític l'agost passat. En aquesta entrevista, Serra repassa la seva vida com a filla de família benestant de Mataró i com a activista en tota mena de causes socials: lluita contra l'ingrés d'Espanya a l'OTAN, lluita per la dignificació de Santa Coloma de Gramenet, missions de pau a Guatemala i al Salvador, formació comunista a Itàlia i l'activisme feminista. Serra explica a Critic que David Fernàndez és “el vehicle” que va acostar-la a la CUP. Serra i Fernàndez es van conèixer durant les mobilitzacions contra la visita de José María Aznar del 1999 a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Serra s'ha destacat per no voler fer cap concessió en els seus dogmes socials per afavorir la revolució nacional. Per això no compartiria la petició del seu amic Fernàndez de permetre que dos dels deu diputats de la CUP s'abstinguin per facilitar que Artur Mas sigui investit president: “Aquí no es mou ningú. Cap individualitat per sobre de la col·lectivitat. El 27-D, decidirem”. Amb aquest tuit va respondre Serra el 2 de desembre l'article de Fernàndez a l'ARA que demanava l'abstenció de dos dels seus companys. El 31 d'octubre, Serra va piular-ho encara més transparent: “Que no ens vinguin amb amenaces. Hem estat transparents durant tota la campanya: no investirem Mas. Més clar, impossible”.

Sabotatges al cine Princesa

No és la primera vegada que Serra concorria a unes eleccions catalanes. El 1983 va formar part de les llistes del Moviment Comunista de Catalunya. El 2014 va comparèixer al Parlament com a representant de l'Assemblea Bolivariana de Catalunya per donar suport a les transformacions socials i polítiques del chavisme a Veneçuela. Ha estat investigadora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. Com a tal va participar en una conferència a la Llagosta durant les mobilitzacions del 15-M, el 2011. En aquella xerrada a peu de carrer, Serra va impartir una classe magistral sobre el seu tema estrella: la desobediència civil. A partir de la figura “del company Gandhi”, Serra va detallar com s'ha de “resistir amb no violència activa contra el poder”. A la Llagosta va recordar quan el 1996 es va cimentar el cos per evitar el desallotjament del cine Princesa.

També li agrada evocar quan, a la dècada dels 70, va participar en el segrest de dos autobusos de línia per denunciar la manca de transport públic a Santa Coloma. Algunes frases destacades d'aquell discurs del 2011 –consultable a Youtube– que expliquen bé la mentalitat de Serra: “La llibertat s'assoleix trencant la por. Perdre la por al poder, perdre la por a desobeir lleis”. “Les lleis han d'existir, però quan aquestes s'oposen al bé comú, cal desobeir-les”. “Ningú ens pot obligar a fer alguna cosa que no volem fer”. “S'han de fer sabotatges. El sabotatge està summament permès en la desobediència civil”.

En un míting de les eleccions del 27-S a Badalona, Serra es va disfressar de treballadora de fàbrica amb un mono blau i un mocador vermell al coll. Va assegurar que era un homenatge “a la classe treballadora de Santa Coloma que ens va ensenyar a lluitar segrestant autobusos”. Per molta bona fe que tingués la performance, la fila que feia era més adient per a una alumna dels vídeos d'aeròbic de Jane Fonda que d'una empleada de fàbrica metal·lúrgica.

La felicitat és lluitar

La vida de Serra ha estat la lluita i per això va dir a Crític que la CUP no és un partit per guanyar eleccions sinó “per lluitar, resistir, transformar”. En la lluita, el camí, trobem el sentit de la vida. On va explicar millor aquest objectiu va ser en un acte de les eleccions municipals del 2015 a Granollers: “Els pobles, quan s'autogovernen, viuen millor. Aconsegueixen persones amb un nivell superior de felicitat. Per ser feliços hem de desobeir”. Igual que a Junts pel Sí, el dret a la felicitat –inspiració de la Constitució americana– és cabdal per a Serra. La diferència rau que per ella, aquesta felicitat s'aconsegueix lluitant, mentre que per Mas i companyia, la felicitat es troba a Ítaca.