Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La mirada exterior

Des d'una eufòria desmesurada provinent dels anys noranta, Espanya va passar el 2009 a un pessimisme exagerat, del qual ara comencem a sortir

Esmorzo dilluns amb un periodista francès, enviat per un prestigiós setmanari de París. Comprovo que coneix molt bé la política espanyola i catalana. Però d'entrada, potser preocupat pels vots aconseguits pel Front Nacional de Marine Le Pen el dia anterior, m'expressa la seva admiració, i també la seva estranyesa, per l'envejable situació política d'Espanya: “No teniu partits populistes d'extrema dreta, no han quallat partits antieuropeus ni xenòfobs antiimmigració, els vostres partits emergents són moderns, amb líders joves molt capaços, molt propers, molt bons comunicadors”.

Admet que potser Podem pot ser populista però també afegeix que després dels seus orígens antisistema s'ha centrat, ja no planteja polítiques extravagants i demagògiques sinó molt més realistes i pragmàtiques. També m'explica que el dia anterior havia assistit a un míting de Rivera a Nou Barris de Barcelona i li va sorprendre que el jove líder no tingués el to engolat i buit tan propi d'un míting, sinó que la seva intervenció consistís en una explicació molt pedagògica, plena d'arguments i dades concretes, sobre les reformes que necessiten l'economia i les institucions polítiques espanyoles. “Això no és freqüent en els altres països europeus!”, em confessa.

El mateix dia a la nit llegeixo a EL PAÍS un article de John Carlin amb el suggestiu títol L'envejable política espanyola. Carlin diu: “Arrenca la campanya electoral espanyola i hi ha raons per alegrar-se'n. (...) El món polític a Espanya comença a gaudir no només de bona salut sinó d'un grau de maduresa, decència i racionalitat que deixa en evidència les democràcies més antigues”.

Referint-se al debat sostingut a EL PAÍS per Iglesias, Rivera i Sánchez, diu Carlin: “La serietat, la rapidesa mental, l'ús de les dades, l'agilitat verbal i, malgrat les seves diferències, el tracte mutu respectuós que van exhibir els joves dirigents indica que estem enfront d'una nova realitat, que el futur de la democràcia a Espanya està en bones mans”. I afegeix, referint-se al nostre sistema democràtic: “Es detecta no només un salt de qualitat (…) sinó un nivell de sensatesa i seny difícil de trobar avui en qualsevol altre lloc del món. (…) Els mateixos que abans veien Espanya des de fora amb menyspreu avui haurien de mirar-la amb un punt d'enveja…”.

La iniciativa de les reformes no poden provenir dels poders públics, sinó que han d'impulsar-se des de la societat

Dues mirades exteriors –encara que Carlin resideixi ara a Espanya– confirmen una doble sensació que em volta pel cap des de fa un temps.

Quant a la primera, crec que Espanya ha passat per una etapa excessivament depressiva. Des d'una eufòria desmesurada provinent dels anys noranta es va passar el 2009 a un pessimisme exagerat. Semblava que havíem tornat a la cua de la UE; junt amb Portugal i Grècia érem de nou l'excepció després de fer-nos falses il·lusions d'avançar a França i Alemanya, unes expectatives per descomptat inassolibles que, en no complir-se, sinó tot el contrari, van conduir a una onada de pessimisme, a la sensació de fracàs col·lectiu que ha dominat els últims anys i de la qual comencem a sortir.

La segona sensació és d'un altre ordre: la iniciativa de les reformes no pot provenir dels poders públics, és a dir, de l'Estat i de les comunitats autònomes, sinó que han d'impulsar-se des de la societat perquè, en certa manera, són reformes que reduiran el poder dels grans partits, els que gestionen els poders públics. En el pla institucional, pensem en la necessitat de reformar el Senat o el Consell General del Poder Judicial: si realment canvien, si el primer passa a ser un òrgan útil i el segon a un d'imparcial, perden els qui fins ara s'han repartit el poder. Les organitzacions no es reformen gairebé mai a si mateixes, sinó des de l'exterior, en aquest cas des de la societat. L'objectiu de posar fi a la partitocràcia no el tindran mai els grans partits tret que siguin derrotats.

Els nous partits no haurien sorgit mai sense les televisions privades i sense la llibertat que donen les xarxes socials; sense EL PAÍS i Atresmedia, no hi hauria hagut en aquestes eleccions veritables debats electorals. La setmana vinent, Sánchez i Rajoy debatran a duo i suscitaran menys interès que els dos debats anteriors; serà la imatge antiga, d'una època passada, del que ha de renovar-se. La mirada exterior ens ho confirma, la interior ho evidencia: qui no canviï, no sortirà a la foto.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.