Selecciona Edició
Connecta’t

Els dimonis catalans de Tarradellas

Pujol, Òmnium i Montserrat apareixen com a ‘obstacles’ del president en l'exili entre els seus papers del 1954 al 1977, publicats ara en llibre

Jordi Pujol i Josep Tarradellas el 1980 en la presa de possessió del primer. Ampliar foto
Jordi Pujol i Josep Tarradellas el 1980 en la presa de possessió del primer.

“El Sr. Albert no és federal ni federalista. Creu que Catalunya ha de fer un contracte amb l’Estat espanyol a força de donar la menor quantitat de molèsties als castellans […] En cap cas Catalunya ha de desgastar la seva posició adoptant posicions romàntiques i d’escàs avenir […] Cal evitar la producció d’estats passionals catastròfics. Va dir repetidament que l’Esquerra havia aconseguit l’Estatut per una sola causa: l’amistat personal que va unir Macià amb Alcalá Zamora […]. La qüestió consisteix, doncs, segons el Sr. Albert, a resoldre el problema amb la menor quantitat possible d’estralls morals, polítics i materials. Això obligarà a no inflar la qüestió i, malgrat mantenir la dignitat, més aviat a reduir-la…”.

El Sr. Albert és, ni més ni menys, un Josep Tarradellas que havia rebut per espai de 22 hores, entre el 21 i el 23 de juny del 1960, el redactor de l’informe, ni més ni menys (també) que Josep Pla. El missatge del llavors president de la Generalitat a l’exili, en el qual es va ratificar 16 anys després davant Alfonso Osorio, observador per part d’Adolfo Suárez (“Catalunya no ha de ser ‘incordiant’ en el conjunt polític espanyol”), contrasta amb la realitat catalana del 2015. Eren altres personalitats i actituds en circumstàncies diametralment oposades, encara que no exemptes de tensions poc conegudes, com l’amor-desamor entre Tarradellas i Jordi Pujol, o la immensa desconfiança d’aquell cap a suposats aliats com Òmnium Cultural o Montserrat… Tot això és a Josep Tarradellas. L’exili 2: 1954-1977 (Dau), nou lliurament d’una biografia indirecta necessària del president de la Generalitat en què s’ha convertit la publicació del seu ingent arxiu custodiat a Poblet.

Tarradellas sembla, en aquests 23 anys, l’encarnació orteguiana de l’home i les seves circumstàncies. Una tempesta perfecta a partir dels acords d’Espanya amb els EUA i el Vaticà (tots dos del 1953) i l’imminent reconeixement de les Nacions Unides (1955), les conseqüències del perfil baix de la Generalitat per la malaltia del president Josep Irla i la misèria de recursos converteixen la Generalitat en una institució invisible quan l’estiu del 1954 Tarradellas accedeix a la presidència.

Pragmàtic i amb excel·lent pituïtària política, Taradellas s’adona que l’exili es fon: per envelliment físic i mental i pels aires nous que corren ja a l’interior de Catalunya, d’on està sempre ben informat, com constata l’historiador Carles Santacana, responsable de la proteica introducció del volum i del del seu lliurament anterior Josep Tarradellas. L'exili 1:1939-1954.

“Els meus temors al fet que Banca Catalana un dia tindrà un fort entrebanc són avui més convincents que mai”, escrivia Tarradellas el 1970

En un context de frontera primíssima entre la institució i la persona (sempre es mostrarà contrari a formar govern a l’exili o acabarà convertint les noces del seu fill en un acte d’estat), Tarradellas traça un doble pla amb un únic denominador que serà la Generalitat (o sigui, ell) com a únic interlocutor vàlid per tractar amb Catalunya i evitar diluir-se en plataformes espanyoles. La política exterior passarà per un primer viatge el 1956 a Mèxic, pàtria gran de la Catalunya exiliada que sustenta econòmicament la institució. En la seva política interior apostarà per l’imparable historiador Jaume Vicens Vives com el seu home fort, convençut que ni l’Esquerra Republicana ni la Lliga ja no serveixen. La primera reunió, de novembre del 1959, no pot anar millor: li reserva la interlocució amb l’Església catalana de la qual no gaudeix. Pensa crear un miniequip: ell s’ocuparia de l’organització política i la relació amb la CNT, que creu capital per controlar l’obrerisme; per sondejar la burgesia tenia Manuel Ortínez i per a qüestions econòmiques, Joan Sardà, en el servei d’estudis jurídics del Banc d’Espanya des del 1956, i Domingo Valls i Taberner, silenciós, però gran mecenes de la Generalitat.

Tot se’n va en orris amb la inopinada mort de Vicens Vives el 28 de juny del 1960, devia estar seriosament malalt en aquella primera trobada. La maçada és terrible: amb la seva desaparició se’n va “el millor soldat que tenia avui Catalunya”, escriu Tarradellas. I arriba en el pitjor moment perquè Vicens Vives era un bon amic de l’abat Escarré de Montserrat, monestir també espiritual de Catalunya que, creu, amb la seva actitud com a espai de llibertat independentment d’ideologies i activitats culturals compromeses (inclosa la revista Serra d’Or, niu de marxistes, segons un sempre anticomunista Tarradellas ja des de la Guerra Civil i encara més amb la guerra freda) s’està significant en excés. “És absolutament necessari despolititzar Montserrat”, escriurà a l’abat. Només van faltar les declaracions d’aquest a Le Monde, que no va dubtar a qualificar d’“un Sis d’Octubre” i fruit de la ingenuïtat de l’abat, manipulat per monjos afins a aquests “paraguaians”, com definirà els comunistes sempre.

Una de les pàgines manuscrites per Tarradelals. ampliar foto
Una de les pàgines manuscrites per Tarradelals.

Montserrat era, en la seva lectura, la punta de l’iceberg dels perills interns de Catalunya i que tenia a Òmnium un altre gran dimoni. La desconfiança davant l’entitat sembla estar en els seus promotors: “Creu que són franquistes catalans, guanyadors el 1939 i que no formen part de la burgesia tradicional, nous rics amb la dictadura i que ara no poden ser antifranquistes”, explica Santacana. Tem que, com que la promoció de la llengua ve a través de la burgesia “de la Gallina Blanca, Floïd i altres grups de pressió”, escriu, es torni als temps d’aquell lerrouxisme en el qual “molts treballadors veien en els qui defensaven els nostres valors espirituals els seus pitjors enemics” i que s’identifiqui de nou “la llengua catalana com la de la burgesia”, escriu a Pujol l’abril del 1970. I li recorda el fiasco de la rebuda al poeta Josep Carner, on s’esperaven 20.000 catalans i van anar-hi 300. “Quin fracàs més espantós”, constata, com abans s’ha queixat que facin campanya a favor del Govern anglès “per impossibilitar les reivindicacions imperialistes d’Espanya d’apoderar-se de Gibraltar”.

Hi havia una raó oculta, i potser més ajustada a la por real, en les reticències del pragmàtic Tarradellas cap a Òmnium: l’entitat recorria als exiliats de París i Amèrica Llatina per recaptar fons, fet que a ell li restava possibilitats d’obtenir-los. Òmnium li treia visibilitat política i econòmica. També aquest aspecte va incidir en les relacions amb Pujol, aquest jove a qui volia conèixer com li demana en el seu primer contacte escrit, el 13 de gener del 1965, “per estudiar a fons la situació del nostre país i les possibilitats que encara tenim per evitar que caigui en algun dels paranys que l’envolten”.

Josep Tarradellas, el 1977. ampliar foto
Josep Tarradellas, el 1977.

Malgrat aquest interès i considerar-lo “el jove més ben preparat de la seva generació”, “el millor coneixedor dels fets que van passar el 1936”, “fervorós patriota, bona persona i intel·ligent” després de veure’s el 20 i 21 de març del 1970, Pujol acabarà formant part de la dolentíssima trinitat tarradelliana: Montserrat, Òmnium i Banca Catalana, comunistes a part. Justament per haver-se deixat manipular per aquests el veu “massa ingenu”. “En les seves notes personals del 1970 recorda que Vicens Vives li va dir que Pujol era “intolerant i fanàtic”. I conclou: “Els meus temors al fet que Banca Catalana un dia tindrà un fort entrebanc són avui més convincents que mai”. Ja en democràcia, l’últim temor, el real: “El Sr. Pujol avui dia creu que pot representar Catalunya perquè els comunistes li donen el seu suport total?” (desembre del 1976, al periodista Manuel Ibáñez Escofet).

De nou es barreja el personal i l’institucional: Tarradellas i la Generalitat passen per una situació econòmica delicadíssima. Instal·lat a Saint-Martin-Le Beau des de l’estiu del 1955 després de la mort del seu pare, malviurà en part de l’explotació dels vinyers d’aquest a Clos-de-Mosny. Sobre la finca arribaran a pesar fins a cinc hipoteques, tot per no perdre (ell o la institució) la seva sagrada independència política, la qual cosa el porta a rebutjar una oferta d’una fundació, via Pujol, per vendre el seu arxiu. Ja s’havia desfet, a contracor, de part de la seva biblioteca (2.600 volums, a l’historiador Herbert Southworth) i d’un quadre de Dalí (per 6.251 dòlars, a un canadenc). El va molestar que una de les vegades li enviés per negociar la seva esposa, Marta Ferrusola. “La proposta era realment bona i vostè sap que no comportava contrapartida política”, li escriu Pujol el juliol del 1973, que ja havia aportat 250.000 pessetes a la Generalitat, en “una contribució personal meva”, li aclareix. Tarradellas, gelós de la seva independència i desconfiat polític, encara que escurat, havia preferit vendre el Clos a la casa Taittinger.

“Pujol sempre tindrà un interès relatiu a veure Tarradellas: en condició de què? Perquè li donava un caràcter simbòlic a la Presidència”, interpreta Santacana, que recorda que “Adolfo Suárez va tenir la temptació de privilegiar Pujol com a interlocutor català; aquí el president a l’exili va patir”. Per això s’esforçarà per causar gran impressió a Andrés Cassinello, el tinent coronel que envia el Govern espanyol per sondejar una negociació. “Tarradellas irradia dignitat” és la primera frase del brillant informe del militar, de novembre del 1976, a qui no se li escapa la precarietat en què viu. Tarradellas es mourà bé: li dirà que el rei Joan Carles és “una realitat perdurable” (contràriament a la seva carta oberta del 1975 a la mort de Franco: “monarquia inadmissible”; “els catalans volem la República”) i es mostrarà, una altra vegada, pràctic: es conformarà, per començar, amb les atribucions de les quals gaudia Joan Antoni Samaranch com a president de la Diputació de Barcelona “però amb els Mossos d’Esquadra” i que volia seguir negociant ell i ja amb el Govern espanyol perquè creu que “la seva autoritat moderarà les postures, que la seva institució salvarà l’enfrontament entre Catalunya i la resta d’Espanya”. Una, vista avui, pragmàtica obsessió.