Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Paciència estratègica

El 20-D afeblirà l'independentisme, reforçarà el dret a decidir i fixarà la reforma de la Constitució en l'horitzó

Aquesta vegada també comptaran vots i escons. Sumaran junts els sufragis als partits que porten la independència al seu programa i també els que porten el dret a decidir o els que ofereixen una reforma de la Constitució. Hi haurà lectures plebiscitàries i, segons apunten les enquestes, és probable que la independència retrocedeixi respecte al 27-S. Serà difícil que els resultats d'aleshores, aquest 47,8% de vots independentistes, no apareguin com el cim que precedeix al descens.

De moment, a diferència del que va passar a les autonòmiques, en totes les enquestes sumen menys Esquerra i Democràcia i Llibertat (l'antiga Convergència) —el sí a la independència—, que Ciutadans, PP i PSC —el no—. La millor lectura per a l'independentisme serà rebutjar tota clau plebiscitària i treure la conseqüència que cal evitar la celebració de noves eleccions al març. Tres derrotes seguides certificarien la defunció del procés per una llarga temporada.

Serà un magre consol per als esperits conservadors, perquè l'immobilisme en sortirà derrotat. Seguint sempre les enquestes, qui s'aproparà a la majoria serà la suma dels vots a partits que propugnen el dret a decidir: En Comú Podem, ERC i DiL sumaran entre 48 i 49 per cent segons diversos instituts de sondejos. La lectura plebiscitària quedaria assegurada des de l'independentisme si superessin el 50 per cent i amb ella la reculada de l'actual pantalla de l'independentisme exprés a la pantalla anterior de la consulta pactada a l'estil d'Escòcia.

L'addició serà aclaparant, malgrat l'heterogeneïtat dels sumands, respecte a la reforma de la Constitució: els partits que la propugnen enfilen resultats per sobre del 60%. Apartem-ne el PP, que no la vol encara que no la descarti, i ERC, que només té interès en la Constitució de la República Catalana. No n'apartem de moment DiL, que vol negociar la independència i la consulta legal i pactada que la inclogui com a opció. L'important d'aquest bloc serà el pes de cadascun dels seus components: des dels que voldran una Constitució que tanqui definitivament l'Estat autonòmic fins a als qui voldran que quedi permanentment obert amb el dret a decidir.

Tot apunta que el 20-D afeblirà l'independentisme, reforçarà el dret a decidir i fixarà la reforma de la Constitució en l'horitzó de la legislatura. Encara que l'optimista incansable que és Quico Homs vol convèncer els espanyols dels beneficis de la independència, l'única batalla viable girarà entorn del dret a decidir, en la qual ERC i CiL trobaran aliats en un bon bloc parlamentari, encapçalat per Podem, tot i que en evident desavantatge respecte al bloc format per PP, PSOE i C's, obertament contrari a la seva inclusió en la reforma.

El procés, ara encallat, ha impartit algunes lliçons òbvies als seus seguidors: les presses són males conselleres, tot és reversible menys la mort, mala cosa és cremar les naus perquè després cal tornar a casa. Surten del passat, però poden servir per a un futur, en el qual no està garantit que l'independentisme precipitat trobi el ritme i la velocitat que necessita. Si l'independentisme vol canviar sense més la independència ràpida i feliç que no ha aconseguit per una consulta a l'escocesa igual de ràpida i feliç, es trobarà de nou amb un mur insalvable i no és segur que pugui sostenir una nova derrota.

La paciència estratègica requereix jugar a aquesta reforma de la Constitució que els partits més crispats contra el procés independentista no voldran adaptar a les reivindicacions més populars a Catalunya. No importa, perquè la major virtut d'una reforma constitucional és que, finalment, també es posa a votació de tots els ciutadans en un plebiscit autèntic, en el qual només compten els vots, però es compten separadament en cada circumscripció electoral.

Perquè sigui útil, la reforma haurà de donar satisfacció a una majoria dels catalans: quants més siguin a partir del 50 per cent de vot afirmatiu, millor. I si el Congrés no és capaç d'oferir al conjunt dels espanyols el que una majoria de catalans pugui acceptar, llavors s'obriran de bat a bat les portes al dret a decidir, és a dir, a una consulta sobre la independència, pactada i acordada.

Tot això és una legislatura més, és veritat. I tornar a començar, certament. Però així és com són les coses i no com ens volen fer creure alguns, com si la voluntat i els desitjos democràtics tinguessin efectes automàtics i immediats.