_
_
_
_
_

Messi i els miralls trencats

Centenars de nens estrangers segueixen esperant regularitzar la seva situació per poder jugar a futbol d'acord a la normativa FIFA

Juan I. Irigoyen
Instal·lacions de la Masia a Barcelona.
Instal·lacions de la Masia a Barcelona.Rodolfo Molina

“Alagi Spain!”

Expliquen que les cases a Sare Futa, un petit poble a Central River de Gàmbia, són les típiques rodones amb els sostres de palla. Que en el poblat no hi ha llum i, per descomptat, tampoc aigua corrent. Que és pretensiós anomenar carrers als camins per on passen els carros tirats per rucs. Que la gent es dedica a llaurar la terra. I al capvespre, que no té res de poètic, els nois juguen descalços al futbol. Un d'ells, l’Alagi, a qui no l’esperava cap més futur que el de collir arròs i cacauets, li va demanar a la Marta, una noia catalana que en el seu temps lliure ajuda a l’Àfrica, que se l’emportés a estudiar a Espanya. El tràmit d'acolliment per a la seva escolarització va trigar prop d'un any i avui ja en fa gairebé dos que l’Alagi, de 10 anys, és a Catalunya. Segueix jugant al futbol a la tarda, ara a l’AE Santa Susana els dilluns i dimecres. No obstant això, els caps de setmana es queda fora dels partits. No té fitxa. La normativa FIFA és exigent amb els menors estrangers. I, la burocràcia, no es mou per sentimentalismes.

“No puc jugar perquè sóc negre?”, “per què els meus amics juguen i jo no?”, li pregunta l’Alagi a la Marta. El seu cas no és una excepció a Catalunya. A principi de temporada s'estimava que hi havia prop de 3.000 nens estrangers en una situació similar; la Federació Catalana de Futbol (FCF) els va xifrar en 990. Avui, des de l'organisme asseguren que només queden uns 60 menors per regularitzar. La Federació Espanyola no porta el control de les llicències i ho delega en les autonòmiques, encara que estima que són entre 400 i 500 els nois amb la mateixa problemàtica. I a l'andalusa, una altra de les més representatives d'Espanya, xifren en 116 els menors estrangers pendents d'autorització.

El tràfic

“I si la federació fa la fitxa a un nen que ha arribat al país com a conseqüència del tràfic de menors?”, pregunta Andreu Subies, president de la FCF. La Comissió Europea va alertar la FIFA sobre el perill del comerç amb menors en el futbol. I el màxim organisme va intervenir en la qüestió. La normativa indica que un club pot fer transferències de jugadors internacionals de més de 18 anys, i si la transferència es fa en territori de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu han de ser més grans de 16. També es pot fitxar un menor si els seus pares es muden per motius no relacionats amb la pilota o si la casa del noi i la seva família és a menys de 50 quilòmetres de la frontera nacional respecte del seu nou club.

“Tenim l'obligació jurídica de complir amb la normativa que imposa la FIFA. Ningú diu que el nen no pot jugar, només es necessiten uns papers”, explica el president de la federació catalana. La normativa espanyola estableix que els menors estrangers d'entre 10 i 18 anys han de presentar fins a 22 documents per inscriure's al seu nou club: la partida de naixement, el contracte dels pares o un certificat explicant els mitjans econòmics de la família per viure i fins a una declaració del noi o noia en què expliqui les seves motivacions per inscriure's. “És burocràtic, ho sé. Jo pateixo pels nois, però hem d'exigir que sigui així. No podem córrer el risc que hi hagi tràfic”, diu com a conclusió Subies.

“Li he explicat moltes vegades que hem de presentar molts papers, que el seu cas ha de passar primer per la federació catalana, després per l’espanyola i després per la FIFA. Li demano que tingui paciència… i, de vegades, quan mirem les notícies i veiem la gent que intenta arribar a Europa en pasteres li dic: ‘Alagi, tu has tingut sort, aprofita la teva oportunitat i estudia’”, explica la Marta. A partir del 25 de gener del 2016, l’Alagi podrà jugar oficialment amb l’AE Santa Susana. El 26 d'octubre, a Catalunya es va oficialitzar una llei que admet els estrangers nacionalitzats i els ciutadans amb dos anys de residència a accedir a una fitxa provisional que els permeti jugar. Al marge de Catalunya, la FIFA exigeix acreditar cinc anys de residència ininterromputs als menors no comunitaris.

L’Alagi ja compta els dies. Com ell, al gener podrà reaparèixer un noi que ha cridat molt més l’atenció: Lee Seung-woo. I ho farà amb la samarreta del Barça. Al marge del seu talent, no és un cas més: la seva fitxa va ser el desencadenant de la investigació i la sanció posterior al club blaugrana, que va deixar en l'ull de la tempesta la Masia. El sud-coreà, que ara es troba al seu país (la FIFA no permet residir al país menors amb irregularitats en la seva contractació), farà 18 anys el 6 de gener. També s’hi afegirà Seung-Ho Paik, habitual en els entrenaments de Luis Enrique, que ja va fer 18 anys al març. Però el Barça no va poder inscriure’l (com a Aleix Vidal i a Turan). “Sortir de casa i anar-te’n a un equip molt lluny de cassa suposa una experiència traumàtica per al noi: és un desarrelament familiar, social, i, en molts casos, fins i tot cultural. Quan no juguen es capfiquen, es deprimeixen i poden canalitzar malament la seva frustració. Els passa factura també en l’àmbit escolar: no es poden centrar”, analitza José Carrascosa, psicòleg de l'esport, amb experiència a les escoles del València i del Llevant.

Paik, en un entrenament amb el primer equip del Barça.
Paik, en un entrenament amb el primer equip del Barça.ALEJANDRO GARCÍA (EFE)

“Estàs amputant la il·lusió o la inquietud del nen. En funció de què? D’una normativa de la FIFA? Quin sentit té?”, continua Carrascosa; “és com si tens una inquietud musical i no et deixen tocar un instrument per llei. Estem parlant del desenvolupament integral com a persona en la societat del segle XXI. Se'ls impedeix desenvolupar les seves inquietuds i il·lusions. Per què no pot jugar? Perquè és de fora, això es justifica en una societat multicultural?”. Els dos sud-coreans ja estan a la recta final de la seva captivitat futbolística. Ells dos, més el francès Theo Chendri, que ja es va estrenar amb el Barça B, són els únics supervivents al Barça després de la sanció del màxim organisme del futbol. La resta dels nois han deixat la Masia. El mirall de ser el nou Messi s’ha trencat.

Els estudis i el futur

“Alagi Spain”, li va demanar, a la seva manera, a la Marta. Avui l’Alagi és a Catalunya. Encara que té problemes amb les matemàtiques (“són molt abstractes; per no haver jugat amb joguines educatives i no haver anat a l'escola des de petit, li costa entendre la lògica, però ho aconseguirem”, diu la Marta), estudia anglès dues vegades a la setmana i parla català i espanyol. Encara no pot jugar amb els seus amics. Ja li falta poc. Li agradaria xutar la pilota com Messi i ballar com Michael Jackson, encara que el seu somni és més pragmàtic.

“Què vols ser de gran?”

“Policia. Vull estudiar per poder treballar i ajudar la meva família; algun dia m'agradaria que els meus pares poguessin venir a Espanya”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Juan I. Irigoyen
Redactor especializado en el FC Barcelona y fútbol sudamericano. Ha desarrollado su carrera en EL PAÍS. Ha cubierto Mundial de fútbol, Copa América y Champions Femenina. Es licenciado en ADE, MBA en la Universidad Católica Argentina y Máster de Periodismo BCN-NY en la Universitat de Barcelona, en la que es profesor de Periodismo Deportivo.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_