Selecciona Edició
Connecta’t
brou de llengua

L’invisible amic ortoèpic

Com l’ortografia, la pronúncia també té unes normes que haurien de ser imperatives

Els joves integrants d'In Crescendo.
Els joves integrants d'In Crescendo.

Vagarejo ociós per les tecles del comandament a distància, fer zàping fa temps que se’n diu. És dissabte a la nit, i ensopego amb la final del concurs de cant coral Oh Happy Day, del qual celebro la inclusió en el jurat de la cantant Chenoa, parlant de la varietat balear de la llengua. De seguida em vénen al cap les crítiques que ha rebut, precisament, per la qualitat del seu català, que es veu que està interferit sobre manera per la llengua castellana, més habitual en ella, crec. Tenen raó, té un català fortament interferit pel castellà, però no pas per la varietat central de la llengua, com sempre passava amb els locutors balears de La Teva, que acabaven parlant un entremig inidentificable. Les interferències del castellà són més reconeixibles i s’hi pot garbellar.

El presentador del xou connecta amb la rebotiga on hi ha tots els participants fent festa, i em quedo garratibat. Allà Marc Giró, col·laborador habitual de la casa, curosament abillat amb una americana de flors triadíssima i un estilisme immaculat, perpetra una coça rere l’altra a la fonètica més o menys estàndard de la llengua catalana, tot demostrant que, efectivament, és possible convertir totes les vocals neutres en as. No n’estava del tot segur, que es pogués fer amb totes. Per sort, torna la connexió al plató, on la Chenoa recupera la quota de vocals neutres que l’altre no fa. Sembla que se les hagin repartit.

Intentar parlar bé no hauria de ser un objectiu secundari, o inexistent, dels que treballen en el món de la comunicació. El mateix zel que posem en elements clau de l’aspecte físic (pentinat, maquillatge, vestimenta) s’hauria de traslladar a la manera que parlem, a fi d’equilibrar la pinta que fem amb allò que som capaços d’emetre per la boca. Però això no sempre passa, i sovint qui molt es cuida de la seva imatge no mira les pròpies paraules ni es deixa assessorar pels que hi entenen. “És que jo parlo com la gent normal, com es parla al carrer”, com si ho sentís. Ningú surt per la tele vestit tal com baixa les escombraries, ni es posa davant la càmera amb la cara d’haver-se llevat.

De la pronúncia correcta se’n diu ortoèpia, i vindria a ser l’equivalent oral de l’ortografia. Qui més qui menys, tothom té una certa cura a l’hora d’escriure, amb els límits que marquen el missatge i el registre, perquè mai serà el mateix escriure un correu electrònic a un amic que redactar un currículum, i ningú no n’ha de fer res de com poso sushi, iogurt o remolatxa a la llista de la compra. Però així com no volem quedar com uns aficionats en un text que elaborem amb una certa difusió pública, igualment haurem de servar un cert decòrum de la pronúncia, sobretot si el nostre receptor està format per milers de persones. Altrament, és com si anéssim amb la falta a la boca.

I no, no es tracta d’anar-nos-en a l’altra banda de l’espectre i pretendre que la pronúncia normal s’ha de basar en una prosòdia refistolada, ni pomposa, exagerant les vocals neutres i les eles geminades, tot convertint la pronúncia correcta en un acte paròdic barretinaire. El català té un nombre de lletres limitat i un nombre de fonemes també limitat, i la correspondència ortoèpica de les unes amb els altres és perfectament aprehensible pels que s’hi dediquen.

No és un problema només de professionals de la comunicació, però. Són molts els nens que no semblen tenir cap problema amb la pronúncia de casa però que, invariablement, quan s’acosta el Nadal parlen de l’amic invissible. Deu ser que a l’escola no ho senten d’altra manera.