Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Deconstruir la truita

El que alguns s'obstinen a presentar com una elecció entre ser català i ser espanyol és, en realitat, una renúncia, un empobriment o una mutilació. És possible il·lusionar-se amb una mutilació?

Fa un temps, en el transcurs d'una entrevista, afirmava Miquel Iceta, amb aquesta ironia que el caracteritza i que tant escasseja entre els seus companys (més aviat proclius a l'ortopèdia verbal i mental), que ell era més espanyol que la truita de patates. Quan vaig sentir les seves paraules, immediatament vaig pensar que s'havia quedat curt, i que podia haver anat més enllà i afirmar que, en general, els catalans —mal que li pesi a alguns— som més espanyols que la truita de patates, de la mateixa manera que els espanyols són més catalans que el pantumaca, per dir-ho a la manera en què un ho demana avui dia en qualsevol taverna de Madrid o en qualsevol bar de Sevilla. (També deien, per cert, peles, alioli i, últimament, petar a tot drap).

Però no interpretin que estic traient punta a una anècdota sense gaire transcendència o esforçant-me per esprémer les paraules perquè destil·lin més contingut del que poden donar de si. En realitat el llenguatge, fins i tot en la seva màxima lleugeresa, pot donar motiu per reflexionar sobre una dimensió més profunda del que es nombra, sobre la qual valdrà la pena detenir-se un instant.

A Emilio Lledó li agrada de citar un fragment del llibre primer de les Lleis, de Plató, que podria passar per un passatge de Freud avant la lettre i que resulta particularment oportú en el moment que estem vivint a Catalunya i a Espanya. Després de comentar Plató que els Estats viuen en guerra, com hi ha guerres dins d'un poble, o en el si de les famílies, acaba preguntant-se: per ventura no viuen els individus permanentment en guerra amb ells mateixos? Tenia raó el mestre d'Aristòtil: sens dubte, ningú és d'una peça, i sovint les diverses peces de les quals estem fets es barallen entre elles.

Allò desitjable és que les diferents parts que ens constitueixen componguin, en la mesura que sigui possible, una harmonia, que convisquin amb el menor conflicte possible

Però no hauríem de convertir aquesta circumstància, per freqüent que resulti, en bandera. Allò desitjable és que les diferents parts que ens constitueixen componguin, en la mesura que sigui possible, una harmonia, que convisquin amb el menor conflicte possible. Perquè el conflicte és sempre d'una part d'un contra una altra part d'aquest mateix un, i la hipotètica victòria de qualsevol de les dues sobre l'altra mai seria completa perquè representaria també que alguna dimensió d'un mateix s'hauria vist derrotada en la batalla interior. Per això tenia raó Ángel Gabilondo quan, en un acte públic, suplicava als catalans: no marxeu, sense vosaltres seríem més pobres.

Torno al que importa (que és la truita de patates, òbviament). La gràcia de la truita de patates està en el conjunt, més enllà dels seus ingredients. Sí, ja sé que hi ha qui l'ha deconstruït, però per a això cal ser un geni, com n'és en el seu camp Ferran Adrià. Si ho intenta qualsevol altre no és que li surti malament, és que no li surt, o li surt un viscós engrut i acaba en el més gran dels ridículs. (Algú podria escriure, amb tot el que està passant entre nosaltres, un article titulat: El líder que va creure que era Ferran Adrià. Suposo que se m'entén, no? Qui s'animés a escriure'l “el petava”, per tornar als neologismes d'abans.)

Ens podem prendre tot el que està passant amb humor, intentant sacsejar-nos el dramatisme impostat amb el qual l'oficialisme català castiga la ciutadania diàriament a través de les seves terminals mediàtiques. Però caldrà admetre que, més enllà de les bromes, alguna cosa molt seriosa es troba en aquest moment en joc. No em refereixo al que l'oficialisme planteja (ja saben: no passa cap dia en què la pàtria no es trobi en greu perill, quan no humiliada i ofesa) sinó a la dada que una gran majoria de catalans comparteixin un doble sentiment de pertinença, català i espanyol. Perquè, en el fons, la desembocadura del procés, el desenllaç que fantasien els qui l'han dissenyat, és que els ciutadans d'aquest país al final hagin de triar entre dues dimensions d'ells mateixos.

Però allò que alguns s'obstinen a presentar com una elecció és, en realitat, una renúncia, un empobriment o, pitjor encara, una mutilació. És possible il·lusionar-se amb una mutilació? Una pèrdua pot constituir el nervi d'un projecte col·lectiu? No sembla fàcil d'argumentar, certament. Per contra, enfront d'això, no hi ha res més ambiciós, més il·lusionant, que voler-ho tot.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.