_
_
_
_
_
La Crònica de Balears

“Ara torn” a la mallorquina

Un lloc al món, enmig de la mar, en una terra fragmentada plena de fronteres, on la gent sol dir coses curioses, contradictòries

Una barca davant la costa de Mallorca.
Una barca davant la costa de Mallorca. tolo ramon

Alguns illencs quan solen arribar a un lloc saluden o escometen l’interlocutor, conegut, amic o familiar, amb un “ara torn”, “ara venc”, o “me’n tenc d'anar tot d’una”. Uns mots rituals que xoquen i sonen rars als externs però que entén qui és al secret del costum, en la confiança. És argot popular nat a la tribu.

Un llenguatge verbal d'empelts és qüestió de còdex après. Tradició i costum. En altre temps, els contrabandistes, per fugir i enganar els carrabiners i civils, ordenaven al cavall del carro o cabriol “ou! (para)” i estiraven les brides quan la força pública els hi donaven l’alto.

Era una treta perquè havien capgirat el sentit de la paraula al cervell de la seva bèstia. Feien veure que manaven a l’animal que paràs però l’ordre era que es posés a tota, que fugís, corregués.

En aquest art de l’engany, d’inversa l’”arri”, el so d’ endavant s’usava, òbviament, per aturar-se. Els contrabandistes, esquius i valents sempre, formalment no desobeïen.

Dins la fosca clandestina els homes de força del negoci general de vorera de mar, els traginers carregats de sacs, duien un picarol per ocultar què feien i fer-se passar per part d’una guarda d’ovelles. El so a la nit era de normalitat, semblant al dels animals quan pasturaven.

Amb poca lluna, als caminois litorals, els camions estibats de tabac portaven un sol llum per fer-se una moto; i darrera arrossegaven branques de mata i un pastor passava els mens per tapar la fressa de les rodes sobre la terra, feien pols, potades i cagallons.

Les barques de les companyies de contrabandistes quan anaven de tabac duien motors gegantins amagats que, de cop, deixaven en ridícul els perseguidors.

Capellans i monges eren escoltes i garants dels viatges des dels secrets (amagatalls) a la ciutat. Amb la seva presència donaven fe de la bona intenció i camuflaven el viatge de tabac, cafè, sucre.

Davall sotanes i hàbits s’han fet negocis d’aquesta mena, de la mateixa manera que els closos de campanars i jardins de convents tancats es feren guardes i dipòsits, disfresses, i conreus de plantes prohibides.

Fer contraban “no era pecat”, digué el bisbe de Mallorca en inaugurar l’edifici de l’Aduana a Palma malgrat es burlés la llei, el monopoli de l’Estat, l’estanc del tabac.

Dissimular, dir coses verbalment capgirades, tallar frases ‘cubistes’ o fer girs surrealistes, ve a ser com un joc de mans i complicitat que cerca la intel·ligència, un recurs per a una certa supervivència dels isolats enmig de la mar.

Els mallorquins i la resta d’illencs, distints i distants, tots petits dins la mar gran, solen ser gent que, d’habitud fora de casa seva, “passen pena”. Potser exacerben el sentit de la responsabilitat, es posicionen envers els altres, dubten, fan de la reflexió la norma que no és l’amagar-se darrera la roca ni expressar-se tot just calmosos.

Els nadius temen passar fred. El mallorquí és fredolec, sovint tem tenir les mans i peus gelats, arreu enfora de ca seva. Fou criat dins les antigues cases-gelera locals, fetes per servar els mobles de caoba i congriar el romàtic (reuma) dels habitants de les llars d’ombra i fosca religioses.

També passen calorades quan toca i solien esquivar el sol de gran dia, les assolellades que couen insolentment els turistes i moderns. Són tipus que no solen ser badocs sinó freturosos, quan se’n van ja tornen i miren de costat qui ve. Quan es rep gent convidada a casa, els humils temen que no hi hagi menjar i beure abastament i, generalment, sobra de tot, per tudar. Però mai es llença, es reparteix o recicla.

És una dèria complicada remarcar el què s’és i cap on es va en una terra trencada i tota plena de fronteres arreu. A les escriptures i registres de propietat consten les fites de les finques litorals, els límits, els llindars o partions. En algunes es diu que els punts més propers eren, són, al sud, la costa d’Àfrica, a l’est, l’illa de Sardenya, per exemple. A la mar gran, d’Argèlia, o “lo que sia”. Un lloc al món, enmig de la mar.

Als instants de canvi, els passos finals són els més inquietants per això i també un punt i a part. Ara s’atura, para per un temps, potser, aquesta crònica, que era també la contra o l'última dominical al diari de paper. El periodista passa a fer altres feines, se muda. Amb complicitat i afecte dir que sí “ara torn”. Salut i sort!

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_