Selecciona Edició
Connecta’t

Les cases encantades de José María de Orbe

L'artista i cineasta prorroga la seva fascinant exposició fotogràfica a la galeria Valid

Un dels habitatges fotografiats per Orbe.
Un dels habitatges fotografiats per Orbe.

Poques vegades es poden veure cases tan poderosament simbòliques, gairebé arquetípiques, com les fotografiades per José María de Orbe a l'Estat de Nova York i que l'artista i cineasta basc exposa actualment (prorrogada fins al dia 12) a la galeria Valid Foto de Barcelona. Són cases en blanc i negre, fantasmagòriques, desertes de la presència humana, fortament inquietants; cosines de la casa Belasco, la de Haunted Hill, la d'Amytville, o de l'hotel Overlook. De Orbe va guanyar el 2010 amb el seu segon llargmetratge, Aita, el premi a la millor fotografia (precisament) del festival de Sant Sebastià.

A la primera sèrie, The Neighbors Project, De Orbe, aquest barbut creador polièdric, obsessiu, reconcentrat i vehement –sense deixar de ser entranyable-, com a bon portador de gens carlistes, presenta una sèrie de retrats d'habitatges del carrer principal del poble de Springville, al comtat d'Eire. Són fotos que t'obliguen a estar una llarga estona estudiant-les, tractant d'esbrinar l'enigma que amaguen. Hi ha una qualitat surrealista en aquestes fredes imatges que inciten a endinsar-s'hi amb la imaginació i recorden fins a quin punt la casa representa l'ànima interior de l'individu, amb l'intel·lecte a l'àtic, el subconscient al soterrani i el que es calla, el que se silencia, aletejant rere les cortines com parpelles de les finestres. La casa, per descomptat, és una fixació de De Orbe com a lloc d'identitat, des del més humil baserri (caseriu) al palau del marquès de Valde-Espina, amb el qual està tan vinculat (és l'actual posseïdor del títol nobiliari).

El secret de les cases de The Neighbors Project és que pateixen una personalitat dissociada: són en realitat la mixtura, perfectament assemblada, de dues cases diferents. De Orbe - al qual un no pot deixar d'imaginar com una ombra esquiva a les seves pròpies fotos-, va fotografiar el 2012 les cases originals una rere l'altra i després, el 2014, les va ajuntar: collages fotogràfics de dues cases, meitat i meitat, amb un retoc pictòric digital d'increïble exactitud que crea aquesta sensació vertiginosa i pertorbadora de trompe l’oeil. Qui viu a aquestes cases?, quines dues realitats diferents ha ajuntat l'artista? Els habitants del número 320 –es llegeix en una llinda- es portaran bé amb els que la destinació fotogràfica els ha ofert del 269 –que figura en una columna del porxo-? Uns quants elements semblen al·ludir a la vida quotidiana a les fotos –una estàtua d'un àngel, una imatge de Dumbo- tot i que en realitat només produeixen més desolació.

El desassossec és encara més gran en l'altra sèrie de cases, Cattaraugus County, agrupades als apartats Side B i White dreams. Aquí les cases, velles cases rurals semiabandonades reduïdes sovint a la qualitat de simple cabanya, rafal o cobert, han perdut tota traça de racionalitat i es dissolen en paisatges d'un salvatgisme oníric, en ocasions aterridor, en el qual irremeiablement ressona el ressò de Carcosa i d'El Rey de Amarillo. El comtat de Cattaraugus -molt castigat per la crisi-, veí del d'Eire, es troba al racó oest de l'Estat de Nova York, tocant Pennsilvània; és una vella terra dels extints indis wenrohronon després ocupada pels seneca, la gran nació iroquesa, que conserven una reserva. De fet la mataixa paraula “cattaraugus” és seneca i significa “bancs pudents”, per les emanacions naturals de gas. És un lloc ple de llegendes i folklore, de forta presència de la naturalesa: el seu apel·latiu modern és “les Muntanyes Encantades” i hi ha una àmplia població amish. De Orbe, que no en va enfonsa les seves arrels a la vall del Anguiozar, va recórrer Cattaraugus a principis d'aquest any 2015 i va fotografiar bona part de les cases sota un mantell de neu que en realça el seu misteri.

L'exposició de De Orbe (Sant Sebastià, 1958), agrupada sota el títol genèric de Unua, es completa amb les sèries Rizomas, que combina en imatges hipnotizantes de gran expressivitat pintura (aigualides de guaix) i fotografies de la planta Lunaea Cervicornia de Menorca –el gatovell o eriçó-, i New York Bubbles, amb preses de la ciutat alterades per la intromissió de bombolles de sabó.