Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Perdre el pas

Els nous líders volen reformes. Els que estan fora de joc són Rajoy i Mas, com si en tots dos el domini del passat fos tan aclaparador com paralitzant

Fa tres o quatre anys Catalunya semblava ballar abans que ningú al nou ritme del nou cicle històric. Llavors, res anava més enllà de la mobilització urbana i al carrer de l'11-M, una mica esfilagarsada, i l'evidència encara poc acceptada d'unes joventuts activades pel seu compte i amb els seus mètodes. El poder nacionalista a Catalunya va fer llavors el seu propi mapa de la situació i va respondre a la sensació de paràlisi que transmetien tant la crisi econòmica com la crisi de les institucions. El poder va iniciar un canvi de rumb, de cicle i d'Estat, primer amb el màgic sortilegi del dret a decidir i després amb la reclamació sense ambigüitat d'un Estat propi.

Catalunya havia pres nota de la situació de catàstrofe imminent d'un Estat al caire de la fallida, i va fer servir l'últim cartutx de la munició nacionalista per albergar un somni de canvi radical. Aquest somni no era la independència únicament sinó la promesa de construir un projecte de futur que extirpés de cop la caspa, la casta i les adipositats d'un sistema agonitzant, proper a la catatonia i poc menys que somnàmbul.

Eren els temps en què un Tribunal Constitucional sobrevivia fora de tots els terminis, era el temps en el qual l'anterior Rei caçava animals i caçava problemes, era el temps de fallides monstruoses de bancs que es recapitalitzaven amb diners públics, era el temps de les catàstrofes diàries, tot i que aquesta vegada sense morts a la cuneta i gairebé sense morts als hipermercats ni als aparcaments.

El moribund era el mateix Estat amb la nova màscara descolorida, sense fervor i inconsistent, d'un PP que guanyava per majoria absoluta unes eleccions generals, arrasava a les autonòmiques i gairebé a les municipals. Però alhora incomplia immediatament, l'un rere l'altre, tots els compromisos electorals amb sorpresa estupefacta de l'oposició, desapareguda i disminuïda gairebé a un paper testimonial.

Pot ser que quatre anys després el nacionalisme a Catalunya hagi perdut el pas

En aquest quadre de patologies sistèmiques, el nacionalisme català va trobar la proveta per fabricar una ruta redemptora i ho va fer molt bé. Va obviar el nou Estatut, va deixar de parlar del dèficit fiscal, va deixar de parlar del concert econòmic i va començar a insinuar primer i a exigir després un Estat independent. L'encert de l'estratègia va mobilitzar quantitats ingents de persones disposades a escapar com fos al contagi d'una Espanya tòxica.

Pot ser que quatre anys després el nacionalisme a Catalunya hagi perdut el pas i pot ser que hagi començat a identificar la naturalesa urgent, impulsiva i fins i tot improvisada del somni de canvi, mentre les altres forces polítiques –socialistes, ciutadans, podemistes– assumien i interioritzaven l'envergadura de la crisi d'Estat i del canvi de cicle històric que vivia el país. I van fer bé la seva feina d'anàlisi per projectar mesures necessàries, creïbles, convincents, multidisciplinàries, sistèmiques i renovadores. No fa falta haver estat espectador del debat de dilluns entre Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias organitzat per EL PAÍS per percebre que als programes, a les declaracions, a les propostes i a les diatribes dels tres partits està actiu el principi de la reforma de l'Estat amb llenguatges necessàriament diferents. Cadascú amb un nivell i cadascú amb les seves pròpies hipoteques. Però en tots tres encoratja la convicció d'haver acabat una fase i estar lluitant per començar-ne una altra, des del Govern o des de l'oposició.

Els que estan fora de joc de forma gairebé patètica són el PP de Rajoy i l'independentisme de Mas, com si en tots dos el domini del passat fos tan aclaparador com paralitzant. L'un va liderar la confortabilitat quietista d'una majoria absoluta i l'altre va liderar l'autisme d'un projecte d'esperança i voluntarisme que podia perdre-ho tot, íntegrament, si els comptes fallaven i la ciutadania no se sumava massivament a la independència.

Junt amb Pedro Sánchez, Rivera i Iglesias, Mas apareix com una rèmora inversemblant del passat, com un últim espeternec del cicle que acaba, quan va presumir de ser el timoner d'un temps nou. Mentre els uns promouen transformacions en múltiples àmbits de la realitat social, legislativa i institucional, l'altre segueix captiu d'un monosíl·lab –sí (a la independència)– que minva i empetiteix mentre calen entre els ciutadans les propostes de partits que es repartiran dos terços del Parlament espanyol. El 20-D és només l'escenari. La música del futur ja és aquí, mentre que el nacionalisme independentista perd el pas.

Jordi Gracia és professor i assagista.