Selecciona Edició
Connecta’t

Sentència clara i dura

El Constitucional desautoritza el desacatament del Parlament sense humiliar-lo

Seu del Tribunal Constitucional.
Seu del Tribunal Constitucional. EFE

El contingut de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) a la declaració d'insurrecció promoguda al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí i la CUP en què estableix la seva il·legalitat i radical nul·litat era esperat. I és que tothom, inclosos els impulsors de la “desconnexió” secessionista, era conscient de la seva inconstitucionalitat.

Fins al punt que el patètic recurs contra la suspensió de la resolució tramitat pel Parlament era ridícul: no s'atrevia a defensar davant el TC la necessitat de desobeir-lo, sinó que intentava dissimular el seu desacatament presentant-lo com una mera “instrucció indicativa” en la qual es manifestava “més una aspiració o un desig que una disposició vinculant”.

També eren esperables els cataplasmes que el secessionisme aplicaria a la ferida de la seva nova derrota jurídica. Que si la sentència és sospitosament ràpida, com si la lentitud fos desitjable per a la seguretat; que si la seva publicació coincideix amb l'inici de la campanya electoral, com si el secessionisme no estigués sempre en aguerrida campanya, plena de fites presumptament històriques, dificultant així la identificació d'un moment d'assossec apte per a qualsevol sentència; que si la decisió del TC constitueix una nova vitamina per al victimisme i un estímul per a la fàbrica d'independentistes...

Convé posar el focus en aquest últim pseudoargument. És pseudo perquè el temps polític i el judicial no han de coincidir necessàriament. I és un argument artificiós perquè el que importa de les resolucions judicials és la seva qualitat, amén del seu ressò social. Políticament, el ressò social enfila amb un desig creixent, una aspiració rampant i una voluntat exponencial dels catalans d'acabar amb les astúcies tacticistes que menyspreen la legalitat i la seguretat jurídica. També els independentistes assenyats, que n'hi ha encara que s'expressin amb sordina, propugnen no trencar la legalitat: perquè això els desautoritza internacionalment, i perquè els degrada internament i moralment.

El més madur i menys endevinat d'aquesta sentència és l'elegància: cosa essencial en un tribunal, que pot equivocar-se com probablement ho va fer en la seva resolució excessivament reglamentista sobre l'Estatut, però que es reivindica i autolegitima no només per la seva posició en la piràmide institucional, sinó per la qualitat de la seva producció jurídica.

És destacable, així, que el TC ni tan sols s'entretingui a discutir al Govern espanyol la petició d'aquestes mesures executives i emissió de prevencions amenaçadores als qui incompleixin la sentència. Fa com va fer en el pseudoreferèndum del 9-N del 2014: evita reemplaçar les responsabilitats polítiques del Govern central.

I al mateix temps obre la mà als separatistes en la línia de la seva anterior sentència sobre la declaració de sobirania: reconeixent que la Constitució no és “intangible” ni “intocable”; que el dret a decidir pot desenvolupar-se sempre que sigui d'acord amb la Constitució; que l'únic camí és instar-ne la revisió. Si a més equipara el principi de la unitat de la nació espanyola amb el del “reconeixement del dret de les nacionalitats i les regions a la seva autonomia”, el resultat és un text sòlid, que no afegeix combustible humiliant al foc.