Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

El joc de l’aventura

La mà de Sánchez Piñol no mostra la mateixa seguretat que l’heroi quan s’enfronta a fer avançar l’acció

Un gravat que representa als indis iames, al costat dels que lluitarà el protagonista de "Vae Victus". Ampliar foto
Un gravat que representa als indis iames, al costat dels que lluitarà el protagonista de "Vae Victus".

A La pell freda, a Pandora al Congo, a Victus, Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) havia demostrat que la seva singularitat com a escriptor era moure els personatges, imaginar llocs i contar històries, i, en aquest sentit, Vae Victus no defraudarà gens els seus seguidors. Igual que a la novel·la anterior, el protagonista i narrador dels quatre relats que s’inclouen aquí és Martí Zuviría, i l’esquema que se segueix és semblant: a la vellesa, dicta a la seva criada uns quants episodis més de la seva vida aventurera. El lector hi torna a trobar la gosadia d’un superhome que desconeix de forma olímpica els paranys de la psicologia —però enlloc hi ha escrit que la ficció hi hagi de tenir res a veure—, un heroi com els d’abans que no posseeix altra convicció que la certesa o el distanciament que li ofereix l’instint, ni altra empenta que la que li dóna la necessitat d’apropiar-se de la naturalesa i l’atzar. Zuviría no és com els antiherois febles i fatalistes de les antinovel·les, però no hi ha res que es trobi més lluny de l’energia narradora del seu autor.

En els seus llibres, Sánchez Piñol sol col·locar un grup d’homes en situació extrema, en unes condicions límit, i aleshores, tal com explicava Vladimir Jankelévitx, sorgeix la necessitat de l’aventura, la voluntat d’acceptar un temps de plenitud, la disciplina d’assumir que l’aventura es diferencia del joc perquè el que s’ha de superar a cada instant és la proesa d’esquivar la mort.

Als quatre relats de Vae Victus —a la guerra Yama de l’Amèrica colonial anglesa, al costat del guerriller Carrasclet, a la cort de Frederic II de Prússia i a Londres, embarcat amb el capità Cook cap a les terres australs—, Zuviría ha de superar infinits perills mortals, però mai es té la sensació que els combats contra la mort siguin res més que un joc. La personalitat del protagonista és una recompensa per al lector de la literatura d’aventures rocambolesques, però la mà del narrador no mostra la mateixa seguretat que l’heroi quan s’enfronta a la missió de fer avançar l’acció, de construir amb una barreja indestriable de naturalitat i artifici la cadència del relat: al costat de les ràtzies narratives hi ha una sobreabundància de pauses una mica incòmodes. Sempre és lícit que el protagonista d’un llibre d’aventures canviï de rumb quan més li convé, però hi ha massa moments a Vae Victus en què sembla que Sánchez Piñol quedi fascinat per aquest privilegi narratiu, i fa que el seu narrador traspassi amb freqüència la línia de la inversemblança.

VAE VICTUS

Albert Sánchez Piñol

Traducció de Xavier Pàmies

La Campana

528 pàgines. 24,90 / @ 13,99 euros

Les exageracions i la generositat del destí, acceptables per exemple dins les normes internes d’un còmic, a la pàgina escrita corren el risc de vorejar el ridícul o l’avorriment, dues paraules que haurien d’estar proscrites de qualsevol novel·la d’aventures. També és veritat que, després de les peripècies viscudes al costat dels indis yama, potser hauria sigut convenient concedir un descans a l’heroi i postergar per a una altra ocasió les aventures següents.

Després de la victòria borbònica sobre Barcelona, Zuviría ha de fugir de la ciutat i l’atzar el porta a la Carolina nord-americana, i allà explica a un dels mandataris de Port-Royal les peripècies que ha viscut fins aleshores —li explica el que el lector ha llegit a Victus—. De seguida s’adona que li segueix la història amb “apassionament infantil”, deixant anar “uns Bravo! i uns Hurra!” com si visqués els èxits bèl·lics, o havent de “recórrer al seu ample mocador per ocultar unes llàgrimes més que generoses” quan li relata el final apocalíptic del setge. Llavors, però, observa el següent: “Just després d’haver-se eixugat les llàgrimes, en Craven tornava a ser tan serè com al començament del nostre diàleg”. És si fa no fa el mateix que experimenta el lector de Vae Victus, que s’entreté amb les alegres audàcies del seu protagonista, amb els caràcters robustos dels personatges secundaris, amb la comicitat d’efecte segur que tots s’esforcen a convocar, però que una vegada tancat el llibre conclou que no s’ha commogut, que no s’han assolat les seves defenses, que no s’ha romput la mar gelada de dins seu. Queda, això sí, la certesa d’haver llegit un llibre d’aventures molt propici per acontentar una convalescència o per omplir unes vacances solitàries.