Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Eduqueu els infants en les lletres!

El llibre de què parlem avui coneixerà unes quantes edicions: Erasme de Rotterdam, 'Eduqueu els infants ben aviat en les lletres'

Erasme de Rotterdam donà instruccions davant el repte d’educar un fill.
Erasme de Rotterdam donà instruccions davant el repte d’educar un fill.

El desconcert que regna als nostres dies pel que fa a tot allò relacionat amb l’educació és d’un tal calibre, que em sembla cosa segura que el llibre de què parlem avui coneixerà unes quantes edicions: Erasme de Rotterdam, Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, és a dir, De pueris statim ac liberaliter instituendis, edició bilingüe, pròleg (negligible) de Gregorio Luri, bones introducció, traducció i notes de Laura Cabré, Martorell, Adesiara, 2015.

Erasme, un dels últims grans humanistes de la tradició que el gran Petrarca iniciava al XIV, sens dubte el més realista o pessimista de tots, va escriure aquest exercici de declamatio —cosa habitual en moltes obres llatines dels humanistes del Renaixement—, entre 1506 i 1509 durant la seva estada a Itàlia. No el va publicar fins el 1529, amb una carta-dedicatòria al príncep Guillem, duc de Clèveris, germà d’Anna, que va estar casada molt poc temps amb l’incontenible Enric VIII d’Anglaterra. Com diu aquesta endreça, Erasme considerava la nostra declamatio d’avui com un apèndix exemplar a la seva De duplici copia..., dedicada a “la riquesa dels mots i dels seus conceptes”.

És qüestió no vana, perquè l’opuscle d’Erasme, enganyós de vegades, presenta moltes pàgines dedicades a execrar l’ús de la violència física en matèria d’educació —potser dedicades a rescabalar l’autor mateix de les fuetades que va rebre a l’escola capitular de Sant Liví, a Deventer. Però aquest no podia ser l’argument major d’un opuscle dedicat a l’educació de les criatures si qui el va escriure era un home versat en les lletres gregues i llatines. El que pretenia Erasme —per això caldria que el prologuista s’hagués estès una mica sobre la relació entre cosa, costums i paraules (res, verba et mores), santíssima trinitat de l’educació liberal i de les litterae humaniores, o “lletres més humanes”— era donar una sèrie de pautes als pares que, llavors com ara, estaven aclaparats davant el repte de l’educació d’un fill.

Pares i mestres, deixeu-vos de plastilines, cordes i cordills, i narreu als nens el nostre llegendari

El repte erasmista procedia, sencer, de la dita llatina inspirada en les Geòrgiques de Virgili, que diu: homines non nascuntur, sed finguntur: no som humans de naixement, sinó que ens en fem. Vet aquí la clau de volta de tot aquest tractat d’Erasme, que es correspon, òbviament, amb la idea que tenien els humanistes sobre els éssers humans: éssers amb llenguatge, o de llenguatge. Vet aquí una idea tan antiga com la saviesa grega i la romana, com Plutarc o Quintilià, si no és tan antiga com Píndar i els filòsofs pre i postsocràtics. No en va, com és sabut, aquest concepte en què es troben tan absolutament entrellaçades la paraula i la construcció de la ciutat estat, paideia, va ser traduïda sovint, pels humanistes ja moderns, com humanitas. No hi ha humanitat sense viure en el si del llenguatge —així ho diria Heidegger—, com no hi ha coneixement sense paraules —això ho deien els filòsofs de l’idealisme alemany del XIX, Humboldt el primer—, ni pàtria sense diàleg.

Però ja sabem com han anat les coses, no solament d’ençà que el continent es va secularitzar, sinó, en especial, des que les criatures, tant com els joves i fins i tot els adults, s’han inclinat, submisos, davant l’eficàcia poderosa de la informació i la comunicació per via digital. Ja poden sortir els defensors de les noves tecnologies dient que això només ha estat un invent com el de Gutenberg. Ni de lluny; o molt més lluny. Un nen que duu un telèfon mòbil potent a la butxaca és un perfecte exemple de la tirania de l’estupidesa: aquella que justament Erasme va blasmar, irònicament, al seu Encomion moriae.

Quant a la traducció, saludem-la amb simpatia. No crec que l’expressió original hoc male cessit s’hagi de traduir com “l’has espifiada”, però resulta entenedora i molt genuïna. Passa el mateix amb la paraula quaestiunculis, un diminutiu que Cabré tradueix com “preguntetes punyeteres”, quan amb “ximpletes”, o sense adjectiu, ja n’hi hauria prou: així es troba sovint a Ciceró.

Sigui tot com sigui, aquest llibre d’Erasme, com dèiem en començar l’article, il·luminarà molts pares i educadors: els animarà a deixar-se de plastilines, cordes i cordills, castanyades, activitats extraescolars de discutible solvència, lectures dolentes per mal escrites i altres falòrnies. Mestres! Pares! Parleu bé i amb criteri. Àvies i tietes fadrines! Narreu als nens el nostre llegendari, que és d’una enorme riquesa! Fora Pedrolo, fora Espriu, Llach i Martí i Pol: feu una bona antologia de textos clàssics, moderns i contemporanis —n’hi havia en temps de la nostra República—, plens de bona llengua i d’idees consistents. Convertiu en bons ciutadans les generacions que pugen!