Selecciona Edició
Connecta’t
ELS AMBAIXADORS CATALANS D'ESPANYA (4)

Orgull de la Transició

Fernando Perpiñá-Robert analitza la història recent de la diplomàcia espanyola i el desencaix català a Espanya

Fernando Perpiñá-Robert, a l'Escola Diplomàtica de Barcelona.
Fernando Perpiñá-Robert, a l'Escola Diplomàtica de Barcelona.

Fernando Perpiñá-Robert (Sant Sebastià, 1937) té una eloqüència agraïda. Riu sovint quan escolta, fila una anècdota rere l'altra. Mira el rellotge amb cortesia. Tot ell és cortesia; no l'imagines amb cap altra roba que no sigui el seu conjunt gris, mocassins i els elegants botons de puny de la camisa. A diferència dels seus col·legues diplomàtics més joves, Perpiñá-Robert té poques reserves per opinar sobre tot plegat, no té por del "què diran?". Són avantatges de l'edat i d'algú que ho ha viscut gairebé tot.

Fustes nobles, retrats de saló burgès, mobiliari de fa un segle. El despatx de Perpiñá-Robert a la seu de l'Escola Diplomàtica de Barcelona (CEI) –l'antiga residència del metge Agustí Pedro Pons– podria ser el despatx del seu besavi, el líder fundador de la Lliga Regionalista Bartomeu Robert, l'alcalde instigador del tancament de caixes del 1899, la rebel·lió dels botiguers de Barcelona contra el Govern espanyol. Perpiñá-Robert és professor al CEI. Ningú a la família havia estat diplomàtic. Una família de renom i de metges. A Perpiñá-Robert el va convèncer per fer la carrera diplomàtica el seu company de tenda a les milícies universitàries. El col·lega al servei militar, es deia José Rosales, va deixar aquests estudis però Perpiñá-Robert va acabar-los per iniciar un currículum d'èxits. Ha estat ambaixador a l'Alemanya, a Hongria i ambaixador en missió especial per a la lluita contra el terrorisme, càrrec que es va crear després dels atemptats de l'11-S i que va ocupar un any i mig.

De Gibraltar al 23-F

Perpiñá-Robert va ser representant de l'Espanya de Franco. Del seu primer destí al Salvador, l'any 1965, en recorda l'obsessió del règim perquè les ambaixades fessin proselitisme del retorn de Gibraltar a Espanya. Perpiñá-Robert apunta que un moment decisiu per a ell va produir-se a Munic quan, sent cònsol adjunt –del 1968 al 1972–, va establir contacte amb exiliats republicans que no tenien cap mena de relació amb la diplomàcia espanyola. Els convidava a casa, parlaven i finalment va establir-hi amistat. Va viure la mort de Franco a Nova York, on era conseller cultural del consolat. Admet que la nit del 23-F, sent cònsol a Boston, va plantejar-se seriosament demanar asil polític als Estats Units. Entre la seva experiència diplomàtica i els càrrecs que va assumir al Ministeri d'Exteriors durant els governs de Felipe González, la seva valoració de la Transició és “que la lectura històrica del que es va aconseguir és molt, molt favorable”. El cos diplomàtic espanyol es va haver de refer gairebé de zero. Perpiñá-Robert recorda la marató de conferències que va impartir per al col·lectiu acadèmic quan va estar destinat a Boston per explicar la democratització d'Espanya, “per demostrar que això anava de debò.”

Un fet diferencial positiu de la reforma de la diplomàcia espanyola va ser que hi ha pocs polítics que siguin nomenats ambaixadors. Federico Trillo, a Londres, n'és una excepció. És un model diferent dels Estats Units, per exemple, on els més fidels al partit de govern, “els que han contribuït més per a la campanya, són recompensats amb una ambaixada”, diu Perpiñá-Robert. Tot i això, concedeix que en moments concrets, un ambaixador polític pot ser positiu. Els seus dos exemples són el cas de Joan Antoni Samaranch a la Unió Soviètica (1977-1981) i Antonio Garrigues als Estats Units (1962-1964), “perquè coneixia molt bé la família Kennedy”. Un fet negatiu és el recent canvi en el coneixement d'idiomes obligatoris: “És un error que el francès hagi deixat de ser obligatori per als diplomàtics espanyols. És important al món de la UE, a l'OTAN; és enormement alt el nombre de països que el continuen utilitzant diplomàticament”.

Perpiñá-Robert defensa la importància de la feina dels ambaixadors, que sovint és un tòpic criticat. Assistir a còctels és fonamental per obtenir informació. Aporta un parell de mostres d'aquesta necessitat de cultivar les relacions públiques. Perpiñá-Robert explica que, quan era a Boston, l'ambaixador alemany li va confessar que ell es dedicava a entrevistar-se amb universitaris “per descobrir els futurs Kissinger”. Perpiñá-Robert destaca que durant els seus anys d'ambaixador a Hongria va comptar amb un aliat de luxe gràcies a les relacions públiques: un dia va convidar a l'ambaixada un historiador de prestigi, per escoltar les seves reflexions sobre l'evolució d'Hongria. Poc després, aquell historiador, Ferenc Mádl, va ser elegit president del país: “El dia que va ocupar el càrrec va venir a sopar a l'ambaixada, agraït que el rebés quan encara no el coneixia gairebé ningú. Allò va servir per tenir una relació directa amb ell”.

Catalans infrarepresentats

El web del CEI explica que la fundació de l'escola, el 1987, va estar motivada per la “infrarepresentació de catalans a la carrera diplomàtica”. Perpiñá-Robert va crear el CEI quan era subsecretari d'Afers Exteriors. La idea va sorgir de Josep Borrell, aleshores secretari d'estat Hisenda: “Pepe Borrell volia crear un centre de preparació d'inspectors d'Hisenda a Barcelona. Em va demanar que per què no feia jo el mateix amb la carrera diplomàtica”. Perpiñá-Robert admet que el nombre de catalans al cos diplomàtic “continua sent baix. Potser perquè hi ha una certa resistència d'abandonar les arrels. El català té un profund sentiment d'arrelament”.

Insisteixo en com creu que es podria atraure més catalans al cos diplomàtic espanyol. “La situació política no hi ajuda, esclar. Però hi ha una certa decepció del que és la realització d'Espanya, arreu. S'hauria de renovar el compromís dels espanyols amb el seu país. No sé com es pot fer. Els francesos cantant la Marsellesa la nit dels atemptats; seria possible això aquí?”. Perpiñá-Robert treu d'una carpeta els dos articles que va publicar a La Vanguardia sobre el procés sobiranista, el novembre del 2014 i el maig del 2015. Els firmaven conjuntament ell i tres ambaixadors catalans més –Eduardo Miralpeix, Eugeni Bregolat i Raimundo Bassols–: “L'article era una de les meves obsessions, havia d'obrir les portes a un canvi des de Madrid. Cal fer alguna cosa”, diu Perpiñá-Robert, tot remarcant la seva oposició a la independència: “Els elements negatius per a Catalunya i per a Espanya són enormes des del punt de vista internacional. La imatge de Catalunya ha empitjorat. La decisió parlamentària del 9-N, obrint la porta a la desobediència, a la il·legalitat, ha tingut una resposta d'Europa negativíssima. A Alemanya no entenen res i els sembla absolutament negatiu”.

Per la seva experiència en afers de terrorisme, li demano a Perpiñá-Robert si la manera de pensar d'un ambaixador determina les ordres que li donen si no hi està d'acord –penso en la present situació d'haver de negociar una aliança militar contra l'Estat Islàmic: “Si les instruccions que rep són contràries als seus criteris essencials polítics i humans, pot dimitir”. Perpiñá-Robert es remunta a la Guerra Civil per trobar dimissions d'ambaixadors. L'únic precedent recent és el del seu amic Jorge Dezcallar, que va dimitir al capdavant del CNI perquè ell sabia que no va ser ETA qui va atemptar a Madrid el 2004. Perpiñá-Robert destaca que el moment que mai li hauria agradat viure com a ambaixador va ser l'11-M: “Per mi hauria estat un escrúpol de consciència important si m'haguessin donat les ordres d'explicar que l'atemptat havia estat d'ETA”.