Lògica del procés
El futur Govern no podrà seguir el principi lògic del tercer exclòs: o incompleix la llei o incompleix la declaració d’insurrecció. ‘Tertium senar datur’
A mesura que passen els dies, es van comprovant els devastadors efectes que la declaració d'insurrecció adoptada pel Parlament produeix sobre el procés sobiranista. La resolució 1/XI ha suscitat rebuig en la comunitat internacional, ha posat en alerta màxima la poderosa maquinària de l'Estat i ha desencadenat molta inquietud en importants sectors socials, així com en molts ciutadans de Catalunya, fins i tot entre els votants de les opcions independentistes.
Des del punt de vista jurídic i institucional, la declaració ha conduït a una situació d'absurd lògic, com demostren les al·legacions del Parlament contestant a la seva impugnació per part del Govern espanyol. Per començar, la seva sola personació davant el Tribunal Constitucional és una flagrant desobediència de la mateixa moció, ja que proclama que “aquesta Cambra no se supeditarà a les decisions de les institucions de l'Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional”. Presentant al·legacions, el Parlament no desobeeix l'Estat sinó el Parlament. No és una qüestió jurídica, sinó de lògica aristotèlica. Per si fos poc, invoca al seu escrit la doctrina establerta pel tribunal –la declaració el “considera mancat de legitimació i de competència”–, li sol·licita la seva reconsideració i revisió, i li demana l'aplicació del self-restraint per assegurar que no s'extralimiti i envaeixi l'esfera pròpia del Parlament.
Però, no és aquest el “dipositari de la sobirania i el poder constituent”? Potser són les al·legacions la primera “mesura necessària” per obrir el procés de “desconnexió democràtica” de l'Estat? El Parlament afirma, com va fer en la impugnació de la Declaració de sobirania, del 2013, que les resolucions no produeixen efectes jurídics perquè no tenen la força legal d'obligar i no poder anul·lar el principi de legalitat al qual està subjecte el Govern central. No obstant això, resulta que la resolució independentista “insta el futur Govern a complir exclusivament amb les normes o els mandats emanats d'aquesta Cambra”. Com quedem? El Govern està subjecte a la llei però l'ha de desobeir? A les al·legacions s'afirma que els efectes de les resolucions es despleguen en l'àmbit propi de les relacions entre el Parlament i el Govern espanyol. I a l'annex de la declaració es detallen les “mesures que ha d'aplicar el futur Govern”, com la inaplicació de lleis estatals a Catalunya, o l'aplicació de lleis catalanes ara suspeses. Són una “simple instrucció indicativa”, com diu l'escrit del Parlament? Llavors el futur Govern no ha d'aplicar forçosament les mesures de l'annex. O el compliment d'aquest mandat ha de ser objecte de control parlamentari? En aquest cas, l'Executiu haurà de retre compte a la Cambra del compliment de la declaració i incomplir les lleis espanyoles i les resolucions del TC. El futur Govern no podrà seguir el principi lògic del tercer exclòs: o incompleix la llei o incompleix la declaració d'insurrecció. Tertium senar datur.
Enric Fossas Espadaler és catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona.
