Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Però que no volien desconnectar?

El recurs a les declaracions altisonants que no tenen conseqüències arruïna la credibilitat política

El paper ho aguanta tot, ja se sap, i aquesta és la raó per la qual la ciutadania ha hagut d'acostumar-se a agafar-se gran part de la retòrica política habitual com a exageracions o intents de cridar l'atenció. Ho aguanta tot el paper i, en la societat mediàtica, també les ones radiofòniques i les pantalles de televisió, cal afegir. La desmesura, la inadequació entre el que es predica i el que es practica, entre les promeses i els fets en què després es tradueixen, desgasten la credibilitat dels que hi recorren. L'arruïnen. És el que li està passant a Artur Mas, el president de la Generalitat en funcions, però no només a ell. La setmana passada, i a propòsit dels urgents problemes de tresoreria que afligeixen el seu Govern, Mas va denunciar, en to dramàtic, que “l'autonomia ja no existeix”.

Afirmacions com aquesta poden ser preses potser com una queixa, com una expressió de victimisme i descomptades com a tals. Però si es recorda l'enorme cost polític que ha exigit al llarg del segle XX la instauració, la pèrdua i la restauració de l'autonomia, és just preguntar-se si s'està davant d'una denúncia basada en una situació real o s'està jugant frívolament amb les paraules.

Catalunya té autonomia o no en té? La Generalitat ha estat realment reduïda a una mera oficina de pagaments de l'Administració central de l'Estat? Ha estat liquidada per l'acció política del Govern del PP, com afirma també aquests dies l'ara candidat del partit de Mas, i abans conseller de Presidència, Francesc Homs?

La credibilitat d'aquestes denúncies és alta per a una part de la població catalana, ja que no hi ha cap mena de dubte que el 39,5% de vots obtinguts per Junts pel Sí en les eleccions del 27 de setembre expressen una gran sintonia amb aquestes posicions. S'hi han de sumar el 8,2% de vots obtinguts per la CUP i potser també almenys una part dels que van anar a parar al partit socialista i a la coalició de Catalunya Sí que es Pot.

Les últimes setmanes han ofert algunes fites polítiques que entren de ple en aquesta categoria

Però també es pot sospitar que no, que l'electorat català, o gran part, també està acostumat a interpretar aquest tipus de denúncies grandiloqüents en una altra clau. A situar-les en una lògica en la qual mai és clar que els fets són fets, les interpretacions mai són unívoques, la distància entre desig i realitat és sempre una incògnita.

Les últimes setmanes han ofert algunes fites polítiques que entren de ple en aquesta categoria, com per exemple la resolució del Parlament del 9 de novembre mitjançant la qual, al punt segon, “declara solemnement l'inici del procés de creació d'un Estat català independent en forma de república”. En aquesta mateixa declaració s'afirma també, “com a dipositari de la sobirania i com a expressió del poder constituent, reitera que aquesta Cambra i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, votat prèviament pel poble en referèndum, entre altres sentències”.

Han hagut de passar només dues setmanes, i un recurs del Govern de Mariano Rajoy davant el Tribunal Constitucional, perquè el mateix Parlament català, a través de la seva mesa, notifiqués al mateix Tribunal Constitucional que aquella grandiloqüent “decisió de no supeditar-se a les institucions de l'Estat espanyol” és una “simple instrucció indicativa” però no una “disposició vinculant”. Vaja.

Si aquesta és la realitat de la correlació de forces entre les dues parts d'aquesta confrontació, si n'hi ha prou amb la presentació d'un recurs davant el Tribunal del qual es diu que es pretén la “desconnexió democràtica” perquè el mateix Parlament corri a tirar aigua al vi, pot algú creure que així és com es crearà la república catalana a la qual s'al·ludeix?

Aquesta manera d'actuar, tanta afirmació solemne i tant rectificar frases altisonants, només causen confusió. Aproximadament com la que ahir mateix provocava el portaveu de la CUP, Antonio Baños, en dir que la negativa de diumenge a donar suport a la investidura d'Artur Mas per a una altra legislatura no és definitiva. Que no val, vaja, que és com la resolució del Parlament sobre la desconnexió, que no té efecte vinculant. Vaja.