Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Democratitzar la UE

L'oligarquia europea se sustenta en el funcionament antidemocràtic de la UE i sap que la millor fórmula per preservar-lo és mantenir-la com una entitat llunyana i tecnocràtica

Són molts els que han denunciat la falta de democràcia interna de la Unió Europea (UE). Reportatges periodístics, articles d'opinió, declaracions de polítics i d'analistes, informes i llibres acadèmics han evidenciat des de múltiples perspectives els problemes de funcionament democràtic de les institucions europees. Un dels estudis més recents és l'excel·lent llibre de Cesáreo Rodríguez-Aguilera de Prat sobre El déficit democrático europeo, on es desgranen, amb el rigor i exhaustivitat que caracteritzen l'autor, les dimensions teòriques i pràctiques que expliquen les mancances institucionals, procedimentals i socials de la UE.

Tot i que no existeix una definició unànime entre els especialistes sobre què és el dèficit democràtic de la UE (alguns fins i tot afirmen que no es pot raonar en termes de democràcia com si fos un Estat), Rodríguez-Aguilera detecta quatre grans àmbits amb deficiències democràtiques: l'institucional (absència de divisió de poders i òrgans executius amb un pes excessiu), el competencial (ampliació constant i confusa de competències sense compensar-la amb més garanties democràtiques), el procedimental (processos formals, coneguts i secundaris versus informals, opacs i decisius) i el social (nul·la capacitat social per incidir en les decisions).

Un efecte buscat dels que promouen la mala qualitat democràtica és poder prendre decisions importants al si de la UE, però mantenint la màxima distància entre les institucions europees i els ciutadans dels estats membres. Les enquestes mostren aquesta llunyania, que es tradueix en un feble sentiment europeista i en una desconfiança cap a les institucions comunitàries. A Espanya (CIS, juny del 2014), entre el 46% i el 49% dels espanyols se senten molt identificats (amb un 10 d'una escala de 0 a 10) amb el poble o la ciutat on viuen, amb la seva comunitat autònoma o amb Espanya, i només un 17% se senten igual d'identificats amb Europa. A Catalunya, el grau de confiança que mereix la UE és d'un 4,39 sobre 10, i el 40% dels catalans no hi confia (CEO, juny del 2015). D'altra banda, dels diferents tipus d'eleccions, les del Parlament Europeu segueixen sent, a moltíssima distància, les que es consideren menys importants.

L'oligarquia europea se sustenta en el funcionament antidemocràtic de la UE i sap que la millor fórmula per preservar-lo és mantenir-la com una entitat llunyana, tecnocràtica i despolititzada. Per contra, un bon mètode per a la seva democratització seria polititzar les seves decisions, vincular-les a les preferències dels electors i evitar que un president de la Comissió Europea, com Jean-Claude Juncker, es mostri com un oligarca ofuscat i afirmi que “no hi poden haver decisions democràtiques contra els tractats europeus”.

En definitiva, es requereix més confrontació d'idees i menys lògiques estatistes, més pluralisme i menys poders de veto, més Parlament Europeu i menys troica, més legitimitat popular i menys legitimitat lobbística, més démos i menys elits, més transparència i menys intrigues. El problema és que som davant d'un artefacte institucional que s'ha convertit en la gran coartada perquè els estats membres, apel·lant a la “adversitat” de Brussel·les, puguin imposar polítiques impopulars. Ni els Estats ni els grans partits polítics europeus (el Partit Popular Europeu i el Partit dels Socialistes Europeus) estan interessats a democratitzar la UE.

Una reforma democràtica en profunditat ha de ser popular, fins i tot revolucionària, i anar acompanyada de grans manifestacions que reivindiquin infringir una arquitectura institucional irracional, desobeir els destructius programes d'austeritat i rebel·lar-se contra la perversa capacitat d'enderrocar governs triats democràticament. Cal formular propostes atrevides per refundar una Unió Europea respectuosa amb els valors democràtics, que permetin mobilitzar ciutadans crítics, euroescèptics i desafectes. Per això, abans cal construir i consolidar una consciència popular europeista disposada a reconèixer la transcendència política de la Unió Europea, a canviar radicalment la seva manera de funcionar i abandonar actituds despreocupades i permissives.

Alguna cosa es mou a Europa. Diversos polítics europeus que coneixen molt bé el funcionament de les institucions comunitàries, entre ells l'exministre de Finances grec Iannis Varufakis, s'han mostrat disposats a organitzar i promoure un gran moviment col·lectiu de ruptura que vagi més enllà dels partits, que sigui capaç de revertir la dinàmica política europea i, com apunta el professor Rodríguez-Aguilera, evitar que la UE es continuï "desviant del millor de la seva tradició històrica basada en la democràcia avançada i la justícia social".

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB