Selecciona Edició
Connecta’t

El primer origen del ‘Segon origen’

La novel·la de Manuel de Pedrolo és lectura recomanada en 201 escoles, però amb prou feines capta 47.000 espectadors al cinema

Fotograma de 'Segon origen', film que adapta la novel·la de Manuel de Pedrolo.
Fotograma de 'Segon origen', film que adapta la novel·la de Manuel de Pedrolo.

“És el novel·lista més important que hi ha hagut a Catalunya després de Narcís Oller”, va dir el 1954 el prestigiós Rafael Tasís, en el que semblava una hipèrbole més del gremi de la crítica literària perquè el destinatari de l'elogi, Manuel de Pedrolo, havia publicat fins llavors només una novel·la, a part d'un poemari i un llibre de contes. El que passa és que tot en Pedrolo és xocant i elefantíac: Tasis havia llegit molts dels futurs 20.000 folis només de les novel·les, els 400 contes, els poemaris per a 22 llibres, les 19 obres de teatre i els 250 articles que acabaria creant un dels autors més prolífics de les lletres catalans (120 títols publicats) i dels més venuts (uns 10.000 exemplars a l'any dels seus títols avui). I, a més, de tots els gèneres, entre els quals, la ciència-ficció, paraigua sota el qual va escriure una obra juvenil, Mecanoscrit del segon origen, que s'encamina cap als dos milions d'exemplars, el segon llibre més venut de la història de la literatura catalana després de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Sobre aquests guarismes, esclar, caldrà veure els efectes que produirà l'adaptació cinematogràfica de la novel·la a partir del treball inconclús de Bigas Luna que va rematar Carles Porta, Segon origen, si bé amb les primeres xifres no es pot ser gaire optimista: estrenada fa gairebé dos mesos, el 9 d'octubre, i amb un pressupost de 7,3 milions d'euros, el film ha estat vist per uns discrets 47.447 espectadors, cosa que, traduïda en taquilla, dóna una recaptació de 310.451 euros, segons xifres del Ministeri de Cultura. La pel·lícula només s'exhibeix ja en quatre cinemes de tot Espanya: tres de Catalunya i un de València.

Potser a Pedrolo no li hauria importat gaire les dades de l'afluència al cinema per veure l'adaptació, autor de producció stakhanovista potser facilitada per un ritme de vida auster, una cosa xocant en una persona que pertanyia a una família de noblesa terratinent amb castell inclòs (si bé ja arruïnats) a l'aspra comarca de la Segarra, en un dels pobles de la qual (l'Aranyó) va néixer el 1918. Lluitador a contra corrent tota la seva vida (es va casar, malgrat l'oposició paterna, amb una teixidora de família obrera de Barcelona, on es van instal·lar), Pedrolo treballava de qualsevol cosa fins a les dues de la tarda (de redactor d'informes comercials per a agències de detectius a venedor de fruites), menjava de pressa i, sense fer gaire cas de la dona i la filla, es tancava a llegir fins a quatre llibres alhora o a escriure.

Manuel de Pedrolo, al seu despatx, el març del 1984. ampliar foto
Manuel de Pedrolo, al seu despatx, el març del 1984.

El grafòman Pedrolo conrea el vici, no obstant això, en el pitjor moment: a mitjan cinquanta i fins ben entrats els seixanta la censura franquista està més activa que mai i l'edició en català és gairebé testimonial. I en aquest context, l'autor a contra corrent, a més, decideix que escriurà tot allò que faci falta per buscar una continuïtat i mantenir la tradició literària en llengua catalana, ni que sigui important ell mateix, fins i tot, innovacions de la literatura estrangera del moment i sense fer fàstics a cap gènere, novel·la eroticopornogràfica inclosa, d’acord amb la presumpta però mai ben aclarida paternitat d'uns textos, Els quaderns d’en Marc, oficialment anònims.

I en aquest afany de suplència hi ha la gènesi del Mecanoscrit del segon origen. “El llibre va néixer de la seva voluntat d'explorar: si als seixanta es va dedicar a la novel·la policíaca, tant escrivint com dirigint la col·lecció La Cua de Palla, en els primers setanta entre el que troba a faltar hi ha la ciència-ficció, gènere pràcticament inèdit a Catalunya llavors”, traça Jordi Cornudella, editor del Grup 62, en el catàleg del qual hi ha bona part de l'obra de Pedrolo. L'escriptor aposta des del primer moment per una història aparentment simple (l’Alba i en Dídac, de 14 i 8 anys, són els supervivents d'un atac extraterrestre que pràcticament aniquila la humanitat), desenvolupada amb “una voluntat d'estil entre pla i poètic, deixant de banda tota experimentació formal i les complexitats argumentals i estructurals que tant li agradaven”, fixa el seu editor.

També pensant en un públic juvenil, la força narrativa de Pedrolo (mort ara fa 25 anys) s'imposa com la seva voluntat de deixar missatges com ampolles de nàufrag: la destrucció de la humanitat pel seu mal cap, la pèrdua de valors de la societat, la perpetuació de l'espècie, el protagonisme compartit entre noi i noia, el transsumpte de novel·la iniciàtica per a uns joves que es veuen forçats a madurar… I fins i tot picar l’ullet amb alguns qüetions tècniques: la numeració dels capítols com si es tractés d'un llibre sagrat i fa un joc metaliterari quan generacions futures troben el llibre i discuteixen sobre si pertany al gènere del diari (una història real, doncs) o si pertanyia a l'anomenat gènere de la ciència-ficció.

La obra és llavor de l’auge de la distòpia i la ciència-ficció en la literatura en català d’avui

Tots aquests elements són els que van valorar els equips educatius de llengua i literatura de les escoles catalanes cap a mitjan anys setanta, poc després de morir el dictador Franco, quan va començar a introduir-se l'estudi del català a les aules i a plantejar-se quines lectures s’havien de recomanar per treballar la llengua. Per una vegada, el calendari va somriure Pedrolo: el llibre havia aparegut poc abans, el 1974, i va tenir un acolliment extraordinari en la comunitat educativa, corrent com la pólvora entre els centres i convertint-se en una recomanació fixa des de llavors gairebé de manera ininterrompuda. “És dels pocs llibres que tenim al mercat en tres formats simultanis: en edició escolar amb les seves propostes de treball, en butxaca i en una edició rústica”, enumera Cornudella. El resultat és que del llibre, en català, se n’han venut més d’un milió i mig d'exemplars. Això sense tenir en compte les traduccions en gallec, basc, castellà... i francès.

Segon origen, la pel·lícula de Bigas Luna i Carles Porta, potser no potenciï excessivament el fenomen, però la novel·la, que ja té una adaptació al còmic (1984) i dues més com a serial radiofònic i de televisió (ambdues del 1985), ho necessita relativament, almenys a la seva terra. Aquest mateix curs, Mecanoscrit del segon origen és lectura recomanada en 160 centres de Catalunya, als quals cal afegir-ne 41 més de l'àmbit lingüístic català: 26 a la Comunitat Valenciana i 15 a les Balears. Però no és l'únic títol de Pedrolo que circula per les aules, perquè també hi ha dues de les novel·les negres més reconegudes de l'escriptor: Joc brut (33 instituts de Catalunya, 17 de València i 12 de Balears) i Mossegar-se la cua (set centres catalans).

Alguns d'aquests lectors primerencs del Mecanoscrit del segon origen formen part avui de les noves fornades d'escriptors catalans, amb molta tirada al gènere de la ciència-ficció i de les distòpies, una cosa no casual segons el professor de Literatura de la Universitat de Barcelona i ell mateix representant literari d'aquestes noves generacions, Borja Bagunyà, que creu veure “clarament la llavor del Mecanoscrit en el cultiu d'aquest gènere en la literatura catalana d'avui”. L'editor Cornudella detecta fins i tot elements en l'obra d'una vigència i dimensió avui que no tenien el 1974: “El fet que els protagonistes siguin una nena blanca i un nen mulat i que acabin tenint relacions es veu ara més natural i creïble que en la Catalunya dels anys setanta, on no hi havia llavors aquesta mena d'immigració; són ells els qui hauran de reconstruir la humanitat… Diu molt del pensament i l'actitud sociopolítica de Pedrolo”. Un segon origen ja avui, doncs, per al Mecanoscrit del segon origen.