Selecciona Edició
Connecta’t

Una dona assassinada

No hi ha d’haver lloc per als subterfugis en l’expressió de la violència masclista

Protesta contra la violència masclista.
Protesta contra la violència masclista.

Aquesta setmana passada es van convocar actes diversos de denúncia de la violència masclista, que, a banda de recordar-nos quina és la dimensió del problema i quines en són les causes, va posar l’accent en el llenguatge, sobretot en la manera com es tendeix a emmascarar sota subterfugis el que, ras i curt, són assassinats. En aquest sentit, va tenir un ressò destacat una piulada de la periodista Julia Otero (“No mueren, caballeros, las asesinan”), que t’enllaçava amb una entrada del seu blog: “Los medios de comunicación no somos inocentes. Esos colegas que cuando una mujer es asesinada titulan ‘muere de 3 puñaladas o de cuatro tiros una mujer’… que aprendan a usar el verbo que toca. No mueren, caballeros, las asesinan. De paso, no matarán ustedes la verdad”.

Què impedeix avui dia, però, dir les coses pel seu nom? En general, de les quatre causes de mort possibles —malaltia, accident, suïcidi i assassinat—, només la darrera és susceptible de ser notícia per ella mateixa, mentre que les altres ho seran quan hi concorrin altres elements. Si una dona mor de càncer de pulmó, només serà notícia si s’insereix en una informació sobre l’avenç d’aquesta afecció entre les dones, i una suïcida rebrà un titular si pren l’última decisió afectada, per exemple, per un desnonament. Per tant, si una dona assassinada és, en si mateix, un fet noticiable, per què no es pot dir i s’habiliten eufemismes?

Curiosament, la majoria dels periodistes que es dediquen als successos són dones que, per edat i principis, no tindrien cap recança a dir que una dona no mor, sinó que la maten. Però hi ha una línia vermella procedent no tant d’un masclisme atàvic sinó del mateix Estat de dret. En parlo amb Rebeca Carranco, redactora de successos d’EL PAÍS, i coincidim a valorar la manera com el llenguatge jurídic afecta el llenguatge informatiu i com els sentits passen a estar condicionats per legalismes. El Dret necessita delimitar amb precisió els termes, desfer tota ambigüitat possible i establir procediments per determinar que una cosa és provada. Fins al punt que la sospita fundada no és suficient per informar i necessitem sentència ferma. La mateixa Rebeca ens ho confirma: “Ho sabem, que el marit l’ha matada, però no ho podem dir perquè... i si no ha estat ell? I si no ha estat un assassinat sinó un homicidi?”. Per això abunden tant les perífrasis barroeres que tots entenem però que escamotegen els fets: “S’ha trobat el cos d’una dona amb senyals de violència”, o “Una dona ha mort presumptament a mans del seu excompany”. No cal dir que la culpabilització mediàtica pot tenir conseqüències legals per al redactor i el mitjà.

És un error pensar que el sentit de les paraules en la llengua general ha de procedir del llenguatge especialitzat, perquè aquest sempre imposa una cotilla i relega el diccionari a objecte decoratiu. El llenguatge especialitzat pren un terme qualsevol i el perfila per al seu interès, afitant el sentit que li és propi, però hem d’evitar que aquest terme retorni a la llengua general només amb el significat tunejat. O, dit d’altra manera, no podem judicialitzar la llengua normal, ni substituir el codi lingüístic pel codi penal. Un home la mata, sí, la mata; el verb matar no hi entén, entre assassinats i homicidis.

Ara bé, l’Estat de dret garanteix que un assassí no sigui considerat com a tal només fins que hi hagi sentència ferma i obliga a redundar en l’adjectiu presumpte fins a la sacietat. Haurem de decidir, doncs, si preferim faltar a un assassí o faltar a la veritat. I si triem la primera opció, caldrà habilitar noves expressions perquè la informació sigui veraç, secundar el redactor i el mitjà que expressin els fets tal com són, i establir dinàmiques de reparació ràpides en el cas que la notícia generi perjudicis en persones innocents. Altrament, almenys a les notícies, les dones seguiran morint.

MÉS INFORMACIÓ