Selecciona Edició
Connecta’t

El compromís total de l’escriptor total

Enrique Vila-Matas reivindica el risc en l’art, critica el populisme de la indústria literària i recorda les tragèdies del present en rebre el premi de la FIL

Guadalajara (Mèxic)
L'escriptor català Enrique Vila Matas, durant la inauguració de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara. D'esquerra a dreta: Rafael Tovar y de Teresa, Aristóteles Sandoval, Enrique Vila-Matas, Sir Vernom Ellis i Enrique Aubry de Castro Palomino.
L'escriptor català Enrique Vila Matas, durant la inauguració de la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara. D'esquerra a dreta: Rafael Tovar y de Teresa, Aristóteles Sandoval, Enrique Vila-Matas, Sir Vernom Ellis i Enrique Aubry de Castro Palomino.

Enrique Vila-Matas va pujar aquest dissabte al mont Olimp de la literatura llatinoamericana i va donar les gràcies per l'excursió (i pels 142.000 euros que l'acompanyen) però va dir que el panorama des del cim resulta desolador. Les vistes mostren, bàsicament, una aldea global de fanàtics i intransigents no gaire adornada amb una literatura condemnada per la indústria de l'entreteniment que cal explotar com si fossin noves fórmules que ja tenen dos segles.

Ho va fer en recollir el Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques que atorga la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic), un esdeveniment que va obrir ahir les seves gegantines portes a 2.000 editors de 40 països amb el Regne Unit com a convidat especial. L'escriptor barceloní es va sumar així al palmarès que va obrir el 1991 Nicanor Parra, que en l'edició passada va premiar Claudio Magris i que té als seus altars sants de la devoció de l'autor de Bartleby i companyia com Augusto Monterroso i Sergio Pitol.

Aquest últim, amb Robert Walser, Marcel Duchamp, W. G. Sebald o Roberto Bolaño, va ser un dels “herois morals” citats per Vila-Matas en un discurs titulat "El futur" però que, com correspon, va arrencar parlant del passat. Concretament, del 1948. Aquell any van passar dues coses. L'autor premiat va néixer a Barcelona i cinc músics de Maryland, The Orioles, van gravar la primera cançó de la història del rock: Massa aviat per saber-ho.

L'escriptor, que va reconèixer la seva inclinació a complicar-se la vida per escriure llibres en forma d'atzucac, va recordar la perplexitat que va produir en el seu moment aquella cançó. De seguida es va ficar en un jardí laberíntic: el futur de la novel·la. “Pensava que en les novel·les futures l'acció es difuminaria a favor del pensament”, va dir. “Amb una confiança ingènua en l'evolució de l'exigència dels lectors del nou segle, creia que augmentaria el nivell d'intel·ligència general, i pensava que en l'indesxifrable futur la novel·la de format vuitcentista –que ja s'havia cobrat les seves millors peces– aniria cedint el seu lloc als assajos narratius, o a les narracions assagístiques”. I va seguir: “Jo pensava que aquest segle se cediria el pas a un tipus de novel·la ja feliçment instal·lada a la frontera; una novel·la en la qual sense problemes es barrejarien l'autobiografia amb l'assaig, amb la ficció pura, amb la realitat portada al text com a tal. Pensava que aniríem cap a una literatura d'acord amb l'esperit del temps, una literatura mixta, on els límits es confondrien i la realitat podria ballar a la frontera amb la ficció, i el ritme esborraria aquella frontera”.

Va ser llavors quan l'autor d'Historia abreviada de la literatura portátil va reconèixer que lluny dels seus desitjos, el futur en el qual vivim no ha produït un poètic i duchampià lector-artista foguejat en l'obra de Mallarmé i Joyce sinó un prosaic lector-client que demanda les seves 50 ombres de cada temporada: “Ara triomfa el corrent d'aire, sempre tan limitat, dels novel·listes amb tendència obtusa a la ‘desfilada cinematogràfica de les coses’, per no parlar del corrent dels llibres que presumim grollerament d'haver llegit d'una tirada”.

Fira Internacional del Llibre de Guadalajara 2015.
Fira Internacional del Llibre de Guadalajara 2015.

Davant d'un saló de format poliesportiu poblat pels editors i els agents més influents de les lletres en espanyol, Vila-Matas va utilitzar aquesta vegada l'estratègia subtil de l'elefant a la botiga de plats i olles. “A la caiguda de la capacitat d'atenció [del lector] ha contribuït una indústria editorial que està eradicant de la literatura tot allò que ens vol fer creure que és massa pesat, o que va massa carregat de sentit, o que pot semblar intel·lectual. I el panorama, des del punt de vista literari –si és que aquest punt de vista encara existeix– és desolador”.

Tot seguit, com a rei de les cites, va apel·lar a la ironia d'un altre dels seus referents, Mario Levrero. “I per què els escriptors són, més que ningú, presa fàcil de les depressions?”, es preguntava el narrador uruguaià. Resposta: “Perquè no poden tolerar la idea d'haver de viure en un món espatllat pels imbècils”. Evidentment, ningú a l'Auditori Juan Rulfo es va donar per al·ludit. Per aquest motiu Vila-Matas va agrair els serveis prestats a aquella espècie en extinció de “gent obsessiva” i “tipus complicats” que formen la “paorosa minoria de lectors” per després lliurar-se a l'única nota malenconiosa de la jornada: “Avui, aquest matí a Guadalajara, crec observar que la meva biografia va del naixement del rock and roll als atemptats d'aquest novembre a París”.

“Símbol de l'avui oscil·lant universalitat de Barcelona”, havia dit amb referència al sobiranisme català el crític mexicà Christopher Domínguez Michael en la seva introducció al premiat, l'autor de París no se acaba nunca havia llegit ja dues mil paraules i, fidel al seu anunci dels dies passats de no anar gaire més lluny, es va disposar a tancar el seu discurs passant del risc estètic al risc físic: el que corren no els poetes i els novel·listes, sinó els “emigrants de la guerra de Síria que, després d'haver arriscat la vida, posen peu a terra en una illa del Mediterrani, i després lentament es van alçant, es van elevant, també per sentir que tornen a ser”. El narrador que ha poblat les seves històries d'escriptors que preferirien “no fer-ho” va donar veu ahir a la FIL al cor tràgic que anuncia el futur. I que diu que l'avenir és negre. Tot i que pot ser, això sí, que estigui ple de llibres. Com Guadalajara, un reducte de lectors inaudit sobre el planeta Terra: 765.000 persones van visitar la fira l'any passat, 162.000 dels quals eren nens i més o menys els mateixos, joves. Per si de cas, i avisant que la literatura va de debò, quan va començar la revetlla, l'aixafaguitarres –igual que el dinosaure– ja era allà.

James Bond a Guadalajara

El secretari d'Estat de Cultura del Regne Unit, John Whittingdale, va recordar ahir en el seu discurs d'obertura de la FIL com a representant del país convidat que l'últim lliurament cinematogràfic de James Bond, Spectre, arrenca el dia dels morts a la Ciutat de Mèxic. Fent gala d'un humor poc habitual en una inauguració tan solemne –21 persones van ocupar una taula presidencial en la qual l'últim premi Cervantes, Fernando del Paso, veí de Guadalajara, ocupava un lloc central–, el polític britànic va reconèixer que alguns edificis queden destruïts en la primera escena però va tirar d'ironia per lloar les enormes possibilitats de la ficció. També la FIL sembla una superproducció però no necessita efectes especials. Els seus 40.000 metres quadrats i els 400.000 títols que alberga la converteixen fins al dia 6 de desembre en alguna cosa així com la llibreria més gran del món en llengua espanyola. Una llibreria a la qual, a més, la gent paga per entrar. Moltes vegades, després de menjar-se l'entrepà a la porta. No tot serà aliment per a l'esperit.