El cas Mas
El poder simbòlic de la Generalitat és gran i un aspirant a president no pot mercadejar amb la seva autoritat. Queda fora de tota lògica el grau d'humiliació davant les exigències de la CUP
Cada dia que passa em resulta més difícil entendre el president Mas. Diuen d'Artur Mas que és un home marcat per la maledicció dels detalls. Així va perdre la presidència de la Generalitat, primer contra Maragall, després contra Montilla, i ara viu en suspens des que se li va esfumar el diputat número 63. Malgrat la frustració, va aconseguir superar la travessia del desert dels anys del tripartit, i es va prendre la revenja el 2010. Per fi, aconseguia la recompensa suprema. Per significar la ruptura amb el populisme pujolista, es va presentar com a amic dels negocis, “un dels nostres” per al món empresarial, i es va instal·lar en l'ortodòxia de l'austeritat, amb complicitat amb el PP. Fins que al setembre del 2012 va tenir la seva particular caiguda del cavall, enlluernat per la fulgurant manifestació d'aquell 11-S i pel no de Rajoy al pacte fiscal.
Començava un Artur Mas diferent: el líder del nacionalisme conservador s'oferia com a messies del moviment que havia de portar al país a la llibertat, en unes eleccions que no el van plebiscitar. Malgrat això, se l'esperava on havia estat sempre: apujant el to de les exigències, per acabar negociant alguns tripijocs; dosificant les dosis del discurs sobiranista per mantenir-lo sota control; i sobretot garantint l'statu quo. Ningú es podia imaginar que aquell exemple de moderació es convertiria en un agent subversiu. Aquest canvi, me'l va fer simpàtic. Mentre l'esquerra social saltava a la política i es feia ràpidament reformista, Mas i els seus aliats entraven en la via de la ruptura. Quan el procés s'ha encallat, Artur Mas ha perdut el lloc. Ja va ser un senyal de debilitat no encapçalar la llista electoral de Junts pel Sí. El poder simbòlic de la Generalitat és gran i un aspirant a president no pot mercadejar amb la seva autoritat. Però el que queda fora de tota lògica és el grau d'humiliació amb el qual s'ha autoflagel·lat davant les exigències de la CUP.
La lògica d'una organització revolucionària no és la mateixa que la d'un partit convencional, que, malgrat la seva aventura rupturista, continua pensant en termes institucionals. Amb un sa sadisme, la CUP està sotmetent Artur Mas a la tortura d'una negociació interminable que el degrada dia a dia. Fins i tot si hi hagués acord —i Mas creu que n'hi haurà— el president quedaria tocat i la institució també. Per què no renuncia Mas? Descarto la interpretació més generalitzada, la que parla d'una fugida cap a endavant per deixar enrere l'herència del pujolisme i encobrir possibles implicacions en matèria de corrupció. Si aquest fos l'objectiu, li hauria estat molt més rendible seguir l'exemple del seu predecessor: pactar la impunitat amb Madrid a canvi de garantir el control de l'independentisme. No oblidem que el cas Pujol va esclatar per la pressió dels seus fills més que per l'acció de les institucions espanyoles. Per què està disposat al que sigui abans de renunciar a ser president? Per una certa mitologia del martirologi? Vol que siguin les institucions espanyoles les que el facin fora?
No oblidem que el cas Pujol va esclatar per la pressió dels seus fills més que per l'acció de les institucions espanyoles
Crec que tot és conseqüència d'una estratègia d'acceleració que ha provocat una brusca frenada en el procés. Es va creure que la velocitat afavoriria l'acumulació de força electoral. I la dinàmica d'arrossegament no ha estat suficient. Des del 9-N del 2014 sabem que els números no arriben. I, el 2015, s'ha tornat a confirmar. Es va voler fer molt de pressa una cosa que necessita molt de temps: aconseguir un percentatge de vots que doni a l'independentisme la raó moral que ara no té.
Artur Mas pot vanagloriar-se que sota el seu mandat les classes mitjanes nacionalistes es van fer independentistes. Però amb això no n'hi ha prou. El sobiranisme ha de tornar al que més consens genera: el referèndum. Quina necessitat té el president de perdre cada dia trossets d'autoritat i prestigi en una negociació desigual, perquè uns s'hi juguen molt i els altres molt poc? Quin sentit té una presidència dividida per a un presumpte procés de desconnexió de divuit mesos que tots sabem, i els mateixos protagonistes ho diuen, que no és possible que arribi a port? Un país es fa gran fent política, no jugant a fer política.
