Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

Condemnes de dissabte

Potser amb algun curset –“com els etarres”, diu–, potser refonent alguna de les penes… Potser així, d’aquí a uns anys, li donaran algun permís

La presó de Brians 2, a Sant Esteve Sesrovires.
La presó de Brians 2, a Sant Esteve Sesrovires.

La carretera solitària travessa uns camps erms. Al final, un cartell fa triar: Brians 1 o Brians 2. El Seat Ibiza granat del 2004 (“color de vell”, diuen alguns) segueix fins a l'aparcament, on només destaca un BMW lluent. És un dissabte d'octubre, dia de visites a la presó.

Encara falta una hora i una jove amb un vestit cenyit negre molt curt ja inaugura la cua per entrar a les cabines del mòdul 2. Tres homes amb gorra, collarets daurats i pantalons amples s'expliquen dempeus la setmana. El mòbil està prohibit, però un d'ells navega davant del vigilant, que fa veure que no el veu. Una rossa de mitja melena, asseguda sola, els mira amb les mans sobre els genolls. Una altra adolescent deixa la bossa (no s'hi podrà entrar gairebé res) en una taquilla metàl·lica que costa un euro, estira el braç i es recolza de costat a la paret.

A la sala on desesperen les visites, un lloc amb vidrieres, semibuit, amb un terra gris mat i vigilat per funcionaris, corren diversos nens. A la cua equivocada, la de paqueteria, una dona gran pregunta si ella té un vis-a-vis o una comunicació normal. Entre confidències, dues amigues es detallen l'última carta d'amor que han rebut.

Al final s'obre la porta de seguretat. És el tercer control. Una de les visitants explica que el seu marit de vegades arriba tard a les comunicacions. Treballa a la fleca i han d'anar a buscar-lo perquè pugi, i es presenta tacat de farina. Almenys ara contribueix amb 300 euros a l'economia familiar, diu. Ella només hi va el dissabte perquè agafar el bus per ser allà a les tres de la tarda és molt trasbals. “Veus el número del paper que t'han donat? És el teu número de cabina. Tindràs 20 minuts. Si el funcionari està de bon humor, 25”, li diu a la conductora del Seat Ibiza, i l'agafa del braç perquè no es perdi en aquella mena cub de Rubik de color blanc on poden veure i parlar amb els presos.

L'acompanya i la deixa davant de la cabina número 12. La conductora i periodista es palpa la butxaca de darrere dels pantalons, on porta un full arrencat d'una llibreta, i comprova que té un boli, és tot el que ha entrat. Quan aixeca el cap, davant seu, a l'altre costat del vidre, la mira atentament un home de més de 40 anys amb el cap rapat, una jaqueta grisa i els ulls molt oberts. S'asseuen cadascú a la seva cadira de plàstic. No hi ha telèfons, només una espècie de reixeta al vidre que permet sentir-se a la perfecció.

De costat, amb els braços i el cos cap endavant, molt a prop del vidre, ell comença primer l'interrogatori a la “senyoreta” que ha mostrat interès en la seva història. Però de seguida passa a defensar-se: “Jo vivia bé, no estava tirat al carrer”. “Per què? Per què m'havia de ficar en aquell embolic?”, repeteix.

D'una cartera negra treu un paper amb tres telèfons: el de qui va ser el seu advocat al principi. “Però em vaig quedar sense diners”. També hi consta el del lletrat d'ofici que el va agafar després i que li porta la resta de causes que encara té pendents. Total, d'aquí a poc temps canviarà la seva situació. Ha de complir el temps màxim. Si torna a sortir de la presó, serà només per anar a un altre judici. Potser amb algun curset –“com els etarres”, diu–, potser refonent alguna de les penes… Potser així, d'aquí a uns anys, li donaran algun permís. Escrit en blau també té el telèfon d'aquell detectiu privat amb el qual va intentar demostrar la seva innocència. No li va servir de gaire.

“Per allò altre [una condemna antiga per la qual havia fugit per no ser empresonat], vaig assumir que hauria d'acabar entrant-hi… Però per això? Jo mai vaig pensar que hauria de complir pena per això”, repeteix amb referència als dos assassinats que diu que no va cometre. “Estava dinant i ho vaig veure per la tele”. Després, explica, va saber que era el principal sospitós. “M'ho van encolomar”. Qui? “Ells, perquè vaig decidir apartar-me'n. Una cosa era fer les meves coses i això, i una altra fer que fiquessin la gent a la presó”. Però no hi ha temps per a més.

Un funcionari obre la seva porta. Han passat els 20 minuts... Ella s'aixeca de cop. Ell continua assegut. S'ha de pensar l'oferta. No sap si vol explicar la seva història. Ella li proposa tornar al cap de dues setmanes. Ell prefereix respondre-li per carta.

Tothom és fora. La rotllana d'homes amb els collarets riu de les vambes del seu amic pres. “Si el veuen a fora...” La dona del forner busca la conductora. “Sortim en el mateix ordre que hem entrat”, l'avisa. En 15 minuts ha tornat a l'aparcament on està el seu Seat Ibiza. Just en aquell moment arriba un bus. Són altres visites, altres condemnes.