Selecciona Edició
Connecta’t
ELS AMBAIXADORS CATALANS D'ESPANYA (3)

El vaixell insígnia de la marca Espanya

L’exambaixador a Rússia Juan Antonio March defensa que Espanya és el país amb el potencial d’expansió sociocultural més gran del món

L’exambaixador a Rússia Juan Antonio March.
L’exambaixador a Rússia Juan Antonio March.

El pare de Juan Antonio March (Barcelona, 1958) no tenia clar que el seu fill hagués d'estudiar la carrera diplomàtica. March em demana que no escrigui les raons del seu pare. Són motius irrellevants, tenen poc interès periodístic i poden ser mal interpretats, segons March. Té raó; de fet, la seva insistència a no explicar-ho il·lustra millor la manera de ser de l'entrevistat: la cautela extrema. Potser en part gràcies a això, March sí que va aconseguir ser rellevant: ambaixador d'Espanya a Rússia –del 2007 al 2011– i ambaixador a les Nacions Unides de Ginebra. “Quan vaig opositar, als vuitanta, la gent a Catalunya preferia professions liberals i a d'altres llocs del país preferien fer oposicions. Però per mi, el més rellevant era sortir de la dictadura; era un món molt petit, tancat, i a mi m'interessava com evolucionava el món fora d'Espanya”.

March és un diplomàtic en excedència. Assessora diversos bufets d'advocats. Demana que no especifiqui cap dels seus clients malgrat que algun és públic a Internet. Viatja constantment i fins i tot el mateix dia de l'entrevista, a Barcelona, portava al damunt l'equipatge per marxar. Lloa el sistema d'excedència per a diplomàtics espanyols perquè no estableix límits de temps de retorn a la funció pública i permet una altra trajectòria professional “mentre no mantinguis cap lligam amb el Ministeri d'Exteriors”. Al marge de la seva dedicació professional, March també vol ser discret i cautelós amb qüestions polítiques com el procés independentista català o decisions dels governs del PP. De la seva manera de pensar, March només apunta que creu “molt en la pluralitat. Hi ha persones que estan interessades a reduir i harmonitzar. Crec que la diversitat és un gran valor. Felipe González un cop va dir que seria horrible si totes les papallones fossin del mateix color.”

March mostra orgull i lamenta alhora la manca de projecció que han tingut iniciatives dirigides per ell. Descriu amb passió el programa Intercampus, d'intercanvi d'universitaris entre Espanya i l'Amèrica Llatina. March el va posar en marxa el 1994 com a director general de Cooperació amb Iberoamèrica, amb 500 alumnes i 150 universitats. El 1996, l'últim any d'Intercampus, 6.000 estudiants van fer l'intercanvi amb el finançament de 600 universitats. L'objectiu era arribar als 100.000 estudiants. El primer Govern de José María Aznar el va congelar. “La gent jove s'ha de preguntar com una cosa tan bona, algunes persones la van enderrocar per interessos. Caldria estudiar-ho”, diu March.

Recuperar actius a Cuba

De la seva època en cooperació iberoamericana va escriure la novel·la Espérame en la Habana. Cuba és un país que fascina March i creu que tindrà “un paper molt especial al segle XXI”. Li demano pel procés de recuperació dels actius que la revolució cubana va expropiar a ciutadans espanyols i March es mostra convençut que s'arribarà a alguna solució: “Amb la reunificació, a Alemanya l'esquema era que la gent que havia tingut propietats a l'Est podia recuperar-les, però en un termini de temps molt curt. No sé quin serà, a Cuba, però a mesura que evolucioni el sistema, amb la participació de gent que ara no és a Cuba, segurament s'aplicarà un sistema de recuperació d'aquests actius”.

El discurs de March sobre el potencial d'Espanya sorprèn per ser extraordinàriament positiu: “Espanya és un país que va cada cop a més en la seva projecció exterior. Espanya és l'únic país del món, juntament amb Anglaterra, que té un espai exterior no només molt amigable sinó profundament proper en coneixement, manera de ser, actuar, sent nacions amb poblacions relativament petites. Tenim un espai exterior amb avantatges comparatius enormes, amb un món de 1.200 milions de persones”. March es refereix així a les facilitats d'interlocució que té Espanya, gràcies als vincles culturals i històrics, amb l'Amèrica Llatina, Europa, els Estats Units i els països Mediterranis. Fins i tot, a partir de la seva experiència d'ambaixador, afirma que “som un dels interlocutors amb els quals hi ha una comunicació més franca amb Rússia, perquè mai hem tingut cap conflicte, i al mateix temps hi ha una admiració d'ells pel que ha estat Espanya a l'Amèrica Llatina”.

Retrat de Juan Antonio March.
Retrat de Juan Antonio March.

Fi de l’eurocentrisme

La multipolaritat del món, que fa més complex el debat i més necessari el consens en els grans temes de la geopolítica, concedeix March que és un símptoma de la debilitat de la visió eurocèntrica. I l'arrel d'aquesta pèrdua d'hegemonia és l'envelliment de la població: “Davant societats molt joves, amb el 65% de la població per sota dels 25 anys, ens trobarem amb una pèrdua de vitalitat i de lideratge. Aquesta visió eurocèntrica del món de la qual em parles no té gaires anys de vida. Si la gent ho vol entendre o veure, bé; si no, la realitat ens ho farà veure”.

La defensa més contundent del seu llegat diplomàtic March la dedica a la cúpula de Miquel Barceló a la seu de l'ONU a Ginebra. Aquesta obra artística de Barceló va sorgir de la iniciativa de March i ell la compara amb l'encàrrec que va fer el govern republicà a Picasso per al Guernica i amb el mural de Josep Maria Sert que va decorar la sala del consell de la Societat de Nacions: “Espanya ha aconseguit tenir l'obra d'art més important de la xarxa d'art de les Nacions Unides. I en una sala equipada per Telefònica. Dissenyada per empreses espanyoles d'avantguarda, el mobiliari, la moqueta. Cal preguntar-se si la cúpula de Barceló no és la millor mostra de marca Espanya. I al lloc més emblemàtic del segle XXI, a la sala de drets humans de les Nacions Unides. Aquesta cúpula de Miquel Barceló i la sala dels drets humans haurien de ser el buc insígnia de la marca Espanya”.

March assegura que “l'art és un dels components que revelen la fortalesa d'un país, el valor d'un país. Quan una cultura està en ascens, normalment produeix un art molt important”. L'optimisme de March em recorda el conte La ciutat, de Hermann Hesse, on s'il·lustrava precisament el contrari i s'avançava a la fi de l'eurocentrisme: “Aquella ciutat tan bonica va començar a empobrir-se. Ja no era el cor i el cervell d’un món, ja no era mercat de molts països. Ara s’havia d’acontentar a preservar la vida i no patir gaire amb els temps difícils que havien de venir. El món es movia a d’altres continents i ja no necessitaven la seva força per construir i conquerir, encara menys per comerciar i lucrar-se. En comptes d’això, a la ciutat hi va aparèixer un esperit cultural; hi van arribar persones cultivades, artistes, pintors i poetes”.

MÉS INFORMACIÓ