Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

Obcecació: un pardalet contra el mur

Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols

Viure en una casa antiga, amb un jardí gran i centenari, pot oferir algunes satisfaccions emocionals o estètiques. Com ara la companyia musical dels ocells, passavolants o residents, que canten tots els mesos de l’any, cada dia i a cada hora, als nostres dos cedres enormes i entre la resta dels arbres. Així, un servidor té en tota estació companyia canora variable, música de fons en les llargues hores quotidianes de lectura i escriptura, i música a la cuina, al dormitori i al bany. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos, i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera.

Quan estan inspirats, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els mesos de tardor, el concert de la fauna voladora és molt més de solistes variables que d’orquestra.

El cas és que, des de la primavera de l’any passat i —de moment— fins a la tardor d’enguany, un simple teuladí, delicat i petit, s’ha dedicat a alterar el programa. El pobre teuladí obcecat s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa, i es llança una vegada i una altra contra els vidres. És obvi que el pardalet no comprén que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així una hora i una altra hora, tot el matí, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible.

El teuladí és sempre el mateix (ja li vaig dedicar unes ratlles, fa un any i mig, quan teníem Quadern a València), de cos delicat i cua prima, amb el ventre argentat i l’esquena de color gris marronós, i certament és incapaç de traure conclusions de l’experiència: hi ha un instint inexplicable que el domina, com una fe o convicció inalterable. I d’aquesta història mínima se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina. Aplicada potser a una part dels ideòlegs polítics i als seus seguidors, als qui pensen que a força de topades amb el cap foradaran el mur, als creients de creences impossibles. I al nostre pardalet, ocellet modestíssim, li aplicarem els versos de Teodor Llorente: “Joiós caçador, passa: / busca més brava caça, / i deixa’m quiet a mi./ Jo sóc l’amic de casa, / jo sóc lo teuladí”. El teuladí, això sí, és obcecat però inofensiu: és un pardal desarmat, un ocell innocent.