Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Quousque tandem?

Jordi Pujol no trobarà prou detergents al món per netejar tota la porqueria on estan submergits tots ells

He llegit recentment, no recordo on, que Jordi Pujol, ja retirat de la vida pública, es dedica a escriure un llibre per reivindicar la seva obra política i netejar-la de tots els fets que han causat les imputacions a ell i la seva família. No se m’acut una feina més feixuga i inútil que aquesta: no trobarà prou detergents al món per netejar tota la porqueria on estan submergits tots ells, ni prou gomes per esborrar les mentides que deia quan parlava d’ètica invocant Catalunya, ni prou calç per blanquejar les seves dubtosíssimes gestions culturals. El millor consell que se li pot donar és que s’amagui com més amagat millor i, sobretot, que no gasti ni una gota de tinta per exonerar-se. No és la meva intenció retreure-li res de tantes coses lletges com ha fet, ni les males pràctiques amb què va ensenyar a CiU a empastifar-se d’il·legalitats. El que sí que tinc ganes de retreure-li és un parell de coses, entre moltíssimes més, que ha fet molt malament respecte a la llengua i la cultura catalanes.

Pel que fa a la llengua, l’única cosa que calia fer per salvar-la del naufragi imminent era dotar-la d’un punt de referència sòlid per a tots els parlants. Però com que era enemic del PSC fins al límit de preferir flirtejar amb el PSUC, va posar a la Corporació de la Radio i la Televisió Catalanes un responsable lingüístic d’aquest partit, que no podia ser més inadequat, ni menys savi. Sense aquest punt de referència sòlid, la llengua no farà sinó deteriorar-se, no tant pel que fa a la influència del castellà, sinó sobretot per les verinoses ultracorreccions que sentim en els mitjans: ser en comptes d’estar en expressions com ser a punt, ser de sort, o ser de vacances. O bé horrors com fer un cop d’ull en lloc de donar un cop d’ull. O, pel que fa a la fonètica: fitjatge i ègzit en lloc de fitxatge i èxit (potser també aviat sentirem segze i tagzi en lloc de sexe i taxi). Temps al temps. La part més deteriorada, l’entonació i la prosòdia, és impossible de donar-ne exemples aquí; però la llista de despropòsits necessitaria un llibre sencer.

Pel que fa a la cultura, només donaré un exemple: Jordi Pujol hauria d’estar avergonyit que el món cultural català hagi negat, per obscures raons, al millor prosista i al millor poeta de la nostra literatura (Josep Pla i Josep Carner) el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, quan tantes vegades s’ha donat a veritables mediocritats. Un president de la Generalitat mínimament interessat per la literatura o mínimament ben informat hauria evitat, si ho hagués volgut fer, ridículs d’aquesta mena (entre molts d’altres). Però què li importa la literatura al senyor Pujol, quan només l’ha utilitzat per fer patriotisme barat? És evident que el barco (sic) s’enfonsa poc a poquet. El mal és que hem de sentir dir constantment a convergents i companyia que tota la culpa és de Madrid i que això s’arreglarà amb la independència. Hi ha algú que pensi que els despropòsits esmentats són culpa de Madrid? Els convergents ho han fet fatal. I els emergents, què faran? Quousque tandem abutere patientia nostra?.