Selecciona Edició
Connecta’t

Democràcia: malson de la cultura?

Dinou alts intel·lectuals exposen experiències, recomanacions i pors a ‘La universitat de la vida’

Una gernació s’amuntega davant 'La Gioconda' al Louvre de París, metàfora de les contradiccions entre quantitat i qualitat a la cultura.
Una gernació s’amuntega davant 'La Gioconda' al Louvre de París, metàfora de les contradiccions entre quantitat i qualitat a la cultura.

La democràcia és el menor dels mals per a la política, però per a l’art és un malson”. La contundent afirmació és del músic Jordi Savall en el context d’una entrevista on la pregunta mare era “què li ha ensenyat la vida a vostè?”. L’hi formula Rob Riemen, director de l’Institut Nexus, un tan discret com potent think tank ubicat a Holanda, destinat a preservar l’herència cultural, artística, ideològica i filosòfica d’Europa. És per això que, en aquests moments de deriva total, hi acudeixen molts líders mundials com qui busca la llum del far. Riemen (Paisos Baixos, 1962) va formular la mateixa pregunta a 19 dels més grans i veterans intel·lectuals del moment, des del mític exdirector del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello, al del la Biblioteca d’Alexandria, Ismail Serageldin, passant pel neurocientífic Antonio Damasio, els editors Peter Mayer o l’ara ja desaparegut André Schiffrin, el filòsof Avishai Margalit o la catedràtica Benedetta Craveri, néta del també filòsof Benedetto Croce.

La majoria, sàviament deixats parlar per Riemen com si d’un monòleg es tractés, coincideixen amb la percepció de Savall sobre l’estat de la cultura avui: és sorprenent que tots trobin a faltar una autoritas, un lideratge que posi ordre i doni valor no només en l’àmbit artístic sinó també en el sociopolític, que creguin en la necessitat urgent de tornar a l’excel·lència, la qualitat i el rigor de la feina ben feta, al llegat que hauria de venir de la família... La pregunta, que hauria pogut derivar en banalitats, aporta una de les reflexions més serioses, polièdriques i valentes sobre el paper de la cultura en el marejant inici de segle XXI. Recollides en llibre a La universitat de la vida(Arcàdia), són tot un necessari desafiament intel·lectual.

Rob Riemen.
Rob Riemen.

La democràcia, enemiga de la cultura?

És Savall qui formula el concepte més cruament, a partir de “la necessitat d’inventar noves maneres per donar veu als artistes autèntics, importants, creatius”, quan hi ha milers de compositors, majoritàriament mediocres o, directament, dolents. “Però el problema és que avui l’art també ha de ser democràtic”, diu. El segueixen, no obstant la contundència, gairebé tots els entrevistats. De Montebello, descendent del general predilecte de Napoleó, carismàtic director del Metropolitan entre 1977 i 2008 que va regir “amb un sol criteri: qualitat, excel·lència” (potser perquè “provenia d’una família en què mai no acabaves de fer-ho bé”, on “a l’excel·lència, el millor del millor, sempre s’hi havia d’aspirar, mentre que ara vivim en una societat que diu: ‘Ha fet el que ha pogut’”), ho tenia clar mentre revolucionava el museu de Nova York per posar-lo com a referent mundial: “No és possible aplicar l’ideal democràtic a qualsevol àmbit... No es pot emetre una opinió sobre l’art de manera democràtica”. I ho exemplifica amb dos pintors coetanis del XVII: “De manera democràtica puc posar un Adam Pijnacker aquí i allà un Claude Lorrain, i llavors tu opinaràs el que vulguis. Però en un moment determinat algú ha d’emetre un judici i dir: ‘Es pot comprar un Pijnacker per 10.000 dòlars, però s’han de posar 10 milions de dòlars sobre la taula per comprar un Lorrain”. I, fins i tot, ho porta més enllà, a la necessitat d’uns rectors: “Les persones individuals fan coses; les col·lectivitats no les fan. Una col·lectivitat no sap reflexionar, no crec en la intel·ligència o creativitat col·lectives. Crec en el lideratge; després de cada període horrible, la Humanitat s’ha tornat a aixecar gràcies a alguns individus amb talent”.

La idea que millor vol dir més s’ha estès en l’àmbit cultural, on la producció massiva ha dinamitat la possibilitat d’identificar la qualitat, segons els entrevistats per Riemen.
La idea que millor vol dir més s’ha estès en l’àmbit cultural, on la producció massiva ha dinamitat la possibilitat d’identificar la qualitat, segons els entrevistats per Riemen.

Li dona la raó Damasio, que avui troba una preocupant manca de lideratge en molts terrenys de gran valor intel·lectual per a les persones. Un lideratge social difícil ara, perquè “la classe governant ha arribat a pensar que tot el que sigui científic i estigui compost de càlculs complicats ens serveix millor que les idees de la literatura i la filosofia (...), i mentrestant això ens ha fet creure que tots els problemes, en el fons, no són més que problemes econòmics”.

Craveri, en aquesta línia, parla del descens del nivell cultural al seu país, Itàlia, a partir d’unes reformes educatives de principis dels setanta que van massificar la universitat: “En nom de la democràcia es va trair precisament el principi democràtic, que hauria d’haver garantit una mobilitat social que permetés als millors alumnes de totes les classes de la societat de distingir-se. Avui tenim un ensenyament de masses completament insuficient”.

Cultura i democràcia són incompatibles, doncs? Riemen, responent a Quadern, creu: “Sí i no; sí perquè no pot haver-hi un procés democràtic en la cultura en tant que només hi ha una cosa que compta per a ella: la qualitat i no la quantitat; però no són antagònics, perquè una veritable democràcia ha de ser aquell tipus d’estat que dóna una expressió política als alts valors espirituals que la cultura representa i que troben la millor expressió en poetes i pensadors. I aconseguir així que la gent pugui viure en la veritat, crear bellesa i fer justícia. La cultura no és només estètica, sinó també recerca de veritat i justícia”. Però algú ha de posar-hi ordre, no? “Que avui no hi hagi un cànon o una autoritas és una conseqüència terrible d’haver perdut una jerarquia de valors, que és el mateix que dir un sentit de la qualitat: què és bo i què no ho és. Què està bé però què és el millor... Tots els entrevistats s’han adonat que, allà on som ara mateix, ja no som capaços de reconèixer i acceptar la qualitat; la ideologia dominant només creu en la quantitat, la idea que millor vol dir més, que el nombre més elevat és el millor. Hem arribat a creure que més és el millor perquè ja no sabem què és el concepte millor...”.

Alguns dels savis entrevistats per Rob Riemen al seu llibre: el prestigiós neurocientífic Antonio Damasio (dreta), el mític exdirector del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello (esquerra), i el músic Jordi Savall. Als tres no els tremola la veu en retratar amb duresa el paper de la cultura a la societat actual.
Alguns dels savis entrevistats per Rob Riemen al seu llibre: el prestigiós neurocientífic Antonio Damasio (dreta), el mític exdirector del Metropolitan de Nova York, Philippe de Montebello (esquerra), i el músic Jordi Savall. Als tres no els tremola la veu en retratar amb duresa el paper de la cultura a la societat actual.

Autodidactisme i cultura de l’esforç

“Allà tens un diccionari, allí tens l’enciclopèdia, aprèn a esbrinar les coses tu mateix, aprèn com aprendre”, recorda Serageldin que li van dir els seus pares. Era un nen precoç: als 15 anys ja anava a la universitat i venia de casa bona: mare culta i pare ric. Però, en qualsevol cas, la filosofia era aquella: espavila’t per aprendre.

La meitat dels entrevistats al llibre han arribat amb esforç, però tots sols, al cim de la cultura. En un dels passatges més corprenedors del llibre, Savall admet, després de dir que “a casa vivíem en la pobresa, érem gent molt humil”, que canviava de vorera avergonyit quan veia el seu pare, que feinejava al camp i era matalasser; el futur músic no va acabar la secundària: treballava en una fàbrica tèxtil, però va caure malalt de tifus i va començar a llegir com un posseït; això i el fet de sentir per atzar un modest assaig d’un Rèquiem de Mozart van fer la resta... Mayer, que seria el primer de llegir (i promoure l’edició) dels Versos satànics de Salman Rushdie, feia de taxista a Nova York mentre estudiava. “El que un pot fer per compte propi sempre que sent la passió per allò és increïble”, constata Riemen.

A vegades també hi ajuda el llegat dels antecessors. La besàvia de De Montebello va ser la model de Proust per a la figura de la duquessa de Guermantes d’A la recerca... Els seus oncles van finançar el film L’age d’or de Buñuel i eren amics de Dalí, Cocteau i Man Rai; Paul Valéry va ser testimoni del casament dels seus pares... Al saló cultural de la mare de Craveri hi sovintejaven des de Klaus Mann a un joveníssim Joseph Brodsky, passant per María Zambrano i Jorge Luis Borges. Però tant en una casa com en l’altra imperava allò del rigor. “L’educació que el meu germà i jo vam rebre va ser autoritària i completament a l’estil de l’Ancien Régime (...) Coses importants com l’esforç intel·lectual, el rigor moral, el civisme... es van donar per suposades”.

Riemen és conscient que trobar caldos de cultiu familiars que facilitin d’aquesta manera l’accés a la cultura “és difícil, però el més interessant és que gent com Savall o Mayer han estat grans mestres i són una inspiració per a gent jove”. Si és que algú s’hi vol emmirallar, és clar.

La deshumanització de la cultura i la societat

Savall, que com Dostoievski encara és dels que creu que la bellesa pot salvar el món, té clar que “hem perdut unes quantes coses elementals, com el fet de poder aprendre de l’experiència vital adquirida a través de les relacions humanes”. Al seu parer, “avui els joves ja només els ensinistren perquè siguin eficients i productius, i perquè facin alguna cosa útil... És un disbarat: per sortir-te’n a la vida has de fer allò que t’apassioni”.

“L’art de la conversa ja no existeix, en perdre’s l’educació, l’interès pels altres...” (Craveri)

Aquella mirada del món ha deixat la cultura molt tocada. “Aquell art de la conversa ja no existeix... L’auge de la societat de consum no només ha conduït a la desaparició de les elits, sinó que fins i tot s’han perdut les normes bàsiques de la bona educació, les condicions imprescindibles de la conversa: l’educació, la cortesia, l’interès pels altres i, per consegüent, la capacitat d’escoltar-los”, constata amb tristesa Craveri. I, sense citar-ho, dóna l’explicació de l’eclosió de la mena de programes audiovisuals que de manera exhibicionista triomfen des de fa uns anys: “També s’han perdut les inhibicions que eviten que l’ego s’exhibeixi d’una manera massa indecent... Ja no es té curiositat per l’altra persona...”.

La possibilitat de comunicació instantània d’avui (Whatsapp, Facebook, Twitter...) que pretén ser, però no és, cara a cara, està trencant, segons Damasio a marges forçades, les relacions humanes “i la base de la relació interpersonal: la simpatia que es mostra a través de la cara o del cos troba un eco i entra al cervell de l’altre i fa que l’altra persona es comporti d’una manera determinada. Aquesta reacció física ja no existeix en el món digital. La comunicació digital està desconnectada de la realitat. D’aquesta manera es perd un aspecte important de la nostra humanitat”.

Enfront d’aquesta deshumanització, Serageldin té ben present el que li va dir un dia, tot seriot, el seu pare: “Que no havia d’oblidar mai que sempre hauria d’estar disposat a ajudar els altres, sense esperar cap recompensa, encara que només em tornessin ingratitud o traïció. S’ha de fer el bé, perquè això és el correcte, per més que la persona a qui ajudes no mereixi la teva ajuda”. El factor humà. Potser per això estan avui tan de baixa les humanitats als estudis universitaris.

 La traïció de la universitat

De Montebello es declara totalment estupefacte pel fet que al món acadèmic ja fa temps que la qualitat ha deixat de ser el criteri més important. L’Acadèmia és una altra de les potes coixes de la cultura, que no ajuda a desfer, per exemple, els malentesos de l’art contemporani, un art que “s’ha separat més que mai de la vida real, creat més que mai per a un sistema de normes i valors basats en el mercat, i que al mateix temps n’és el producte... Estic convençut que a la gran majoria de la gent no els agrada l’art contemporani: no l’entenen i se’n senten exclosos precisament perquè no l’entenen”.

“Ara mateix ja no som capaços de reconèixer i acceptar la qualitat” (Riemen)

“En nom de la noble utopia d’una carrera universitària accessible per a tothom, es van simplificar els programes educatius i es va bandejar el principi de la selecció, amb una baixada general del nivell d’educació com a resultat”, exposa Craveri des d’Itàlia. El més contundent, però, és el mateix Riemen, en paraules per a aquest suplement: “Ja no existeixen les universitats: totes les que se’n diuen avui no tenen res a veure amb la idea original del que significa una universitat: donar-li a la gent uns coneixements que els ajudin a trobar un sentit a les seves vides i a entendre el món on viuen... Però d’això ja se’n queixava Nietzsche quan, de jove professor, deia que les universitats només estaven interessades en ‘allò que és bo per a l’economia’ i ‘allò que és bo per a la burocràcia’”. Format a Harvard mateix, creu que “les elits sortides de Harvard, Princeton, Yale o Stanford no resoldran la crisi financera: polítics, homes de negocis i mitjans de comunicació tenen interès a mantenir la gent estúpida i la universitat n’és còmplice pels seus propis interessos econòmics”.

Creu el compilador que cal ser radical en les solucions: “Què es pot fer? La universitat només es regenerarà si els estudiants són prou intel·ligents per adonar-se que la universitat no té res més per oferir-los, si tenen sort, que algunes eines per treballar... El millor que podrien fer és deixar d’anar-hi i començar de zero i construir un nova acadèmia com la que plantejà Plató”.

“L’únic motor autèntic del progrés i de la continuïtat de la cultura és l’educació”, manté Serageldin, director d’una biblioteca on treballen més de 2.000 persones i que defensa una altra cosa que està perdent la universitat, la lectura: “Allà on desapareix la cultura del llegir, desapareix la imaginació, i allà on desapareix la imaginació, apareix la solitud. També pel fet d’estar exposats contínuament a estímuls, informació, notícies, pel fet d’estar sempre localitzables, ja no som capaços de reflexionar. Falten temps i concentració”. I recorda els versos de T. S. Eliot: “On és la vida que hem perdut vivint? (...) On és el saber que hem perdut per la informació?”.

Contra els bàrbars... o esperant-los

A banda d’un reguitzell infinit de possibles aforismes (“La vida no és res més que una gran sèrie de casualitats radicals; som éssers amb un final obert, sabem com n’és de casual perquè enterrem els morts i esperem la mort”, diu el filòsof Avishai Margalit; “La majoria de les nostres decisions no estan determinades per la raó o la lògica, sinó per les nostres emocions”, recorda el neurocientífic Antonio Damasio), La universitat de la vida, pel fet d’entrevistar savis, podria ser també una bola de vidre. Per això s’hi reflexiona amb una actualitat que fa esfereir sobre aspectes com el lideratge europeu i l’islamisme radical que està atemorint aquests dies Europa. “El profeta va dir que la tinta dels científics equivalia a la sang dels màrtirs. Els infidels capturats en les batalles podien aconseguir el seu alliberament si ensenyaven un musulmà a llegir... Gràcies a l’islam l’herència espiritual d’Europa no es va perdre...”, recorda, culte i generós, Ismail Serageldin, que conclou: “Els radicals no se’n sortiran, encara que no sé quin preu haurem de pagar”.

Potser el preu seria menor si la societat occidental europea tingués un lideratge global més potent. La imatge d’Europa i el seu llegat preocupen sovint els entrevistats i, especialment, Rob Riemen i el seu Nexus Instituut de Tilburg. “La Unió Europea no és Europa sinó res més que una Unió Econòmica, incapaç de ser l’expressió política de 2.000 anys d’humanisme europeu; per això veiem el retorn d’antics fantasmes, com el feixisme, al continent. Es cultiva nihilisme, no veritat”, diu Riemen.

Com és que Europa ja no genera líders com Olof Palme, François Mitterrand o, fins i tot, Felipe González, per no esmentar Winston Churchill? “Primer, pel tipus i la qualitat d’educació que es dóna avui; segon, perquè per fer carrera entre les elits del poder t’hi has d’adaptar i deixar, precisament, de tenir personalitat. Per això la majoria dels que són a dalt de tot són tots iguals, vesteixen igual, parlen igual... i són totalment reemplaçables”, diu el director de Nexus, recordant l’experiència idèntica dels seus editors entrevistats, Peter Mayer i André Schiffrin, que han patit aquesta mena de directius, gent que ha tractat els llibres i la cultura com les multinacionals dels sabons o dels parcs temàtics que han dirigit abans. ¿Potser caldria fer com a Ròmul el gran, l’obra de Friedrich Dürrenmatt, i deixar que els bàrbars acabin amb l’imperi podrit per regenerar-lo de zero? “Doncs és possible: el que és evident és que les elits no canviaran el món. Són elits perquè donen perfecta expressió del món tal com és; així que, per què l’haurien de canviar? Les elits són la crisi: no perquè siguin mala gent sinó perquè la seva mentalitat és la crisi”.