Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Gil de Biedma i Andreu Jaume

Ningú com l’editor no havia fet un resum tan perspicaç i documentat sobre l’evolució del poeta

Jaime Gil de Biedma, en una de les seves darreres imatges.
Jaime Gil de Biedma, en una de les seves darreres imatges.

El lector potser es preguntarà perquè un article que hauria d’estar dedicat només al tan notable poeta Jaime Gil de Biedma porta, a més a més, el nom d’una altra persona, que molts coneixeran, i d’altres, no. És un homenatge, petit però molt sincer, merescut encara més, a la persona jove d’Andreu Jaume (1977), que ha estat qui ha fet possible que disposem dels diaris complets de Gil de Biedma, fins ara publicats només parcialment, i no gaire ben editats, o inèdits: Jaime Gil de Biedma, Diarios, 1956-1985(Barcelona, Lumen, 2015).

Gil de Biedma (1929-1990) és reconegut per tota la gent que sap què és la literatura: cada dia n’hi ha menys, trobant-se els lectors contaminats per una mercadotècnia que converteix en llibres de categoria adobs escrits en mal estil i sense cap ànima, com n’és ple el món editorial català i castellà, molt menys el mercat anglès o alemany. És, el poeta, un dels grans noms de la literatura de postguerra en castellà, però tan català com ho van ser Carlos Barral —també editat de nou per Jaume— i com ho són Eduardo Mendoza, Juan Marsé o Enrique Vila-Matas. Allà els independentistes si consideren que la literatura de Catalunya és només la que està escrita en català; allà ells si menyspreen un patrimoni que ens hauria de resultar nostre, tan pròxim com els autors nostrats.

Teníem dues versions del Diario del artista en 1956 —la primera, el Diario de un artista seriamente enfermo, amb anglicisme voluntari inclòs—, però ens faltava el Diario de ‘Moralidades’, que refereix al seu llibre homònim, i, per descomptat, el diari de 1978 i el de 1985, els últims quan ja havia estat diagnosticat de la malaltia de què van morir ell i el seu company i hereu.

Doncs bé: l’edició és una de les grans actuacions com a editor —que no és el mateix que publisher—, que ha dut a terme Jaume, gràcies a la seva amistat amb Carmen Balcells —que no ha pogut veure aquest llibre—, gràcies a una paciència de sant, i gràcies a l’alta suma, que posseeix, de les tres potències de l’ànima: intel·ligència, memòria i voluntat. Com Paul Valéry, ell sempre s’ha llevat a l’alba; i, com el francès, si algú li preguntava com s’ho fa per llevar-se i posar-se a treballar cada dia a una hora tan petita, respondria: “Ho faig per treballar bé, amb tot el temps que calgui. Un no es lleva tan d’hora per escriure o editar bestieses”. Només als últims anys, Jaume ha editat l’obra crítica de Cyril Connolly, T. S. Eliot i W. H. Auden, la correspondència també de Gil de Biedma, l’obra completa de Marlowe i de Shakespeare, i els assaigs d’Oscar Wilde, a més d’una ben celebrada traducció de The Waste Land, d’Eliot i d’un poemari propi, Camp de mar, digne de llarga memòria pels que no han caigut en l’amnèsia institucionalitzada de què parla Steiner. No conec cap llicenciat en lletres —ell no va arribar a ser-ho, per sentit de l’honor— que hagi fet tanta i tan bona feina com ell, amb tan pocs anys i en tan poc temps.

Tampoc ningú com ell no havia fet, fins ara, un resum tan perspicaç i documentat sobre l’evolució de la poètica de Jaime Gil, entre els seus primers versos reconeguts com a satisfactoris —de fet, també com Valéry, Gil de Biedma hauria dit que un poema mai no s’acaba de fer; com a molt, s’abandona— i els seus darrers llibres. De la pulsió simbolista que va animar els seus començaments —de la mà primer besada, després només agafada per cortesia— de Jorge Guillén o d’Aleixandre, el poeta va passar a la “poesia de l’experiència” gràcies al llibre que més va modular la seva idea de la poesia, The Poetry of Experience, de Robert Langbaum. Naturalment, la lliçó dels poetes metafísics anglesos (Donne, Herbert), de poetes espanyols medievals i del Segle d’Or (Manrique, Sant Joan, Fray Luis), de T. S. Eliot i W. H. Auden, de Baudelaire, Kavafis i Machado, de Gabriel Ferrater i de molts altres poetes, va donar forma a una de les obres més rellevants de les lletres catalanes en castellà. Així, Gil de Biedma va aconseguir el que Langbaum anomenava “la forma orgànica” de la poesia moderna, aquella que fon en una sola unitat vital l’estructura i el contingut d’una obra. És inèdita la meitat d’aquest llibre impressionant, ben editat, amb totes les notes que cal, i ni una més, sense confondre l’home Gil de Biedma amb la seva obra, menys quan hi ha una evidència: al cap i a la fi, la vida d’un home sempre és un secret, per molt que els aficionats a la crítica amb base biogràfica hagin omplert tantes i tantes pàgines: els morbosos en especial. Llarga vida als nostres editors de gran patent, que no fan sinó enaltir una cultura catalana en hores baixes.