Selecciona Edició
Connecta’t
ART

D’entre la runa

Aviat, els museus hauran de deixar les seves sales temporals al caprici de magnats

Una de les obres d’Ángela de la Cruz que es poden contemplar a La Panera de Lleida.
Una de les obres d’Ángela de la Cruz que es poden contemplar a La Panera de Lleida.

El mercat inflacionista de l’art, sumat a la debilitat de les veus crítiques, no només ha corcat l’obra fins a la seva condició de fatalitat (extrapolant Benjamin, l’art s’ha convertit en alguna cosa més mercantil que la mateixa mercaderia), sinó que també ha provocat que les grans pinacoteques i els espais dedicats a la creació contemporània semblin cadenes de muntatge on el públic desfila davant de les obres mestres, quan no ha d’aguantar unes cues interminables per assistir a l’últim plom de Marina Abramovic.

ESCOMBROS

Ángela de la Cruz
Centre d’Art La Panera
Plaça de la Panera, 2. Lleida
Fins al 24 de gener del 2016

Des del crac financer del 2008, la inversió en els museus públics ha estat inversament proporcional a la pressió que pateixen els seus directors per programar grans monogràfiques i retrospectives que atreguin audiències. L’exposició de Salvador Dalí, que el Reina Sofía i el Pompidou van organitzar el 2014, es podria considerar una de les últimes de la seva classe; i la de Jean-Auguste Dominique Ingres, inaugurada dimarts passat al Prado, és probable que tingui assignada una assegurança global absurdament alta, per no dir obscena, si la comparem amb les retallades en infraestructures educatives.

Tot aquest gran simulacre porta a pensar que en el futur els museus hauran de dependre de les seves pròpies col·leccions i deixar la programació de les seves sales temporals al caprici d’algun magnat xinès o Qatar que llogui les seves sales per promocionar la seva col·lecció privada o celebrar unes esposalles. Se’n recorden, de la gran boda de la família índia Mittal al MNAC? Amb la recompensa, “el museu podrà comprar l’obra d’un important autor català”, va dir Pepe Serra.

A La Panera, Ángela de la Cruz planteja amb força la idea del desbordament

Tenen les exposicions algun sentit més enllà de la seva pròpia promoció? Faríem bé de buscar una resposta esperançadora, potser, en els petits centres d’art, que funcionen per vies més arriscades i imaginatives. A la Gran Bretanya, epicentre del mercat de l’art europeu, els espais de petita escala han demostrat un dinamisme envejable. N’esmentarem només un grapat: la Whitworth Gallery de Manchester, l’Arnolfini de Bristol, l’Ikon Gallery de Birmingham o la Tramway a Glasgow. Qui fins fa poc ha estat directora de la Tramway, Sarah Munro, lidera des de fa temps l’intent de presentar els premis Turner a Escòcia. Finalment ho va aconseguir, i des de l’octubre passat, els treballs finalistes del guardó més important (que no el més prestigiós) concedit a un autor del Regne Unit menor de 50 anys es presenten per primera vegada fora de la capital anglesa. El guanyador es donarà a conèixer el 7 de desembre.

Munro, que durant dues dècades va estar al capdavant dels programes d’art contemporani d’Escòcia, acaba de ser nomenada directora de la institució d’art contemporani més gran del Regne Unit, el Baltic Centre for Contemporary Art, a Gateshead, al nord-est d’Anglaterra, un antic molí de farina al riu Tyne transformat el 2002 en un cub blanc de 2.600 metres quadrats.

A Espanya, el C2M de Móstoles, que Ferran Baremblit va dirigir durant set anys, o el Centre d’Art La Panera a Lleida, comandat per Glòria Picazo, han funcionat amb unes dinàmiques semblants. El centre lleidatà, que impulsa i acull la Biennal d’Art Leandre Cristòfol (nou edicions), exhibeix l’obra de la pintora Ángela de la Cruz (1964), una de les poques artistes espanyoles respectades en l’escena internacional, especialment a Londres, on viu i treballa des dels noranta. El 2010, aquesta pintora d’origen gallec va aconseguir arribar a la final dels premis Turner.

Escombros és una viva i sentida metàfora de la idea del desbordament: cadires trencades o tombades unes sobre d’altres semblen cossos aixafats per l’excés; les teles estan des-atrapades del bastidor o arrencades-alliberades del marc. Altres llenços s’entotsolen, enrotllats o recolzats a la paret. Els més íntims són indicis del trànsit, esqueles desfetes per l’excés de vida. Semblen fràgils, contingents com pintures, però perdurables eternament com escultures. És la transmigració de la pintura, que mai es va sentir còmoda en un cos i ara sorgeix com una llum unida per una mútua gravitació de formes escultòriques. Recorden éssers humans que deambulen per l’espai, insegurs però lliures, més enllà de les cadenes de muntatge de les fàbriques de l’art. A la vora de la petita terra plana. Del forat.