Selecciona Edició
Connecta’t

Lloses inamovibles

Una de les virtuts de Pep Puig és convertir la digressió en nucli del relat

Pep Puig te la convicció que una de les gràcies d’anar vivint experiències és convertir-les en literatura.
Pep Puig te la convicció que una de les gràcies d’anar vivint experiències és convertir-les en literatura.

A la seva primera novel·la, L’home que torna, Pep Puig (Terrassa, 1969) narrava el retorn d’un sexagenari al poble on estiuejava quan era un adolescent, però en comptes de retrobar-se amb un paisatge i uns amics topa amb l’obligació de reviure una història d’amor que no pot oblidar perquè ni tan sols la recorda. A la següent, Les llàgrimes de la senyora Marta, el protagonista també torna al poble de la seva adolescència i recorda com era la seva vida vint anys enrere, quan va viure una història secreta d’amor amb la dona de l’entrenador de l’equip de futbol. I ara, en els set relats inclosos a L’amor de la meva vida de moment, Puig de nou fa que els protagonistes-narradors revisitin com a adults el món perdut de l’adolescència o la primera joventut, però aquí les fragilitats i les inconseqüències dels amors volubles, les il·lusòries temptacions d’heroïcitat viscudes a l’adolescència durant les vacances al poble d’estiueig mentre els adults fan la seva, la lluita entre la timidesa i l’orgull, les complexes relacions entre els fills i els pares i entre els homes i les dones —siguin o no amants—, l’aprenentatge de les argúcies per convertir en més còmode la supervivència, tot adquireix una contundència narrativa notable gràcies a la solidesa d’una veu experimentada que aconsegueix transformar la trivialitat de les estampes quotidianes en una lliçó gens desdenyable d’habilitat narrativa: és probable que, a l’antologia mental que confecciona cada lector, almenys un parell de contes d’aquest llibre —Clara Bou i el que dóna títol al recull— hi ocupin un lloc preferent.

A Clara Bou tota la matèria narrativa està sàviament calculada, els detalls ambientals estan molt ben escollits, i cada peça funciona amb una sumptuosa tranquil·litat: una nit d’estiu, uns nens juguen al carrer. S’amaguen i es persegueixen, però la diversió entra en el suspens quan de cop i volta tothom és conscient que una amiga ha desaparegut d’una manera anòmala: se sap —s’intueix— que en la seva absència hi figura el grinyol de la raresa. D’una manera encara més estranya —però sense deixar de banda en cap moment la presència de les circumstàncies més quotidianes—, a mesura que van passant les hores i s’arriba a la matinada i tot el poble la busca, es va instal·lant en el cor de la comunitat la certesa d’un drama desconegut o d’una pregunta sense resposta, com una llosa inamovible carregada de fatalisme o d’inèrcia que ni el formidable colofó de la veu narradora aconsegueix moure de lloc. A L’amor de la meva vida de moment, en canvi, la força de la narració es basa en una altra de les virtuts literàries de Puig: la seva estratègia per convertir la digressió en el nucli del relat, per anar construint els símptomes del desenllaç amb una gradació simple d’una enorme eficàcia per satisfer les expectatives del lector. També és veritat que aquí sembla haver-hi la convicció que una de les gràcies d’anar vivint experiències és la gràcia de convertir-les en literatura a pesar que no tothom hi pugui estar d’acord.

L’AMOR DE LA MEVA VIDA DE MOMENT

Pep Puig
L’Altra Editorial
232 pàgines. 16,95 euros

A l’únic conte que fuig de l’entorn més o menys rural i on els personatges no són adolescents, Secrets d’un matrimoni, el protagonista contracta un detectiu perquè segueixi la seva dona i, al final de les peripècies, quan sap el que ha de saber, sent l’impuls de dues coses simultànies, “la primera d’escanyar-la allà mateix, l’altra d’eixugar-li les llàgrimes abans que li llisquessin galtes avall. Vaig optar per la segona, més que res per no ficar-me en un merder. Després me’n vaig anar cap a la porta i vaig marxar”. És potser el més fluix del recull perquè els jocs dels atzars argumentals són previsibles en excés, però les últimes frases resumeixen quin és el to moral que plana pel llibre: en comptes del naixement del drama, el que s’imposa és una mena de tristesa resignada cap a tot, cap als desenganys amorosos i cap a les oportunitats perdudes, igual que s’ha perdut el temps i el món on haurien pogut succeir. I quan sembla que pot haver-hi un acte de violència, com passa a Dúgol, tot és una lenta ironia —el laberint de l’amor no té fons— i el marit ofès i humiliat reacciona de la manera que reacciona perquè “volia un mal que li fes més mal que el mal que li feia que jo i la Maite ens haguéssim enamorat d’aquella manera tan bèstia”.