Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Hi ha espai per a la nova Convergència?

Durant anys, la convivència a CDC entre moderats, autonomistes i independentistes va ser pacífica

Tots sabem la raó per la qual Convergència (CDC) canvia de nom: volen que no se l'associï amb Jordi Pujol, es tracta d'esborrar tant com sigui possible el seu record. En efecte, des que Jordi Pujol, sense aportar-ne cap prova, va confessar la famosa i suposada deixa, van començar els moviments per refundar el partit, començant per canviar el nom. Durant els mesos transcorreguts, exactament 16, s'han anat destapant altres casos de corrupció, la majoria dels quals estan lligats a la família Pujol o a persones del seu estret cercle d'amistats. Així doncs, les raons per ocultar el passat han augmentat exponencialment: la imatge de CDC és avui la imatge de la corrupció. De moment, després de l'experiència de Junts pel Sí, Esquerra ha decidit apartar-se'n i anar per lliure.

Naturalment, des de les mateixes files del partit de Mas, això no és confessable. Les raons que s'al·leguen són d'un altre tipus: CDC era un partit per gestionar l'autonomia, Democràcia i Llibertat –si aquest és finalment el nom definitiu– ha de liderar la independència. És creïble? Sembla una excusa, una mala excusa, més encara quan aquesta independència és una mera hipòtesi que pocs es creuen. Sembla més realista pensar que la raó és que CDC va associada a corrupció i del que es tracta és d'evitar la catàstrofe electoral que vaticinen els sondejos canviant el nom i també la substància: crear un nou partit independentista.

Hi ha espai per a un partit d'aquestes característiques? La CDC de Pujol, i també la del primer Mas, agrupava com a votants diversos sectors diferenciats, com passa en tots els partits que pretenen agrupar àmplies majories de votants per arribar al govern. Una base comuna a tots aquests sectors és que es tractava de gent conservadora en el pla econòmic i més oberta que la dreta clàssica en el pla social. Les diferències eren el grau i l'abast del nacionalisme. Vegem-ho.

Un primer sector –inexistent en la direcció del partit, molt minoritari entre els militants, però nombrós dins dels votants– estava format per persones moderades que no eren nacionalistes, ni tan sols catalanistes, però que votaven convergent només perquè el consideraven un partit centrista. No s'ha d'oblidar que la primera majoria absoluta de Pujol va ser el 1984, ja desapareguda Unió de Centre Democràtic (UCD) i absorbint una gran part del seu vot.

El procés d’autodestrucció es va iniciar quan els independentistes es van ensenyorir del partit

D'altra banda, hi havia el sector catalanista i autonomista, encapçalat per Miquel Roca Junyent, caracteritzat sobretot per ser partidari de donar poders importants a la Generalitat i una protecció especial a la llengua i la cultura catalanes, però sempre dins de l'àmbit que la Constitució i l'Estatut del 1979 permetien. Molts votants podien incloure's dins d'aquest sector. La seva influència en la direcció del partit, important al principi, va començar a declinar a mitjan anys noranta.

Finalment, un tercer sector, encapçalat per Jordi Pujol, sempre ha estat d'un nacionalisme fonamentalista i des del principi ha tingut clar que la finalitat última era la independència, i l'autonomia era un simple esglaó per aconseguir-la. Per aquest sector, durant els anys d'autonomia l'important no era la gestió política de les competències de la Generalitat, sinó la “construcció nacional” de Catalunya, és a dir, infondre en els catalans el sentiment nacionalista esperant que arribés el moment de la independència. Aquest sector ha dominat des del principi la direcció, ha tingut molta força en les bases i, progressivament, n'ha anat adquirint també entre els votants, tot i que molts, durant els últims 15 anys (amb l'excepció de les autonòmiques del 2010 en què la prioritat era posar fer fora el tripartit) han anat emigrant cap a ERC.

Durant els primers anys, en l'època de les majories absolutes, la convivència entre moderats, autonomistes i independentistes va ser pacífica. El procés d'autodestrucció de CDC va començar quan aquest últim sector va passar a dirigir completament el partit, va marginar els autonomistes i va provocar la fugida en massa dels votants moderats. Des del 2012, amb la independència en l'horitzó immediat, s'ha provocat una nova baixa de votants en el sector autonomista i una nova fugida cap a ERC d'aquells que encara quedaven com a fidels convergents sobiranistes. Per tant, esvorancs per tot arreu.

Hi ha espai per a aquesta nova CDC? N'hi ha, però molt minso, mai serà el que va ser. Ni molt menys.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.