Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un altre paradigma per a Catalunya

Més de la meitat dels catalans prefereixen la via autonomista amb una reconsideració fiscal, opten per l'estabilitat, pels equilibris possibles i no pel vol de trapezi

Només el dogmatisme, la ceguesa estratègica o suposar que el procés secessionista està en una dimensió inalterable, tan sols la incompetència política o la inèrcia del clientelisme contribueixen a no reconèixer el canvi paradigmàtic que està vivint Catalunya. Minven les adhesions a la nació pura i irrealista, per a un retrobament amb el paradigma de la societat impura i real. Clarament, presenciem com d'un nou parlament autonòmic, fictíciament imbuït de finalitat plebiscitària, no en surt un govern. Llavors, com podem seguir proposant crear un estat? Perd energies l'objectiu difús d'un estat propi enfront de les complexitats d'una societat en què el potencial, els conflictes i l'actualitat creativa tenen el seu lloc en els grans eixos regionals de la Unió Europea i no en la llista d'espera de les Nacions Unides.

Emergeix un canvi de paradigma però no és del tot nou. D'una banda, més de la meitat dels catalans prefereixen la via autonomista amb una reconsideració fiscal, opten per l'estabilitat i l'alternança, és a dir, pels equilibris possibles i no pel vol de trapezi. En el panorama dels defensors mediàtics del secessionisme cada vegada hi ha més trapezistes jubilats. La societat catalana rebutja com a anticòs la crida inquietant d'Artur Mas a construir majories indestructibles. Ben al contrari, s'assenta en el pluralisme amb les seves tensions i els seus principis de tolerància. Però l'aventura equinoccial d'Artur Mas ha aconseguit que en el paradigma emergent s'hi distingeixin nous trets. Per exemple, la consolidació de Ciutadans, que segons algunes enquestes poden ser la llista més votada en les generals del desembre, seguida per ERC i després Convergència, ja en tercer lloc. Una altra novetat és la desimboltura tàctica d'un grup antisistema com és la CUP, capaç d'obligar Junts pel Sí a genuflexions sense precedents.

Artur Mas coneixia el teixit real de la societat catalana quan es va obstinar en la seva iniciativa secessionista? Sembla probable que no. Entre altres coses, el nacionalisme i en concret Convergència estaven implicats en una intensa endogàmia, al marge de la realitat social i en concomitància amb franges de corrupció, la metàstasi de la qual deixa aclaparat fins i tot l'antic votant pujolista. Al mateix temps, assumir el paradigma emergent es fa impracticable per a aquesta fosca i minvant galàxia que es diu Junts pel Sí. No cal tenir dots profètics per preveure que Junts pel Sí pot saltar pels aires en qualsevol moment, ja sigui en el punt mort per a la designació de nou president de la Generalitat o després dels resultats de les eleccions legislatives imminents. Hi haurà llavors una estampida imparable en l'establishment nacionalista, més mediocre que imaginatiu, més arcaic que emprenedor. Esgotat per la seva pròpia falta de destresa, els excessos i les patologies de corrupció, el millor que quedi de Convergència buscarà noves fórmules encara que potser arribarà tard per competir amb els protagonistes de la nova política catalana. Però el que no reconeixeran els autors intel·lectuals de la proposta secessionista és que realment podia haver-hi millors maneres de defensar els interessos de Catalunya a Espanya i a la Unió Europea. Als ideòlegs d'Artur Mas els espera algun pavelló geriàtric perquè, ja sense poder, ni perspectives de recuperar-lo, la flotació perpètua es farà impracticable. En no pocs casos, aquest somni acabarà sent un camí sense retorn, encara que sempre hi ha qui s'acostuma al que sigui. En sobren els exemples.

Ni tan sols si Artur Mas fos elegit president gràcies a la CUP l'expansió d'un altre paradigma polític i social tindria obstacles insalvables. El que es volia interpretar com una voluntat aclaparadorament majoritària d'independitzar-se d'Espanya va efectuant un gir de cent vuitanta graus. Certament, no som davant d'una pàgina d'Il gattopardo de Lampedusa. Més aviat és que una política unidimensional pretenia operar precipitadament en una societat multidimensional, sense hegemonies ni transmissora d'un clar mandat electoral per a una ruptura amb Espanya i la Unió Europea. Si tot continua igual, ara hi ha el risc que la descomposició del secessionisme acabi infectant tot el sistema polític de Catalunya. No és un fet fatídic perquè l'actual fluctuació de vots i estats d'opinió indica, per contra, la fatiga de la ciutadania davant del llenguatge polític de l'independentisme. Tanta incògnita és contraproduent i cada vegada més té l'aspecte d'un artefacte generador d'inseguretat jurídica.

Valentí Puig és escriptor