Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Volem ser un país anormal

Potser és el moment de reflexionar sobre el que ha comportat aquesta extraordinària acceleració de la política catalana

D'aquí a un mes, el 20 de desembre, tindran lloc a Espanya eleccions generals, amb les quals es tancarà definitivament una legislatura que s'havia iniciat quatre anys enrere, el novembre del 2011. En aquest mateix lapse de temps a Catalunya hem tingut dues eleccions al Parlament (totes dues anticipades, per cert) i un simulacre de referèndum. Potser, embolicats com estem tots en un dia a dia convuls, resulta d'utilitat recordar aquestes dades, tan simples com conegudes, però que poden complir la funció de destacar un tret important de la nostra situació que sovint tendeix a passar desapercebut (o a no ser prou destacat).

És clar a hores d'ara que l'eslògan tenim pressa” que tant s'han dedicat a repetir els independentistes no manifestava un mer desig per aconseguir com més aviat millor la meta somiada, una impaciència juvenil per satisfer sense demora els seus desitjos, sinó que mostrava, a contraclaror, el sentit profund de la seva estratègia, la raó última per la qual volien imprimir un ritme tan alt a les seves actuacions (i que, detall important, no tenen la menor intenció d'abandonar: si els seus plans es complissin, d'aquí a 18 mesos els catalans seríem convocats de nou a les urnes, sense excloure ara per ara que es puguin repetir eleccions el març vinent).

La velocitat a la qual s'ha anat desenvolupant el procés en ocasions dificulta valorar cadascun dels seus passos amb prou assossec i l'oportuna distància. Tot ha anat molt de pressa (recordin: es va negociar —i es va donar per descartat— en una tarda! un possible pacte fiscal), i no hi ha hagut dia en aquests anys que no comportés un nou sobresalt. Propiciar l'atordiment a la ciutadania catalana ha estat una cosa clarament induïda des del poder, que necessitava mantenir en un alt grau d'excitació els seus. Per fer-ho, calia convertir el que era un estat de coses contingent (la majoria absoluta del PP), amb data d'inici i de caducitat, en destí, en situació històrica irreversible, fatal. D'aquesta manera, l'eslògan podia difondre's com si es tractés de la descripció d'una evidència: amb Espanya no hi ha res a fer.

Potser ara, a l'espera tant del desenllaç de les generals (en les quals, amb tota probabilitat, el PP, fins i tot en el cas que s'alcés amb la victòria, no revalidaria la majoria absoluta) com de saber si Mas pot formar govern, és el moment adequat per reflexionar sobre el que ha comportat aquesta extraordinària acceleració de la política catalana, els eslògans que han anat decaient i les idees-força de recanvi que s'han posat en circulació. Així, s'ha deixat de parlar del "volem votar" (imagino que perquè a hores d'ara semblaria sarcasme) o de “dret a decidir”, entre altres raons perquè la força majoritària al Parlament entén que ja hem decidit i que ja només toca la ratificació, arribat el moment, del text constitucional de la nova república catalana.

Com és lògic, l'abandonament d'aquestes consignes comporta el d'unes altres, en certa manera complementàries, i la necessitat de substituir aquestes últimes per unes de noves, adequades a l'actual circumstància. Penso en concret en aquella frase que es podia llegir en moltes pancartes penjades als balcons de les ciutats i pobles de tot Catalunya: “Volem ser un país normal”. És cert que quan se li demanava a algun independentista quins eren aquests països suposadament normals la relació que solia presentar era en extrem minsa: “Escòcia, el Quebec...”, responia, intentant insinuar que eren els primers d'una llarga llista. En l'instant en què se li reclamava algun nom més quedava en evidència que no n'hi havia, i que aquests dos països constituïen l'excepció, i no la regla, en el concert internacional.

Però el gir que ha fet la política catalana després del 9-N ens allunya completament fins i tot d'aquests dos casos. Ja no cal afirmar que el que s'està intentant fer aquí té precedents, almenys en països amb els quals ens agradaria homologar-nos. Ara ens trobem davant d'unes propostes totalment excepcionals, anòmales. S'imposa adaptar-se a aquest escenari inèdit. D'entrada, una primera mesura sembla poc menys que obligada: cal canviar la llegenda de les esmentades pancartes i substituir-la per una altra, més d'acord amb la nova situació. Suggereixo aquest text: "Volem ser un país anormal".

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.