Selecciona Edició
Connecta’t

La pilota és de Florentino

El president, qüestionat com mai, s'ha quedat sense l'escut de tècnics i jugadors des que es va fer responsable de l'àrea esportiva

Aficionats madridistes abandonen el Bernabéu amb el 0-4.
Aficionats madridistes abandonen el Bernabéu amb el 0-4.

Con una sobrecàrrega de tedi, neguit i impotència, el madridisme va explotar dissabte a Chamartín. No va ser un esclat volcànic, però sí la primera gran mostra de cansament cap a Florentino Pérez. Després de l’esbroncada, el president s'ha vist sol davant la gentada, més desemparat que mai. Ell mateix es va treure els escuts protectors quan va prescindir dels directors esportius, va fer fora nou entrenadors en deu cursos i va decidir mantenir el club incomunicat, sense fil umbilical amb els devots. Ja no hi ha un Valdano que en temps de tempesta reflexioni amb sensatesa; ni tan sols un Mourinho que faci de piròman davant conspiracions perpètues i imaginàries. Tampoc un Cristiano Ronaldo, a qui es vegi en condicions de liderar un corrent d'optimisme. Amb 30 anys, el portuguès fa números de títols importants: en plena evolució, tres Premier, una Copa i una Champions en sis temporades amb el United; en plena maduresa, i amb el mateix temps, dues Copes, una Lliga i una Champions amb el Madrid.

El club s'ha quedat sense més missatges que la purpurina de les llistes de Forbes sobre els clubs més rics del món, les Pilotes d’Or, l'evangelització madridista amb ponts a Indonèsia o Austràlia i aquella llotja enlluernadora de la casa blanca per la qual desfilen polítics i empresaris de tots els ibex d'aquest món. El club fa pudor de diners, però no en fa al camp com caldria esperar. La gestió financera ja no camufla l'esportiva. A l'inrevés que al Barça, on la pilota blinda l’embolic institucional.

El cabreig del Bernabéu no va ser una simple enrabiada. L’afició ha concedit al president un crèdit de 12 temporades i escaig, una cosa excel·lent en el futbol, en què demà passat és abans-d'ahir. Sobretot en aquest Madrid, ho saben bé Del Bosque, Raúl, Casillas… Els d'ahir van haver de sortir per la porta de darrere, els d’avui potser estan encarcarats i només queda proclamar un altre estiu saludable amb la cartera plena a vessar. No n’hi ha prou amb maquillar l'etapa de la cúpula actual. Després de més de 1.200 milions invertits, en només set de les 36 ocasions majúscules, si compten com a tal la Champions, la Lliga i la Copa, hi va haver motius per brindar. En percentatge, un 19,4%, per sota del 20% de Ramón Calderón, el 22% de Lorenzo Sanz, el 30% de Ramón Mendoza, el 23,8% de Luis de Carlos i el 30,7% de Santiago Bernabéu.

Considerat durant anys un messies, al president ja no se’l creu del tot des que va traspassar, sense embuts, la línia que separa el vestidor de la planta noble. El Florentino Pérez president-gestor es va guanyar el respecte i l'admiració d'una gran majoria, i és possible que els conservi. El Florentino Pérez que va decidir penjar-se la pissarra i exercir de mànager-entrenador corre el risc de pagar un peatge alt. El que no funciona és el de la gespa i ell ja no pot dissimular que sigui aliè a aquest tràfec. Per si faltaven evidències, Rafa Benítez li va concedir l'alineació contra el Barça. Casemiro va ser aquell Makelele obligat a l’habitació dels ratolins per donar focus a Beckham.

Fos una concessió intencionada o una debilitat, Benítez se sap qüestionat. Ho notava abans fins i tot del clàssic. Té carrera suficient com per saber com van els tripijocs en clubs com aquest Madrid, que devora entrenadors com pipes. Davant la crisi, tècnic al carrer i canviem de tema. Però ara, per primera vegada, la graderia-protesta de dissabte no va posar el de la banqueta al capdavant de la diana, sinó el de la butaca presidencial.

Dimecres, judici

Si es multipliquen els detractors del dirigent, el club es veurà davant una cruïlla. A alguns els resultarà temerària una altra fugida com la del 2006 després d'anys de difondre el mateix Florentino Pérez que només amb ell l'entitat està fora de perill. Només ell garanteix, diu i diuen per ell, que el Reial Madrid no caigui en les urpes sense pietat d'un conglomerat xinès, rus o àrab. El que passa és que encara és més improbable que pugui quedar a l’abast de mans nacionals, com a conseqüència de les exigències per succeir Florentino Pérez imposades per Florentino Pérez el 2012: 20 anys de soci madridista, i no 10, i l'aval del 15% del pressupost (uns 90 milions) amb el “patrimoni personal”, i no de qualsevol altra forma, com diu la llei de l’esport. A aquest canvi estatutari hi va recórrer en contra un grup de socis i aquest dimecres, judici a la vista.

Enmig de la crisi, la cita judicial no és una qüestió menor. Si l’esbroncada cap a la llotja s'amplifica i no hi ha rectificació estatutària, el previsible buit opositor deixarà la institució a la intempèrie. Abans d'arribar al precipici, com encara té el visat dels socis com a gestor financer, res millor per al Reial Madrid que Florentino Pérez torni la pilota. El futbol no és enginyeria i la pilota, per apetible que sigui per al poder, no quadra els números. Aquesta comptabilitat correspon a uns altres. Sigui bo o dolent, als de la banqueta, es diguin Del Bosque, Queiroz, Camacho, García Remón, Luxemburg, López Caro, Pellegrini, Mourinho, Benítez, Valdano, Sacchi, Floro... I, per descomptat, Makelele o Casemiro.

 

MÉS INFORMACIÓ