Selecciona Edició
Connecta’t

Les víctimes polítiques del procés

La deriva sobiranista que viu Catalunya des de fa més de tres anys s'ha emportat diversos dirigents polítics, ha fracturat partits i aliances que feia dècades que duraven i ha fet emergir nous líders

L'ex-primer secretari del PSC, Pere Navarro.
L'ex-primer secretari del PSC, Pere Navarro.

Entre el blanc i el negre hi ha una àmplia gamma de grisos, però el procés polític català ha simplificat el debat ideològic entre partidaris i detractors de la independència, de manera que les posicions intermèdies, els terceristes, o com se'ls vulgui anomenar, han sofert per obrir-se pas i són els que han pagat més les conseqüències.

La factura més alta l'ha pagat el PSC, on havia cohabitat una ànima catalanista amb posicions més espanyolistes, així com la federació de Convergència i Unió, que ha acabat trencant-se, i Iniciativa per Catalunya, els líders de la qual han acabat escombrats. Aquestes són les víctimes principals del procés.

Pere Navarro. El primer secretari general del PSC va abandonar el càrrec el juny del 2014. Molts dels que li van donar suport perquè assumís el lideratge el van abandonar després fins a forçar-ne la renúncia després del pèssim resultat en les eleccions europees, que va guanyar Esquerra Republicana. Va ser el colofó a un desgast imparable a causa de les ambigüitats del partit amb el procés, amb contínues crítiques i desautoritzacions d'alguns dirigents a Navarro i fins i tot la rebel·lió interna en el grup parlamentari.

Cap organització com el PSC ha sofert tant en la pròpia pell els efectes del procés sobiranista. I no només en clau interna, ja que la relació entre el PSC i el PSOE va aconseguir un moment de màxima tensió quan Navarro va ordenar que els diputats catalans votessin al Congrés a favor de la consulta, el febrer del 2013. Va ser la primera vegada que els socialistes catalans van votar diferent de la resta del seu grup. L'única que no va fer-li cas va ser l'exministra Carme Chacón, que dos anys i mig després a retornat el cop a Navarro en confeccionar les llistes per a les generals i vetar-lo com a número dos per Barcelona, que és el que pretenia el que va ser alcalde de Terrassa durant més d'una dècada.

Joan Herrera.
Joan Herrera.

La seva dimissió com a líder del PSC va fer emergir Miquel Iceta, que afirma que no va poder fer més del que va fer quan es van elaborar les llistes, però sembla que en va prendre bona nota i que no està disposat que Chacón li torni a guanyar una batalla. Navarro busca feina i no descarta tornar a emergir en política amb el pas del temps.

Joan Ignasi Elena, Rocío Martínez Sampere, Marina Geli, Àngel Ros iNúria Ventura van protagonitzar una rebel·lió interna en el grup parlamentari del PSC i es van desmarcar dels companys en no participar en la votació de la declaració sobiranista. Va ser l'inici d'un distanciament que va culminar amb el lliurament de l'acta de diputat, en el cas d’Elena, Ros i Martínez al final de la legislatura, o bé amb l'abandó del grup (Geli) o el distanciament del partit. Altres quadres socialistes que estaven cridats a liderar el socialisme català van acabar trobant lloct en altres destinacions, com Jordi Martí, ara gerent de l'Ajuntament de Barcelona, o Laia Bonet, directiva d'Aigües Ter Llobregat.

Joan Herrera. L'encara coordinador general d’ICV, al contrari que Navarro, ha anunciat que deixarà la política a la primavera, quan l'assemblea de la formació esculli un nou líder. Els titubejos dels ecosocialistes a l'inici del procés també van tibar les costures de la formació, encara que en un grau més baix i les fugides que van sofrir van ser mínimes. Iniciativa va saber navegar entre dues aigües amb no poques contradiccions i va acabar donant llibertat de vot als militants per a la consulta del 9-N, encara que va sorgir un corrent independentista.

Herrera es va fer la foto amb Artur Mas i Oriol Junqueras el dia que es va anunciar la pregunta i la data de la consulta, però ICV va acabar despenjada de l'acord. La nova política i la irrupció de Podem van accelerar el final polític d'Herrera, que va fer un pas enrere per facilitar la renovació en les llistes del Parlament del 27-S amb Catalunya Sí que es Pot, i que va acabar apartat per a les llistes del Congrés pel 20-D per les condicions d’Ada Colau. Herrera és llicenciat en Dret i es planteja exercir d'advocat.

Dolors Camats. Ha tingut un camí semblant al d'Herrera i la propera primavera també deixarà de ser coordinadora general, abandonarà la política i buscarà feina. Alineada amb l'ànima independentista d’ICV, Camats ocupa de manera simbòlica el número 27 per Barcelona en la llista En Comú Podem.

Ramon Espadaler.
Ramon Espadaler.

Josep Antoni Duran Lleida. El líder d’Unió va iniciar la seva carrera política a l'Ajuntament de Lleida el 1979 i en les properes eleccions generals sembla jugar la seva última carta política. Les enquestes no preveuen que revalidi l'acta de diputat i molt més difícil serà que mantingui els avantatges derivats de la presidència de la comissió d'afers exteriors del Congrés que ha ocupat aquesta legislatura. Després de tants anys de raons, el matrimoni que CDC va contreure amb Unió a l'inici de la democràcia es va trencar per causa del procés. I no només es va partir la federació, sinó, també, el mateix partit democristià després d'un referèndum intern molt ajustat.

La derrotada ala independentista va crear Demòcrates de Catalunya, partit al quañ es va sumar l'expresidenta del Parlament Núria de Gispert, allunyada també de l'activitat política en l'actualitat, i quadres del partit com Antoni Castellà, que va repetir com a diputat, ara per Junts pel Sí. Duran Lleida, en previsió de l'escenari polític que pogués venir, es va donar d'alta com a advocat ara fa un any.

Joana Ortega. La vicepresidenta de la Generalitat va abandonar el càrrec quan Unió va trencar amb Convergència i des de llavors busca feina. Ortega tenia el cor partit entre seguir a Unió o sumar-se al camí dels escindits. Al final, ni una cosa ni una altra, perquè conserva el carnet d’Unió, però no va a cap reunió dels òrgans de direcció, ja que les seves diferències amb Duran Lleida segueixen existint. Es fa molt difícil pensar que pugui tornar a la primera línia de la política i ara li pot ser d'utilitat la llicenciatura de Psicologia que va aconseguir amb polèmica inclosa fa tres anys, quan es va descobrir que li faltava per aprovar “una assignatura i mitja”.

Ramon Espadaler. La ruptura de CiU el va fer dimitir com a conseller de l’Interior, però no es va donar per vençut i el 27 de setembre es va presentar com a cap de llista d’Unió al Parlament. No va obtenir l'acta de diputat, per la qual cosa la seva continuïtat professional en la política es preveu molt complicada.

Alicia Sánchez-Camacho. L'encara presidenta del PP de Catalunya va saltar com a candidata a la Generalitat en les eleccions del 27 de setembre, malgrat que el partit va aconseguir amb ella el 2012 els millors resultats en unes autonòmiques. La seva contemporització inicial amb CiU i la necessitat d'un discurs dur a càrrec de Xavier García Albiol n’expliquen el relleu. La legislatura passada va ser diputada autonòmica i senadora, un cas insòlit en política, i ja s'ha acomodat com a número 3 al Congrés.