Selecciona Edició
Connecta’t

L’Estat Islàmic llança una gihad global després de veure’s assetjat als seus feus

L'ISIS ataca els països que bombardegen els seus bastions mentre perd posicions

GRÁFICO INTERACTIVO GRÁFICO INTERACTIVO
Font: Agències i elaboració pròpia.

Quan els gihadistes de l'Estat Islàmic (ISIS, ISIL o Daeix) van conquerir la ciutat de Mossul, la tercera més gran de l'Iraq, el juny del 2014, van proclamar un califat islàmic a cavall entre el nord iraquià i la vall de l'Eufrates a la veïna Síria. Va ser la primera entitat paraestatal de l'islamisme radical des de la caiguda dels talibans a l'Afganistan després dels atemptats de l'11-S. A diferència d'Al-Qaida, que mai va tenir un territori propi i que va mantenir com a objectiu colpejar Occident i els països islàmics que col·laboraven amb els “croats”, l'ISIS es va consolidar sobre el terreny en un territori en el qual va imposar la Xaria, va recaptar tributs, va organitzar la vida civil quotidiana segons les seves regles i va recrear per a milers de radicals el somni d'un califat en expansió, com en els primers temps de l'islam, ara fa 11 segles.

Els atacs de l'ISIS a París, que es compten entre els més sagnants i agosarats del gihadisme, s'han dirigit precisament contra un dels països que bombardejava les seves posicions i les seves bases. L'onada d'atemptats de la capital francesa ha coincidit a més amb una de les derrotes més importants del califat al nord de l'Iraq, després de més d'un any de victòries ininterrompudes. L'ISIS ha emprès una gihad global, seguint el rastre de l'antiga estratègia d'Al-Qaida, que sembla respondre a una reacció defensiva davant l'assetjament i el confinament que comença a patir als seus propis bastions, malgrat que té “províncies” com Líbia, el Sinaí o el Magrib. Durant aquest any l'ISIS ha causat més de 800 morts fora de Síria i l'Iraq en accions terroristes cada vegada més sagnants.

Javier Martín, autor d'Estado Islámico. Geopolítica del caos (La Catarata, 2015), creu que “hi ha una relació evident entre els bombardejos de la coalició [encapçalada pels Estats Units, i en la qual participa França] i els atemptats de París”. “Però l'objectiu de l'ISIS no és Occident per definició; l'objectiu principal continua sent consolidar i ampliar el califat a les terres de l'antiga Mesopotàmia”, puntualitza.

“Hem assistit al naixement d'un califat islàmic territorial, en el qual el líder d'ISIS s'erigeix en cap religiós en una regió del planeta”, reconeixia l'any passat a EL PAÍS —poc després de la proclamació efectuada a Mossul per Abu Bakr al-Baghdadi— Olivier Roy, politòleg francès expert en l'islam. “Els notables i els membres de les tribus sunnites necessiten els gihadistes locals i estrangers per lluitar contra els xiïtes, a l'Iraq, o els alauites a Síria”, segons el director del programa pel Mediterrani a l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Gairebé ningú va pensar que el mateix dia de la massacre de París, l'Estat Islàmic havia perdut davant les tropes kurdes de l'Iraq la ciutat de Sinjar, un punt estratègic per a les seves rutes comercials, d'avituallament i de reclutament d'estrangers, destaca ara Martín. Es tracta d'una de les reculades militars més importants de l'ISIS en més d'un any d'avançaments triomfals. “Però gràcies a la seva propaganda, ha quedat a l'ombra per la 'victòria de París' davant els seus seguidors”, argumenta aquest periodista espanyol especialitzat en el Pròxim Orient, que considera de moment “molt possible” que altres països implicats o que s'impliquin en la coalició contra l'Estat Islàmic “pateixin atemptats si els bombardejos continuen”.

Però mentre que els atemptats del mes de gener contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, en una clara agressió a la llibertat de premsa de les societats occidentals, i el supermercat jueu de París van ser obra de “llops solitaris” que van actuar aïllats i aparentment descoordinats, la cadena d'atacs registrats ara a la capital francesa estava perfectament “coreografiada”, segons els experts, com els atemptats islamistes radicals de Bombai el 2008.

En poc més d'un mes, entre el 10 d'octubre i el 13 de novembre ha colpejat amb duresa els països que han participat activament en bombardejos i operacions contra les seves milícies a l'Iraq i Síria. París (130 morts). Beirut (43), en un barri xiïta d'estil de vida occidental però que dóna suport a Hizbul·lah, que combat els gihadistes a les files del règim sirià. Península del Sinaí (224), tots els ocupants de l'Airbus rus que es va estavellar quan transportava turistes des de Xarm al-Xeikh fins a Sant Petersburg. Rússia intervé directament en la guerra siriana en el bàndol de Baixar al-Assad. Ankara (100 morts), dos atemptats suïcides van sembrar el terror en un acte polític en plena campanya electoral turca.

Es tracta sens dubte de les rèpliques de l'ISIS a països o grups que combaten contra el califat. Excepte a Tunísia, el país pioner de la “primavera àrab” i l'únic en el qual semblen haver-se consolidat les reformes democràtiques. Javier Martín, que precisament exerceix com a delegat de l'agència Efe a la capital tunisenca –després d'haver informat des del Caire, Teheran i Jerusalem–, considera que els atemptats contra el museu del Bardo, al març, i a la localitat costanera de Susa, al juny, “van respondre a un entorn local, als objectius i a les necessitats de combat dels grups gihadistes a Líbia i Tunísia”. Sosté que tots dos van ser planejats i executats per grups amb finançament i recursos propis per atacar el turisme en ple procés de transició. La presa d'ostatges de divendres a Bamako, que es va saldar amb 27 morts, s'inscriuria també en aquesta perspectiva local, a més no s'ha acreditat la lleialtat a l'ISIS dels comandos que van actuar a la capital de Mali.

En clau local

Tots aquests atacs i atemptats han de ser considerats en última instància com “una forma d'autodefensa i una cruenta campanya de propaganda de l'ISIS”, segons l'autor d'El Estado Islámico. Geopolítica del caos. Així, el doble atemptat suïcida de Líban que va precedir l'onada d'atacs a París conté “un evident component religiós” contra la comunitat xiïta. Respecte a l'Airbus 321, creu que es tracta d'“un avís per a Rússia”, si bé també pot respondre a interessos locals, igual que a Tunísia, amb l'objectiu d'“atacar el Govern egipci mitjançant l'enfonsament del turisme”. Els objectius estan acuradament preparats i triats i tenen un doble missatge, segons Martín: “Un per a consum extern: cada enemic rebrà el seu càstig on més mal li faci. I un altre de consum intern: tot i que el califat pateixi derrotes, és prou fort per acollir els seus seguidors”.

En una tribuna publicada aquesta setmana a The New York Times, Olivier Roy ressalta que l'Estat Islàmic no és el principal enemic del règim de Baixar al-Assad ni de Rússia, que combaten fonamentalment contra altres grups rebels; ni de Turquia, concentrada en la seva lluita contra les milícies kurdes sirianes i turques; ni dels kurds, que es mouen dins de les seves fronteres ètniques; ni dels saudites, amb els quals comparteixen una visió rigorista de l'islam; ni dels iranians, que aspiren a contenir l'ISIS sense que deixi d'amenaçar al mateix temps altres grups sunnites. Fins i tot Israel sembla satisfet que grups àrabs i islàmics es barallin entre ells, mentre el conflicte palestí queda en l'oblit. Sembla que ningú té la intenció de derrotar un ISIS que ja ha aconseguit els seus límits territorials en territori sunnita. “Estancat al Pròxim Orient, es gira ara cap al terrorisme globalitzat (…) Els atemptats de Xarm al-Xeikh, de Beirut, de París, tenen el mateix objectiu: mantenir viu el terror”, conclou l'autor d'El islam mundializado.