Selecciona Edició
Connecta’t

Dues hores i mitja com a escut humà al Bataclan

Stéphane T. va ser ostatge dels terroristes durant l'assalt policial

Stéphane T., un dels ostatges de l'atemptat del Bataclan.
Stéphane T., un dels ostatges de l'atemptat del Bataclan.

Stéphane T., informàtic de 49 anys era a la sala Bataclan el divendres de l'atac. No només va ser un dels que va veure morir 89 persones al seu voltant. Ell va formar part de la dotzena d'ostatges utilitzats pels terroristes com a escut humà contra la policia. Durant dues hores i mitja va estar retingut pels kamikazes en un passadís. “En cap moment em vaig imaginar que sortiria viu”, explica.

Stéphane té una web musical amb uns amics en les quals publica cròniques de concerts. Per això quan els tres terroristes van irrompre a la Bataclan ell seia al balcó del primer pis per veure millor l'actuació dels Eagles of Death Metal i escriure més còmode. “Els assaltants van entrar i van començar a disparar a la pista davant de l'escenari, més o menys a sota d'on era”, recorda en una conversa telefònica. Confós, la seva primera reacció va ser córrer fins a les escales per baixar fugint, però va pensar que seria més segur quedar-se a dalt mentre els gihadistes continuessin la seva carnisseria a baix. Llavors va tornar al seu lloc, sense imaginar-se que, mentrestant, dos dels tres assaltants havien pujat per l'escala oposada. “Érem quatre o cinc i els terroristes es dirigien cap a nosaltres amb kalàixnikov. Ens van dir: ‘No us matarem, veniu amb nosaltres”.

Els gihadistes van reunir una desena de persones en un racó del primer pis i els van fer un breu discurs: “Som l'Estat Islàmic. Som aquí per venjar les nostres dones i els nostres fills a Síria, que reben les bombes llançades pel vostre president. Ara viureu l'angoixa que vivim diàriament”. Durant tot aquest temps Stéphane va sentir com es movia un tercer home a la planta baixa, fins que es va produir una explosió a prop de l'escenari. “Crec que és en aquell moment que va entrar un policia i va matar el terrorista que s'havia quedat a baix”. Es refereix a l'agent que cap a les deu de la nit va aconseguir entrar a la sala i va disparar a l'assaltant, el cinturó explosiu del qual va detonar.

Els dos terroristes restants es van endur llavors els ostatges a un passadís que quedava entre la porta al balcó i dues finestres que donaven a un carreró pel qual minuts abans havien tractat de fugir diverses persones. Els terroristes van col·locar un parell d'ostatges contra la porta amb instrucció d'explicar el que sentien. “Deien que se sentien gemecs de ferits demanant auxili. Als terroristes els feia gràcia i contestaven que estaven patint com les seves dones i els seus fills a Síria”. Apuntats a les finestres van col·locar altres ostatges per si veien venir a la policia, entre ells l'Stéphane. “Si no avisàvem amenaçaven de llençar-nos per la finestra o disparar-nos al clatell”, relata. A una altra persona la van posar a l'escala. A tots, els ordenaven que avisessin les forces de seguretat que els terroristes amenaçaven de matar-los i de detonar els seus cinturons explosius.

Segrest en una finestra

Stéphane va passar les dues hores i mitja que va durar la presa d'ostatges en una finestra, “intentat no creuar la mirada [amb els kamikazes], ser el més transparent possible”. Només veia l'apartament de davant on s'havien deixat una televisió engegada i el carrer desert. “Aquells homes estaven molt exaltats. No tenien por de morir i semblaven satisfets del que havien fet”, explica.

Stéphane té la impressió que només la primera part de l'atemptat —la irrupció a la sala i la matança indiscriminada— va estar planificada. La resta va ser improvisada. En un moment donat, un dels assaltants va preguntar a un altre si havien de trucar a una persona el nom de la qual l'Stéphane no recorda. La seva parella li va contestar que no. Els terroristes no portaven telèfon i feien servir els dels ostatges. Els van ordenar que truquessin a diverses televisions però no van trobar el número. Fins i tot el moment de donar un número de telèfon als policies va ser una opereta plena de girs “surrealistes” i caòtics, gens preparat. Els agents de la brigada d'intervenció (BRI), ja a la sala però sense començar l'assalt, els van demanar un número per negociar. “De totes maneres, a les poques converses que van tenir amb els negociadors només repetien que tenien ostatges i explosius i que matarien a tothom”.

Després d'una espera interminable, va arribar l'assalt. “Vaig sentir un tret que venia de l'interior [de la sala] i que crec que va traspassar la porta”, recorda. Llavors es van apagar els llums i els ostatges van començar a cridar a les forces d'assalt col·locades a altre costat que no disparessin. Els terroristes van córrer cap a l'extrem contrari del passadís i es van endur els retinguts. Els agents van entrar i “van llançar primer granades ensordidores. Em vaig quedar a terra arraulit. La tercera granada em va caure als peus i amb l'esclat vaig veure un dels terroristes a 80 centímetres de mi”, relata. “Tenia un kalàixnikov en una mà, amb el qual disparava als BRI, i el detonador a l'altra. No sé per què no el va activar en aquell moment. És un misteri”.

Els kamikazes van sortir corrent cap a les escales perseguits pels agents. Un d'ells va trigar prou a detonar el seu cinturó explosiu perquè l'assalt se saldés sense víctimes addicionals. Stéphane i els seus companys van escapar per la porta que donava a la sala. “Allà els agents em van arrencar els botons de la camisa per verificar que no portava explosius”, recorda. Van travessar el balcó per arribar a les escales que donaven a l'entrada. A baix, a la pista principal, s'amuntegaven els cadàvers. “Ens van dir que no miréssim i esclar, ho vam fer. Era atroç”.

Com més vegades repeteix la seva història, més té la sensació que parla d'una altra persona. “Com si expliqués una pel·lícula amb Bruce Willis”, diu. La psicòloga li ha explicat que és un mecanisme de defensa normal, de dissociació davant uns esdeveniments que semblen irreals i difícils d'assimilar.

Dimecres l'Stéphane va tornar a la feina. “Necessitava tornar a una dinàmica positiva, i deixar de seguir tota aquesta informació als mitjans de comunicació”, explica. En tornar a l'oficina, malgrat això, es va assabentar que un antic company havia mort a l'atemptat. Aconsegueix dormir una mica gràcies als ansiolítics, però la seva companya diu que passa les nits agitades i ell sent que es desperta cansat. Després d'una primera entrevista amb un psicòleg d'urgència n'ha trobat una a prop de casa amb la qual se sent còmode. La seva propera cita és d'aquí a deu dies. Mentrestant, intenta tornar a posar-se en contacte amb altres ostatges amb l'esperança d'aconseguir un dia entendre què els va passar aquella nit al Bataclan.