Selecciona Edició
Connecta’t

L’exercici gairebé perfecte del Barça

Els blaugrana s'imposen en totes les línies del camp per, a través de la força del grup, fer ressaltar individualment els jugadors

Luis Enrique, en un moment del partit davant el Madrid. Ampliar foto
Luis Enrique, en un moment del partit davant el Madrid. EFE

Va semblar que Luis Enrique anteposava la defensa a l'atac abans del clàssic, preocupat per les ofensives de Marcelo fins al punt que va posar Sergi Roberto d'extrem i Rakitic de volant dret per tapar-lo. Però com que la pilota estava entre les botes blaugrana, Sergi Roberto es va preocupar més de guanyar el seu espai sobre el camp que de mirar enrere. I el va guanyar per dins, queda demostrat que el joc de mitjos del FC Barcelona va ser superior al joc de davanters del Madrid. No va haver-hi un sol futbolista blaugrana que desentonés i el bloc, de pressió i defensa avançada, amb gust per repartir-se l'esfèrica i facilitat per presentar-se davant Navas, es va endur amb solvència un partit gairebé perfecte.

Bravo. Imbatible. Quan el Madrid va pressionar, va transmetre el màxim de seguretat amb el seu joc de peus, sempre lliurant la pilota als seus defenses amb avantatge. Però amb les mans encara es va superar, incommensurable sota els pals. Es van comptar diverses parades de mèrit (dues rematades de cap de Benzema i Ronaldo i un altre xut del portuguès) i va expressar el seu bon moment de forma en el millor dels moments.

Alves. Correcte. No es va mostrar en atac perquè li preocupava que Ronaldo l'hi jugués com en les últimes ocasions, potser també conscient que Marcelo és un carriler d'allò més perillós. Però, poc exigit, en defensa va estar encertat, per més que veiés una targeta groga per una falta tàctica sobre el 7 .

Piqué lluita amb Benzema per una pilota aèria. ampliar foto
Piqué lluita amb Benzema per una pilota aèria. Getty Images

Piqué. El de les grans ocasions. Quan un central guanya totes les batalles per dalt i per baix això només pot significar èxit. Va desconnectar Benzema del joc col·lectiu, va aparèixer puntual en les ajudes a Alves i, culer com és, va voler marcar el cinquè gol perquè es va incorporar en tots els últims atacs fins a l'àrea rival. Munir li va llevar la rematada i el seu empipament va ser espaterrant, símptoma de com estava de ficat en el partit. Li van poder assenyalar, en qualsevol cas, una mà a l'àrea perquè va tocar la pilota sense tenir-la enganxada al cos.

Mascherano. Desafortunat. Amb prou feines va tenir dificultats quan va estar sobre la gespa, ben comunicat amb Piqué. Però se'n va anar ràpid (als 25 minuts) per una lesió muscular.

Alba. Efectiu. Tampoc va ser el lateral que acostuma a viure en camp aliè perquè es va preocupar de desdibuixar Bale, un extrem amb el qual podia competir quant a velocitat. Va funcionar la seva tàctica i quan es va deixar anar, es va ficar de fals punta en una ocasió i va provocar amb la seva passada el quart gol del Barça, el segon de Luis Suárez.

Rakitic. Solidari. El seu esforç, sempre superlatiu, va valer al FC Barcelona per dominar l'eix del camp. Va aparèixer com el primer tallafoc del Madrid i va negar espais a les passades i combinacions del rival. Li va faltar una mica d'arribada a l'àrea rival, però ho va equilibrar amb la seva capacitat per guanyar gairebé totes les segones jugades.

Busquets. Governador. Quan fa una floritura en la primera jugada del partit i surt airós, el 5 del Barça acostuma a desplegar tot el seu futbol al servei de la resta en un exercici rodó. Això va passar ahir, sempre ben posicionat per al tall, per al suport i pel que calgués. El centre del camp va ser seu i ningú va poder ni tossir.

Iniesta celebra el seu gol davant la impotència de Ramos. ampliar foto
Iniesta celebra el seu gol davant la impotència de Ramos. EFE

Iniesta. Desequilibrant. A cada curs sembla un jugador més complet i al Bernabéu així ho va expressar, amb i sense pilota. Va executar de manera intel·ligent la pressió, va originar espais amb els seus arrossegaments i quan va voler l'esfèrica, sempre es va assegurar de rebre només per tenir un segon de més en l'acció. I un segon és molt pel 8, que es va dedicar a moure l'esfèrica tant en horitzontal com en vertical, amb eslàloms marca de la casa, amb algun cop de taló i fins amb una assistència a Neymar, la primera de gol al Bernabéu per més que ja en sumi sis en els clàssics. Per posar-li el llaç al partit, va aparèixer des de darrere i va perllongar un esperó de Neymar amb un xut que va saludar l'esquadra i va acabar en gol. El Bernabéu, consternat, va combinar les xiulades amb els aplaudiments quan Luis Enrique el va canviar.

Sergi Roberto. Efervescent. Va saber llegir el partit i en comptes d'obrir el camp per a una batalla a la banda, va decidir fer un pas cap enrere per garantir la possessió de la pilota i facilitar el partit al FC Barcelona. Les seves ruptures van ser claus, que per alguna cosa va regalar el primer gol a Luis Suárez. Està en un moment dolç, com diu el seu entrenador, i fins i tot al Bernabéu va deixar la seva petjada. Fins i tot va poder ser més gran, però la seva rematada després d'una mitja volta va anar alta.

Luis Suárez. Conquistador. Ell solet es va bastar per descompondre la defensa del Madrid, uns centrals que el van perseguir però que no el van parar. Va definir amb l'exterior a gol la primera pilota que va rebre i, amb més temps –el que en teoria és el seu punt feble– va saber aguantar Navas per picar-l'hi a la xarxa. Dues dianes que evidencien el seu bon moment (suma cinc jornades seguides marcant) i que van tombar la resistència del rival.

Neymar. Incontrolable. Encara que li va costar una bona estona entrar en combustió, quan es va posar a córrer i a jugar va descosir Danilo. A cada ball se sortia amb la seva i va encertar a definir la passada d'Iniesta a gol. En va poder fer un altre amb un bon llançament de falta i va participar en el gol d'Iniesta amb un bon cop de taló.

Messi xuta a porteria una falta. ampliar foto
Messi xuta a porteria una falta. AP

Des de la banqueta

Mathieu. Entonat. Va entrar a la primera meitat en substitució de Mascherano i, encara que la seva presència suscitava dubtes perquè a cada duel se li compta una pífia, no va cometre cap error al Bernabéu. Amb Piqué va poder amb Benzema, va imposar els seus centímetres a les pilotes aèries i no va patir quan el duel li va requerir córrer cap enrere o fer la cobertura a Alba.

Messi. Agafa embranzida. Per més estrany que soni, va fer un bon escalfament al camp del Madrid. No va forçar –va fer un únic esprint davant Varane–, sinó que va voler participar del joc fins al punt que va acabar el partit en posicions de volant. Toc fàcil, pocs regatejos i un retorn al futbol.

Munir. Negat. En dues ocasions va tenir la possibilitat de signar un resultat memorable al Bernabéu, una maneta d'aquelles que són eternes, però va errar en totes dues. Va sortir amb el peu tort, una mania que té des que va començar el curs.