Selecciona Edició
Connecta’t
corredisses

Que no falti el clàssic

Hi ha partits que tenen vida per si sols, com si fossin una final, tant hi fa el torneig, fins i tot en una competició regular com la Lliga

Real Madrid - FC Barcelona Ampliar foto
Luis Suárez, envoltat de jugadors del Reial Madrid.

Hi ha partits que tenen vida per si sols, com si fossin una final, tant hi fa el torneig, fins i tot en una competició regular com la Lliga. N’hi ha molt pocs al món com el Madrid-Barça. Els contenciosos de la vella Europa acostumen a tenir més càrrega simbòlica que els millors partits d’Amèrica. Quan juguen els Lakers i els Celtics a la NBA no s’enfronten pas Los Angeles i Boston. Res a veure amb el que passa quan s'enfronten madridistes i blaugrana, mons oposats, enemics irreconciliables, representants de dues maneres de veure l’esport i la vida, tan antagonistes que per a molts sembla que a una banda hi hagi Catalunya i, a l’altra, Espanya.

No es tracta pas d’atiar el foc, ni de fomentar el fanatisme, sinó de constatar la rivalitat ben entesa com a motor d’emocions col·lectives i també individuals, com és el cas del partit de dissabte al Bernabéu. Ara mateix el Madrid es planteja l’enfrontament com si fos una final, sobretot per a Benítez, que sembla tan distanciat dels jugadors com del president Florentino. No hi ha res millor per a la credibilitat d’un tècnic que guanyar el clàssic si el que es discuteix a curt termini és el projecte de l’entrenador del Madrid. Ja no es parla de canvi de cicle ni de la Pilota d’Or, sinó de la tensió Benítez-Florentino-Cristiano Ronaldo.

El Madrid ja fa dies que prepara el partit i ha fet mans i mànigues fins i tot perquè els seus internacionals, sobretot els espanyols, no haguessin de jugar els amistosos previstos en les dates anomenades FIFA. A diferència del que passa cada vegada que hi ha una absència barcelonista, ningú no ha dubtat del patriotisme dels jugadors del Madrid, que han fet com si no jugués Espanya per poder-se entrenar i rebre com cal el Barça. Al madridisme el mou una causa col·lectiva, que acostuma a fer fortuna en partits com el de dissabte a Chamartín, prou que ho sap per història el Barça.

El context afavoreix ara l’equip barcelonista, dominador del futbol des de la tornada de Florentino. El barcelonisme pensa en qualsevol cas que el rival és el president blanc i no pas Benítez o Cristiano. La gent blaugrana l’identifica com el malvat de la pel·lícula, la mà que mou cel i terra contra el Barça, un poder fàctic capaç d’incidir des de l’ombra en l’expedient tributari de Messi i en el contenciós de l’Audiència contra Neymar. I aquí rau precisament la raó grupal del barcelonisme per vèncer el Madrid: els partits es guanyen al camp i no als tribunals, de manera que també convé cantar victòria, perquè significa derrotar Florentino.

A l’equip li cal recordar, per si de cas, la importància que té triomfar a Madrid. Aquests partits exigeixen una tensió competitiva que l’equip capdavanter corre el risc de perdre si es mira la classificació i pensa que no passa res en cas de ser superat, i més si el partit es juga a camp contrari. Hi ha una dada que simplifica la situació en què arriba el partit: el Barça es pot arribar a plantejar si fa jugar Messi o no, una circumstància que, segons com es miri, diu tant a favor del bon moment blaugrana com de la mala situació del Madrid. Ja ningú no discuteix, ni Cristiano, que Messi guanyarà per cinquena vegada la Pilota d’Or.

També s’ha de dir que no hi ha cap estadi més escaient per a la reaparició del 10 del Barça que el Bernabéu. L’escenari és ideal per reivindicar-se com el millor jugador del món després que els seus companys, i especialment Neymar i Luis Suárez, hagin situat el Barça com a líder. Messi vol remarcar la seva condició de número u; Neymar pretendrà reiterar per què va preferir el Barça al Madrid; Suárez també hi té molt a dir després que Florentino el descartés per haver mossegat Chiellini i el jugador sabés de l’interès blaugrana; ja se sap que Luis Enrique no es reconeix als cromos quan es veu vestit de blanc, i si hi ha un estadi en què té sentit xiular Piqué és el del Madrid.

I si estirem del fil veurem que cada protagonista blaugrana té un motiu particular per voler guanyar el Reial Madrid. El que passa és que el discurs que surt del Camp Nou és avui més tranquil que mai, com si no hi hagués necessitat de motivacions extres, n’hi ha prou amb la futbolística, ara que no hi ha Mourinho per discutir la jerarquia del Barça. Només cal recordar el nom dels capitans blaugrana per entendre la quietud prèvia al partit: Iniesta, Busquets, Mascherano, Messi. El Barça practica l’art del silenci per més que a futbolistes com Piqué, Alves o Neymar els agradi celebrar les victòries amb alegria, com va passar a Getafe.

La història diu que el clàssic no sempre el guanya l’equip que arriba més bé al partit, sinó que ho acostuma a fer el més necessitat, un nou repte per al Barça del trident, que justament es va estrenar al Bernabéu. Messi, Neymar i Luis Suárez van guanyar la Copa, la Lliga i la Champions i van perdre a Madrid. Dissabte arriba una nova edició, i els aficionats ho festegen perquè és un matx que no té preu, ja que simbolitza moltes més coses que un partit de futbol, cosa que agraeixen sobretot els culers que viatgen sovint a Madrid, una mica tips que sempre els preguntin si es volen independitzar, més a gust ara quan els demanen pel Barça.

Que no falti mai el clàssic.