Selecciona Edició
Connecta’t

Eleccions i guerra

Els partits s'han de comprometre a un tracte rigorós del problema terrorista

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, parla després d'inaugurar a Sevilla la reunió d'un grup de treball de la Interpol sobre contraterrorisme.
El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, parla després d'inaugurar a Sevilla la reunió d'un grup de treball de la Interpol sobre contraterrorisme. EFE

És inevitable que la qüestió de la guerra contra el terrorisme entri a la campanya per a les eleccions generals del 20 de desembre a Espanya. Malgrat això, cal demanar fermament als partits polítics –i no cal dir als que tenen opcions de govern– que no improvisin en un terreny tan delicat ni caiguin en electoralismes barroers. La potencialitat assassina dels gihadistes i la seva voluntat d'atemorir les poblacions europees s'han de prendre seriosament, sobretot al país que va ser víctima de l'atemptat més gran comès fins ara al continent.

No és fàcil construir un consens pel precedent de la guerra de l'Iraq, en la qual va participar Espanya amb els Estats Units –a diferència del criteri dels dirigents francesos en aquella època i contra els desitjos d'amplis sectors, cosa que es va veure agreujada per la desastrosa gestió del Govern de José María Aznar respecte als atemptats de l'11-M.

A poc més d'un mes de les eleccions, Mariano Rajoy prefereix evitar la repetició d'escenaris com aquests i busca un compromís amb els altres partits, com li demana el socialista Pedro Sánchez. Albert Rivera no només vol sumar-se al pacte antiterrorista signat entre el PP i el PSOE, sinó que aposta per la participació espanyola en una coalició militar. Pablo Iglesias ha començat a matisar les primeres declaracions, oposades a qualsevol resposta militar.

De cara al país atacat, el Govern ha optat per una proclamació massa genèrica, en el sentit que tots som França. Posats a seguir en aquesta línia, és millor dir que “tots som Europa”, perquè el continent és l'objectiu del terrorisme islamista. D'aquí la petició francesa d'incrementar el rigor en el control de les fronteres exteriors, cosa que planteja un dilema: o es renuncia al Tractat de Schengen o els controls fronterers han de ser un compromís veritablement europeu.

La invocació francesa de la clàusula d'assistència mútua entre membres de la UE portarà a prendre altres decisions. Políticament, refusar l'ajuda que es demani equivaldria a abandonar un aliat, que a més ha donat un suport important a la lluita contra ETA. Però no és evident que tot s'hagi de centrar a enviar avions de combat, vaixells o fins i tot tropes a Síria. També es pot substituir els francesos a Mali, la República Centreafricana o el Líban, ajudant-los així a alliberar efectius. I en qualsevol cas, la retòrica bel·licista no hauria d'oblidar altres tasques ajornades a Europa, com és una coordinació més estreta entre els serveis policials i d'intel·ligència, juntament amb accessos immediats a les bases de dades de seguretat dels uns i els altres i als resultats de les investigacions internes en cada país.

No menys important que aquesta feina és la d'identificar i eixugar les fonts de finançament de l'Estat Islàmic: no pot ser tan difícil esbrinar a qui ven el petroli i on li paguen.

Qualssevol que siguin les solucions, han de partir de la premissa d'un tractament polític rigorós. Els ciutadans tindrien raons de sobres per castigar electoralment aquell que no ho faci.