Selecciona Edició
Connecta’t
JOAN FRANCESC MIRA. Escriptor. Publica una revisió de ‘La nació dels valencians’

“Pujol ha estat víctima de la seva família. S’ha autoimmolat pels fills”

L'escriptor de València publica una revisió de ‘La nació dels valencians’

Joan Francesc Mira (València, 1939) és Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Escriptor, antropòleg, hel·lenista i agitador cultural; així es descriu en la nova edició de La nació dels valencians (Pòrtic), assaig publicat fa 18 anys, que acaba de presentar a València. Una reflexió personal actualitzada sobre la relació apassionada, esgotadora i frustrant que manté amb el País Valencià. Unes idees que Mira continua defensant amb vehemència perquè, segons diu, romanen intactes. “La major part dels valencians no han superat aquells dubtes i indefinicions. I pareix, sobretot, que no tenen gran interès a superar-los”, afirma en la recent versió de l’obra. “Més de vint anys de govern de la dreta, provocant o mantenint en aquest camp tensions absurdes, probablement ha produït menys adhesions que avorriment i indiferència”, afegeix el Mira polític.

L’escriptor va treballar en els anys setanta al Laboratoire d’Antropologie Sociale de la Sorbona. Amb 37 anys i un futur prometedor a la Universitat de Princeton, als Estats Units, on va impartir classes més de dos anys, va escollir tornar a València “per responsabilitat”, malgrat l’amor-ràbia que encara manté amb la ciutat, per dirigir l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social. L’entrevista es desenvolupa al Centre de Cultura Contemporània, seu d’Acció Cultural del País Valencià, associació que ha tornat a presidir, el dia que el Parlament català aprova la declaració d’independència.

Pregunta. Què li sembla el que està passant a Catalunya?

Artur Mas no és independentista, ni ho és Convergència, ni Pujol; pugen a l’onada”

Resposta. La meva perspectiva és d’una certa prudència. No veig clar el resultat efectiu que puguin tenir aquestes iniciatives. Els que han votat a favor crec que han estat una miqueta optimistes pensant que els obstacles són superables. Jo no n’estic tan segur. M’agradaria que els impediments de tipus juridicopolític es poguessin solucionar, i que el projecte, tranquil·lament, amb temps, pacíficament, obtingués els resultats que busca. Hi estaria d’acord, però tinc molts dubtes perquè els obstacles per part de l’Estat poden ser insalvables i poden crear frustració. Prefereixo parlar de projecte que de procés d’independència.

P. Aleshores, està vostè d’acord amb Junts pel Sí.

R. Amb ells no, però sí penso que Catalunya és una societat que té consistència històrica, cultural, política i de consciència i ha de ser considerada un país o una nació. Crec que pot aspirar al mateix que molts països petits d’Europa en els últims anys. No és una cosa arcaica! Pot aspirar a tenir un Estat propi com Estònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia... Gairebé dues terceres parts dels països independents avui dia són nous. I no passa res. O no hauria de passar res. La idea em sembla legítima. Una altra cosa és el moment. Jo hauria anat amb més calma. Perquè inicialment tot era un moviment de felicitat, de festa, d’alegria, de tranquil·litat social i personal.

P. I no pensa que Mas ha utilitzat aquesta bona disposició inicial en el seu benefici?

R. Mas és un personatge secundari. S’ha pujat damunt del tsunami perquè si no l’arrossegava. Aquí hi ha mar de fons. [ARTUR]Mas no era independentista; [JORDI]Pujol i Convergència, tampoc, però hi ha hagut una marea que no han provocat ni produït ells. T’ho asseguro. Han pujat a l’onada com els que fan surf. Per no caure. Una altra cosa és que la sàpiguen cavalcar. D’això no n’estic tan segur.

P. I la resposta del Govern?

A València cal una actitud procatalana en el sentit cultural. Això ens fa ser alguna cosa”

R. Tota l’opinió pública espanyola, política i periodística no entén la qüestió de fons. Només mira les circumstàncies. I el cas és que des de fa molt temps la societat catalana és catalana i punt. Fa temps que han desconnectat.

P. Molt bé. Però ara parlem de la separació o no d’Espanya.

R. A partir d’aquí cal buscar solucions. D’això es tracta. A l’opinió pública nacionalista espanyola no li interessa saber què ha passat amb tots els petits estats que s’han independitzat, perquè si acceptessin això, haurien acceptat el tema de Catalunya. És el mateix. La història contemporània d’Europa és la successiva aparició d’estats nous. I la desintegració d’imperis, d’estats que ocupaven més espai que la nació dominant. Quants països independents té Europa? 30? Doncs 20 no existien fa 100 anys. Estem parlant d’Europa, no de l’Àfrica tropical ni de l’Amèrica indígena. D’Europa central. La nació és una cosa orgànica que té les seves raons històriques. Són moviments de la història que afloren a la llum política al segle XX.

P. Però el referèndum va expressar la voluntat dels catalans.

R. Una cosa són les raons històriques i el reconeixement del dret. I una altra és que la situació estigués prou madura per acceptar-ho. Convergència i Esquerra sempre han estat partits antagonistes. No crec que els ciutadans comprenguin la seva unió. Crec que simplement segueixen votant els mateixos partits que han votat sempre.

P. Què em diu de Pujol?

R. Que ha estat una víctima de la seva família. Ell s’ha autoimmolat pels fills. Sé del que parlo. Pujol no ha ficat la mà al calaix. Ningú no el podrà acusar mai d’haver-se emportat diners públics.

P. Deu ser dels pocs que ho defensa a hores d’ara.

R. No sóc l’únic. Crec que Pujol s’ha equivocat. Ha fet les coses molt malament. Al final ha destruït una gran part de la seva reputació personal. I ho lamento per la figura política. Pujol va construir tota una organització civil, cultural i administrativa molt potent. I després ha fet una gran cagada.

P. Catalanisme valencià o nou nacionalisme valencià?

R. Una actitud procatalana en el sentit cultural, perquè és innegable que tenim una història en comú, una llengua, una literatura... Hi ha una sèrie d’elements que són els que ens fan ser alguna cosa. Si tot això no ho tinguéssim, seríem una part de la cultura castellana. Seríem com Múrcia, que està molt bé, però no seríem el que som. Ara bé, en termes de lleialtat política i d’espai polític, som diferents. L’estructura de la societat és diferent, el comportament polític és diferent. El nostre nacionalisme és d’una manera, i el de Catalunya, d’una altra. Si podem anar coordinats en alguns aspectes, millor.

P. Excés d’espanyolisme o excés de catalanisme?

R. L’habitual és excés d’espanyolisme (somriu). En el cas del catalanisme, com tots els excessos, quan et passes d’exaltació, de rosca, i perds el sentit de la racionalitat, tot és excessiu. De catalanisme, d’espanyolisme, de gal·licisme, d’americanisme, d’italianisme i tot el que tu vulguis. Els excessos, cada vegada més, em resulten insuportables tots. Tots!

Paraules segrestades

El professor Joan Francesc Mira reivindica el valor de certes paraules injuriades en el nostre temps, el seu significat, i la percepció, de vegades confusa, que d’elles tenen els ciutadans. És un fet recurrent en la seva obra, com avança en Crítica de la nació pura, que va obtenir el Joan Fuster d’assaig dels Premis Octubre de 1984. I és que les explicacions interessades han ocultat la correcta definició per d’altres plenes de prejudicis. “Són paraules denigrades per la gent que no les necessita, perquè la seva identitat nacional està bastant satisfeta. Fan falta quan estàs oprimit o limitat per una altra”, explica l’antropòleg. “El nacionalisme europeu va lligat als moviments de liberalització democràtica del XIX. És inseparable”, afirma. El patriotisme, creu, té un component més emocional, “pel qual tu estàs disposat a treballar, a preocupar-te. És l’espai definitori, fonamental. Tant si és molt gran com si és petit. Tant si és Rússia com si és Estònia”.

Patriotisme i nacionalisme. Compromís emocional i acció ideològica. “Com totes les paraules del món, s’ha abusat d’elles i han arribat a tenir un sentit negatiu. Què me’n dius, de la paraula socialista? Què era el socialisme quan es va aplicar? Camps de concentració, el gulag. Per tant, no hi pot haver cap socialista?... El que no pots permetre és que paraules que han tingut una funció positiva en tota la història del segle XIX, de reivindicació clarament democràtica, se les apropiï una dreta extrema com a patrimoni. Em sembla totalment intolerable”, denuncia Joan Francesc Mira.