Selecciona Edició
Connecta’t

Redreçar un arbre

Els clàssics grecollatins tenen el do de destil·lar una saviesa que encara ens resulta estimulant i alliçonadora

Una imatge que vol reflectir la de Publi Terenci Africà, conegut com Terenci.
Una imatge que vol reflectir la de Publi Terenci Africà, conegut com Terenci.

Els clàssics grecollatins tenen el do de destil·lar una saviesa que encara ens resulta estimulant i alliçonadora. Els grans temes que han preocupat la humanitat de tots els temps ja hi són en la seva quinta essència. D’aquí ve que ens interpel·lin i que puguem tenir-los per contemporanis nostres. La comèdia Els germans, de Terenci, és un d’aquests textos fundacionals. Irònica i jocosa, l’òptica amb què tracta el tema de l’educació —que va fascinar tant Rousseau com Goethe— té l’encert de situar-lo en les coordenades relliscoses del decòrum i la moral.

Els germans planteja dues menes possibles d’educació: la més permissiva i la més restrictiva. Mició puja Èsquinus segons els paràmetres de la liberalitat. El seu germà Dèmeas educa Ctesifó amb el rigor més sever. A despit que són encaminats de maneres tan antagòniques, Èsquinus i Ctesifó, tots dos fills de Dèmeas i, per tant, germans, tots dos de bon llinatge i condició, cometen igualment unes accions molt poc edificants.

Ociós, sensible i liberal, Mició confia que els fills actuïn per voluntat pròpia més que no pas per la por dels altres. Al seu entendre, l’autoritat no es basa en la força, sinó en l’afecte i la generositat. Pencaire, aspre i assenyat, Dèmeas creu que cal fermar ben curt els joves perquè no descarrilin. Contra pronòstic, l’un i l’altre descobreixen que ni Èsquinus és tan perdulari com semblava, ni Ctesifó tan bo. Indulgent o severa, l’educació rebuda no els ha fet modèlics.

Com és característic de les comèdies antigues, tot el que passa a Els germans és resolt amb poc moviment i molta disputa. El diàleg refereix, situa o fa avançar l’acció o els tractes, dirimeix litigis en l’espai públic. L’intercanvi també desfà equívocs, malentesos i embolics que juguen amb la intriga i l’horitzó d’expectatives de l’espectador. La confrontació és verbal i tendeix a versar sobre la conveniència o no d’unes actuacions que s’han produït “fora de focus”.

A més, el diàleg entre els personatges és ple de connotacions sexuals, desimboltes, que poden resultar sorprenents als nostres ulls, però que responien al decòrum del moment. A l’època antiga, en una societat d’esclaus i ciutadans, la prostitució i l’homosexualitat, per exemple, esdevenien habituals i notòries. No eren cap tabú. Les “regles morals” estaven condicionades pels drets de ciutadania.

Tot i les infàmies comeses, Èsquinus i Ctesifó tenen l’atenuant de l’amor i la joventut. Les seves rauxes, tan humanes, no fan altra cosa que posar en evidència i trencar la lògica estricta dels discursos i les pràctiques pedagògiques i morals. Perquè, educats tan diferentment, tots dos coincideixen a tenir una actitud i una conducta escandaloses. Sense que per això siguin malvats. Educar és molt més complex que redreçar un arbre. L’home no pot defugir les passions.

L’acció d’Els germans té lloc a Atenes, bressol de la democràcia i de la civilització occidentals. El debat sobre l’educació que s’entaula en un dels seus carrers, a tocar del fòrum, continua tenint una vigència extraordinària. Amb bon criteri, Terenci fa un toc d’alerta als poderosos sobre allò que és just i allò que és bo i digne, i deixa la partida entre Mició i Dèmeas en taules: defuig la polaritat i desarma les posicions inflexibles. Tot té, sembla concloure, un mig i dues vores.